Guerra Civil

DISCURS DE JOAN PUIG I ELIAS [I]

Entre els anomenats «Papers de Salamanca¹», és a dir, la documentació espoliada pel franquisme amb fins repressius, es troba un discurs mecanografiat² de Joan Puig i Elias³ , el qual fou el màxim responsable de la singular experiència que significà el Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU).
Educació i Història: Revista d’Història de l’Educació. Núm. 12 (juliol-desembre, 2008), pàg. 143-172

Camaradas:

Venimos a decir lo que hemos hecho, venimos a hablar no de bellas utopías, que aunque han anidado siempre en nuestra alma, encontramos placer solamente cuando sabemos que estas bellas utopías hemos logrado plasmarlas en realidades. En las realidades es donde se juzga la bondad de cada ideología; no es con elucubraciones como se prueba la superioridad de un credo o de una ideología. Llega el momento del 19 de Julio, y ha cambiado completamente, no solo el panorama político sino la situación social. Unos compañeros, muy pocos por desgracia, profesores de distintas tendencias antifascistas, nos habíamos encontrado en las barricadas y después en el asalto a los cuarteles, y nos prometimos que aquella amistad, que aquel compañerismo que había nacido en la lucha contra el enemigo común, en un común amor a un ideal, aunque anteriormente estábamos separados por cuestiones técnicas, no podía romperse ni siquiera el día que logramos abatir para siempre el fascismo.

Joan Puig i Elías al seu despatx del Comitè de l’Escola Nova Unificada (CENU)

Edició dels discursos i conferències de Joan Puig i Elías (1936)

Si la Revolución francesa permitió proclamar los derechos del Hombre, nosotros sabíamos que de este 19 de julio debía nacer una hija ubérrima, una Escuela Nueva que proclamara para siempre los derechos del Niño, la emancipación de la infancia, que colocaran absolutamente a todos los niños en igualdad de condiciones, para que una eclosión de todas sus posibilidades les llevara a cada uno adelante en el camino de la vida.

El peso de los primeros momentos, el peligro de aquellos momentos hizo acaso que fuera el camino más llano para que nos pudiéramos entender. Aquello fue lo que pudiéramos llamar la labor preparatoria entre compañeros que militaban en Partidos políticos y nosotros que no habíamos creído nunca en la eficacia de las luchas políticas. Y es en el fragor de la lucha misma, el día 18 de Julio, cuando aparece un Decreto de la Generalidad, dando vida al Consejo de la Escuela Nueva Unificada. Este Consejo, a pesar de ser en Cataluña sobre todo un movimiento mayoritario el de la C.N.T., entendimos que no debíamos establecer en el Consejo semejante situación de privilegio que nos daba una organización confederal, con raigambre y con historia. Teníamos confianza en la bondad de nuestras ideas, la confianza absoluta en la superioridad de nuestros ideales, hacía que no temiéramos estar en situación de inferioridad con relación a la cantidad de nuestra masa. Fueron designados cuatro representantes de la U.G.T. y cuatro de la C.N.T. por los sindicatos de la Enseñanza, escogidos no con carácter político sino precisamente por los mismos Sindicatos de la U.G.T. y por los de la C.N.T.

Para guardar una situación de equilibrio, y además de respeto para el sector antifascista que colaboraba con el Gobierno de la Generalidad —me refiero a la Izquierda Catalana—, se le invitó a que designara cuatro representantes también, pero no con carácter político, a que escogiera entre los afiliados a los Sindicatos de la Enseñanza de la C.N.T. o de la Federación de trabajadores de la Enseñanza de la U.G.T., aquellas personas que desde el punto de vista técnico, des del punto de vista pedagógico, le inspiraran más confianza.

De acuerdo con nuestra ideología, hemos andado los primeros pasos. Nos ha repugnado siempre ver a nuestro lado a un vencido, aun cuando fuera enemigo. Los anarquistas luchan, y matan cuando no hay más remedio que matar. Los anarquistas no encuentran nunca placer en matar, ni siquiera en matar una liebre. Los anarquistas no encuentran placer ni cuando matan al adversario.

No he creído nunca en la virtud de las claudicaciones, no he creído nunca que fueran necesarias las claudicaciones ni siquiera en la colaboración del movimiento que vivimos. He entendido siempre que toda colaboración ha de ser a base de lo que tengamos de común. Si logramos ponernos de acuerdo sobre una línea general que fuese la línea madre de la Escuela que nosotros queríamos forjar, y en estos postulados encontraba cada sector representado en el Consejo de la Escuela Nueva Unificada la expresión de sus sentimientos y de su anhelo, la satisfacción nuestra sería completa y la obra sería duradera. ¿Qué hacer para lograr ponernos de acuerdo entre sectores que discrepábamos en algún punto en las primeras realizaciones fundamentales? Yo me esforcé diciendo que cuando un hombre siente honradamente un ideal, admite que los hombres que militan en otro ideal u organización también honradamente, honradamente sienten sus ideales. Y aquel mismo refrán castellano que dice que “El ladrón cree que todos son de su condición”, fue un argumento para decir que el hombre que siente un ideal, cree que los demás que militan en otra organización, es porque creen que ésta es mejor.

Joan Puig i Elías durant l’acte inaugural de la plaça Ferrer i Guàrdia de Barcelona, actualment plaça Bisbe Urquinaona. [1937].

Article de la Federació Regional d ‘Escoles Racionalistes de Catalunya. [14-10-1937, Solidaridad Obrera]

Yo decía: si cada uno de nosotros está convencido de la bondad y superioridad de sus ideales, entonces no tenemos necesidad de deformar el alma del niño moldeándola a nuestro gusto y según nuestro criterio particular. Si tenemos confianza en que del desarrollo integral de todas y cada una de las facultades del niño se ha de lograr como corolario al desenvolvimiento integral que es la meta, no podemos sentir la necesidad de dar unas ideas hechas y que sean para él una coraza que le impida abrir nuevos horizontes. Solamente los hombres que están convencidos de la falsedad de sus ideales necesitan deformar el alma del niño cuando todavía es tierno, porque temen que el desarrollo natural de la misma alma, llevará el niño a descubrir todas las falsedades en que ellos se debaten, como los mandarines chinos que cantaban las excelencias de la belleza de los pies de su reina, no creían sin embargo en que fuese en realidad un don de la naturaleza, una perfección de la naturaleza, en que fuese una maravilla del desenvolvimiento del cuerpo de la reina, y porque sabían muy bien que de esa impresión de los hijos normales resultaría que todos tendrían la impresión de que los pies de la reina eran feos, sentían la necesidad de que cuando el niño era de tierna edad le moldearan los pies con unos zapatos de hierro que tuviesen la forma de los pies de la reina.

De esta forma, solamente de esta forma, solo deformando el pie del niño, lograrían que el niño cuando fuese mayor o la niña cuando fuese mujer, tuviera sus pies semejantes a los de su reina. Y así son todos los que necesitan deformar el alma del niño por unas ideas hechas, por unos dogmas que son siempre la convicción de que los ideales están carentes de fe. Entre nosotros no podemos hacernos la ofensa de creer que ninguno de nosotros que habíamos luchado contra el fascismo español sin saber si al día siguiente podríamos contarlo, no podemos hacernos la ofensa de no tener fe en el porvenir, y llegamos a la conclusión de que en nuestra Escuela serían excluidas las ideas hechas, de que el maestro se limitaría a saber poner los materiales de observación y experimentación al alcance de la inteligencia y del sentimiento del niño para que fuera él quien elaborara sus ideas y sus sentimientos.

Llegamos a coincidir aquellos primeros compañeros que representábamos a todos los sectores antifascistas, y digo aquellos primeros, porque si bien aquellos que han representado al Partido Republicano de Izquierda y los que han representado a la C.N.T. son todavía los mismos, los compañeros que representaban a la U.G.T., por haber seguido esta organización en Cataluña un proceso parecido al seguido en otras localidades (sic), fueron destituidos. Llegamos a la conclusión todos aquellos compañeros que entonces integraban el frente, de que es una labor notablemente nefasta hacer gritar al niño: ¡Viva Cristo Rey! ¡Viva Lenin! ¡Viva la Anarquía! . Esto es enseñar al niño lo que (se) ha venido haciendo con unos o con otros nombres, desde siempre. Aquellas ideas se suprimieron para su corazón y para su cerebro para evitar que aquello fuera una coraza que moldeara su alma y que deformara las futuras generaciones.

Llegados a este punto de coincidencia nuestra satisfacción fue grande y extraordinaria. Alrededor de la Escuela, sería un crimen de lesa Humanidad hacer política. La Escuela podía y debía ser el verdadero frente único de todos aquellos que tenían confianza en la bondad de sus ideales. Des de aquel momento podían ser enemigos de la Escuela todos aquellos falsarios que están convencidos de la maldad de los credos políticos que informan sus ideales.

Para la C.N.T. fue también una satisfacción el que uno de sus hombres sin trampa ni cartón, porque desde niño milita en la organización obrera, fuese elegido como Presidente de este Consejo de la Escuela Nueva Unificada. Des de luego comprenderéis que no por ser anarquista sino más bien a pesar de serlo, y acaso porque aquellos compañeros habían tenido un concepto erróneo de los anarquistas en el orden social y en el orden pedagógico, comprenderéis lo que supondría al ver cuál era nuestro ideario, el que informaba nuestra organización, ya que nosotros éramos la excepción de la regla, porque si los católicos querían hacer católicos y los socialistas, socialistas, los anarquistas no quieren hacer anarquistas, lo que nos proponemos es hacer hombres. Y esta satisfacción no era desde el punto de vista teórico de las utopías y de los programas que nosotros, con más o menos facilidad de palabra, pudiéramos explicar, sino porque aquello que afirmábamos de la acción del C.E.N.U. no era más que dar estado público a aquella obra de la organización confederal que durante muchos años había venido actuando de acuerdo con estas normas que ahora sirven para la Escuela que nacía del 19 de Julio.

Para nosotros no había ninguna claudicación, porque en la ponencia del Comunismo libertario del Congreso de Mayo de 1936, de Zaragoza, constaba claramente este concepto de lo que es y ha de ser nuestra Escuela, y lo que era y lo que ha sido la escuela de la organización confederal, la Escuela Natura, en la que si bien la mayor parte de los alumnos eran hijos de camaradas, había también hijos de republicanos, hijos de diferentes sectores liberales que reconocían una superioridad moral en aquellas normas pedagógicas, y que por conocer que era gente sincera la que regentaba la escuela, que defendía sus ideales y sus tácticas, no temían de que la labor que se hacía en la propia escuela, saliera ningún niño deformado, y tenían la seguridad de que de aquella escuela saldrían unos hijos, unos alumnos más perfectos de lo que habían sido sus padres, y más que sus maestros.

Pero la satisfacción íntima nuestra era la de saber que aquellos compañeros representaban a la U.G.T., que aquellos compañeros que representaban al Consejero de Cultura no se sentían vencidos. Nadie había impuesto a la C.N.T. El anarquismo, en la escuela, no había impuesto nada. No se había valido de su situación privilegiada en Cataluña ni por el número de Consejeros en el gobierno de la Generalidad ni por el número de sus fuerzas combativas en el movimiento, porque la C.N.T. en España, pero sobre todo en Cataluña, es consubstancial con ello, aquellos compañeros sentían la satisfacción de decir: este es nuestro ideario. Y solamente en estas condiciones, nosotros también nos sentimos satisfechos.

Joan Puig i Elías visita, amb l’alcalde de Barcelona Hilari Salvadó Castell, l’Hospital de les Colònies Estrangeres⁴.

Ha sido siempre preocupación nuestra el lograr una conjunción de todas las fuerzas que antes llamábanse liberales y ahora se llaman antifascistas, y lograr por fin acabar con aquella lucha que, desde siglos pasados, había ido devorando todos los sectores liberales de España; como somos enemigos de toda dictadura roja, blanca, negra y roja y negra, enemigos absolutamente de todas las dictaduras, no hemos confiado por eso en las conquistan que significan el aplastamiento de otros sectores. Hemos dejado siempre, firmemente convencidos de la bondad de nuestras ideas, a los demás sectores, y esta convicción nos ha hecho sentir, ilusos alguna vez, que teníamos el poder de poder convencerles, y porque éramos capaces de convencerles no necesitábamos vencerles.

En España, todas estas fuerzas impulsaron la Escuela para que trascendiera en todos los órdenes y que lográramos dar al mundo el ejemplo de un pueblo que tiene condiciones suficientes para no tener que ser una miserable copia de lo hecho por Francia en el 89 o en Rusia en el año 17.

Un discípulo para ser digno de su maestro ha de saber aportar a la labor del maestro algo de su cosecha propia. Por esto, nosotros, para ser dignos de nuestros abuelos, de los abuelos de la Revolución francesa y de los compañeros de la Revolución rusa aprovechando todas las experiencias de la Revolución francesa y todas las de la Revolución rusa, hemos de saber lograr una revolución que, superando aquellas leyes mejorándolas y ampliándolas, dé al mundo ejemplo de una revolución que tiene características propias, y propias en este sentido —yo vuelvo a hacer hincapié en ello— es sentir, digamos con una frase, náuseas, de tener que vencer a ninguno de los sectores que con nosotros luchan contra el fascismo.

¿Cómo rotularíamos nuestra Escuela? Una vez puestos de acuerdo en esta necesidad y en estas líneas generales de lo que ha de ser la Escuela. Después ya hablaremos concretamente. Yo soy de los hombres que están convencidos de lo que defienden y de la bondad de sus ideas, y por eso procuro (no) decir: donde dije tal cosa quise decir lo otro; sino que, de forma contundente para todos quede de manifiesto no ya la finalidad sino el cómo, el cómo lograremos lo que nos proponemos: el que cada niño sea un hombre que tome posesión de sus destinos.

Decía antes qué nombre íbamos a dar a la Escuela que nació el 19 de Julio. Con cuanta simpatía no recordamos todos los esfuerzos de los compañeros sosteniendo la Escuela [llamada] Racionalista, con cuanto cariño no hemos sentido siempre en el fondo de nuestros corazones la labor de Ferrer en la Escuela Nueva. Yo soy uno de los hombres que ha amado, que ama, a los que me han enseñado algo, a los que antes de que nosotros naciéramos han luchado para que tuviéramos la libertad que tenemos. Yo amo a todos estos maestros mucho más de lo que los creyentes pueden amar a sus ídolos, pero precisamente porque uno ama ha de saber ser digno de los maestros como ha de saber ser digno del padre, el hijo.

Todo el amor que yo siento por Ferrer, por la obra de Ferrer, no iba a obligarme a ser digno, después de transcurridos un cuarto de siglo, del mismo bagaje pedagógico. El mundo ha continuado moviéndose. Ferrer era una voluntad extraordinaria, pero en la escuela no tuvo la suerte de encontrar otras personas que pudieran compararse con él, otras personas que, como él sintieran la labor de la escuela.

Joan Puig i Elías al Ple de la CNT de Catalunya dedicat específicament a les qüestions culturals. [Octubre de 1936]

Article en suport a l’Escola Natura. Escrit per Parradell. [09-10-1936, Solidaritat Obrera]

Al Ple de Catalunya de la CNT dedicat específicament a les qüestions culturals, convocat pels comitès de la CNT i la FAI, hi assistiren 163 delegats de sindicats, 24 dels grups anarquistes i 15 delegats d’ateneus i grups culturals (aquests últims amb caràcter informatiu). [11-10-1936,Solidaridad Obrera]

¿Escuela Racionalista? Bien. Pero el nombre de racionalista, ¿qué significa? No de ahora tampoco. En el año 28, (la darrera xifra és confosa a l’original) deportado a Zaragoza, con un compañero que aquí me escucha, que estuvo en la cárcel conmigo en Zaragoza, en una controversia sostenida con Peiró, yo dije ya lo mismo que voy a decir ahora: que racionalista tenía para mí un sabor de otro siglo, un regusto de discípulo de Robespierre y de adoradores de la diosa Razón. Yo respeto —lo he dicho anteriormente— todo lo que han sufrido los compañeros para sostener su escuela, y cuando le han dado este nombre es porque ellos querían significar que basaban su enseñanza en el razonamiento y no en el dogma y la imposición. ¿Pero es que nos basta a nosotros cultivar el pensamiento ni el razonamiento del niño? No. Si de algo estamos satisfechos, si de algo estamos ya hartos, es de hombres que piensan muy bien y obran muy mal. Necesitamos una Escuela sobre todo que cultive en el niño el sentimiento, que logre de cada niño un hombre de carácter capaz de saber traducir en actos sus pensamientos.

De niño me apenaba tanto ver a hombres que blasonaban de anticlericales y decían mil pestes de “la gran prostituta romana” y que cuando querían crear una vida nueva, cuando llegaba el momento de elegir compañera, este momento que incluso los pajarillos, incluso los ruiseñores buscan lugares delicados, lejos del ruido y polvo, estos hombres que pensaban tan bien, se arrodillaban delante de un representante de la “prostituta romana”. De niño he sentido toda la ruina, gran pena de estos hombres que pensaban bien y obraban muy mal. Por esto en nuestra Escuela nos interesa, sobre todo, saber cómo sentirán los hombres que salgan de nuestra Escuela. Y para nosotros, cultura siempre es esto: sentir, sentir. Sentir es, dicho con otras palabras, tener alma o espíritu. El alma o el espíritu no es más que la vibración de la materia más delicada, más elevada, más superior del desenvolvimiento de la humanidad desde las primeras vibraciones hasta el hombre. Es lo que separa la bestia de la piedra, y lo que hace superior al hombre sobre la bestia.

Cuando yo he visto —yo recuerdo también mis años de estudiante, cuando tuve afán de conocer ese arte sublime de la Música— cuando yo he visto, asistiendo a una fiesta, a una representación de Liceo, a escuchar Mozart, música superior, salir a aquellas gentes y en el portal había a veces una pobre viejecita o un pobre niño, en el crudo invierno, pedirles limosna, y aquellos se abrochaban para no (sic) marcharse, pensaba que aquellas gentes no sabían nada; aquellas gentes sabían muchas, discutían de muchas cosas, pero no sentían nada.

Desde entonces, vengo pensando y sintiendo que cultura no es nunca saber; que cultura no tiene nada que ver con lo que los demás de los hombres entienden por cultura, por cultura que, muchas veces, la escriben con K de Kaiser.

Muchos de nuestros paletos, esos paletos que son capaces de vibrar de emoción ante la luz primera de un alba o de una aurora, esos paletos que son capaces de tirarse al río, exponiendo su vida para salvar a uno que se va a ahogar, hay en ellos más cultura, porque hay emoción y no en estas otras gentes que no son capaces de vibrar ante ninguna injusticia ni delante de ninguna de las fealdades de la vida. Un hombre es tanto más culto, cuando sabe vibrar más extraordinariamente ante una injusticia, sublevándose, o ante una belleza o abnegación.

¿Cuál sería el nombre de nuestra escuela? El de la organización confederal que yo había dirigido, se llamaba y se llama aun, se llama todavía, Escuela Natura. Sin duda que, para mí, el nombre de Escuela Natura era el más adecuado. El más adecuado, porque con Natura, significamos el respeto a la naturaleza del niño. Pero si hay algo que está reñido en absoluto con lo que hace el anarquista, es la vanidad. Y como que no basta ser honrado, sino que además hay que parecerlo, cuando se trata de tener ascendiente sobre el pueblo, desde ningún punto de vista yo no podía proponer que a la escuela que nació el 19 de Julio, la llamáramos Escuela Natura. Habría podido parecer la vanidad de un hombre que, aprovechando su situación, la admiración con que le habían colocado en aquel puesto de responsabilidad de la Escuela Nueva, procuraba hacer prevalecer su criterio. Y desde luego, el nombre de la “Escuela Natura”, quedaba desechado.

¿Escuela activa, escuela nueva? ¿Y por qué no llamarla Escuela Nueva? Realmente, con el nombre de nuevo y nueva, se hacen muchísimas cosas de viejas. Yo soy además de los que no creen en lo nuevo, en el sentido que la gente da al valor de la palabra. No he creído nunca que las verdades fueran jóvenes ni viejas. Hace dos mil años 2 y 2 eran 4 y hoy también; el proceder mal, era una mala acción, antes, hoy y mañana. Acaso no sea el nombre más preciso; pero como que en realidad, lo que nosotros queremos que sea nuestra escuela, es un concepto de pedagogía, era acaso el nombre más indicado para nuestra escuela. Y por eso acordamos que se llamara Escuela Nueva.

La llamamos también unificada. ¿Qué queremos decir cuando decimos unificada? Pues sencillamente, que no puede continuar la desarticulación que hasta hoy ha tenido el Estado con todos sus centros docentes; que la escuela no ha de tener solución de continuidad, desde el momento en que el niño ingrese en la escuela-cuna hasta que salga de la escuela, de la facultad, de la universidad, de la politécnica, formado completamente. Que si no fuéramos capaces de lograr otra cosa de este 19 de Julio, yo soy de los que creen que seremos capaces de muchas otras realizaciones, por lo menos habíamos de saber lograr esto: el que cada niño, según sus condiciones independiente completamente de la situación económica que puedan tener sus padres, cuando ingrese en la escuela, no haya de salir de ella hasta que esté completamente formado. Formado según sus condiciones naturales, según su vocación, su temperamento, según lo que, desde luego es tesoro, que es la herencia que, según sea la vida más o menos perfecta de los padres, legan a los hijos.

Que salgan de la escuela ya, o bien como médicos, como arquitectos, como campesinos, como profesor. Desterrado para siempre el pensar que el trabajo va a ser retribuido según la producción. No, nosotros no podemos admitir que se prostituya el alma del niño y más que el niño haya de seguir, no aquello para lo que tiene vocación, sino aquella carrera o ejercicio en que le dicen que ganará mejor su vida.

¿Quiere decir esto que vamos a una igualdad en el sentido con que se nos representa el uniforme cuartelero? No, nada de esto. Los hombres no han de tener absolutamente ninguna jerarquía, por lo que sepan. Los hombres, todas las funciones de trabajo, lo mismo las del campesino que las del médico, son absolutamente indispensables para la sociedad. Esa diversidad de trabajo, no ha de dar (en) ningún momento derecho a una superioridad de condiciones. Pero nosotros no decimos que van a ser iguales todos los hombres, en el mal sentido de la igualdad con que lo plantean los otros sectores.

Nosotros admitimos las jerarquías morales. El corazón, que es el más extraordinario de los anarquistas, no admite de mandatos. Ama más al que ve mejor; ama más y mejor, al que ve más abnegado. Y esto no sólo no lo combatiremos sino que lo propagamos. Nosotros amamos más a aquellos de nuestros militantes que ponen su vida más intensamente, al servicio de un ideal. Esta jerarquía, esta desigualdad que dicen ellos, esa variedad, existirá siempre indudablemente y no es ningún mal que exista; es un bien.

Nuestra escuela, en este aspecto, viene realmente a emancipar a los niños que habían tenido la dicha de nacer un poco tarde, de llegar a tiempo de poder asistir a las clases de esta escuela. Pero, y esta muchachada, con ansias de saber, con afán de descubrir nuevos horizontes que no le permitía conquistar un falsa organización social. ¿Habíamos de condenarla a lo que la condenó la sociedad anterior al 19 de julio? ¿No íbamos nosotros a ser capaces de saber también solucionar el problema de esa juventud con ansias de saber, con ansias de perfección? No podíamos imponerlo al Estado, al nuevo régimen, el que llevara a estos jóvenes, a las horas de trabajo, a la universidad, al instituto, a las escuelas especiales. No podíamos admitir tampoco aquella limosna que el Estado continúa suministrando, de las becas; eran para unos cuantos y nosotros queremos que sea para todos. ¿Cómo lograrlo? Pues, sencillamente. Las cosas más extraordinarias a veces son las más sencillas. ¿Por qué si hay profesorado, lo mismo en los Institutos, en la Normal, en la Universidad, en las Facultades, que explican sus clases a las 9, a las 10 o a las 11 de la mañana, no ha de haber el mismo u otro profesorado que explique su clase a las 7, a las 8, a las 9 o a las 10 de la noche, para toda esta muchachada que prefiere la escuela al cabaret, al cinema o a la calle? No hay ningún pretexto que pueda servir de base para que un hombre, que la revolución ha colocado en el punto más alto, desde el punto de vista de la cultura, en el Ministerio de Instrucción Pública, no sepa dar a esta juventud, aquella reparación mínima de la injusticia social a que a sido condenada. Durante las horas del día, de acuerdo con las necesidades de nuestra economía, esos muchachos trabajan, producen. Y luego, en aquellas otras horas, sentados ya, descansando físicamente, pueden intelectualmente, encontrar el cauce que llegue a ser aquello para lo que tienen condiciones.

Pero hay más. No sólo a estos que tienen condiciones, nosotros reconocemos el derecho a que vayan a eso que nosotros llamamos politécnicas de distribución, como nexo para poder conocer la cultura de los niños, a cada uno de estos muchachos, e irle introduciéndole en la actividad para que ellos tuvieren condiciones, (o) no. No sólo los que tienen condiciones. La sociedad, cuando esté bien organizada, con un sentido de responsabilidad, tiene la obligación de hacer que incluso aquellos que aquellos que no tienen condiciones, sean ellos mismos los que se convenzan de que no las tienen. Solamente así, estos futuros hombres, mañana no se creerán víctimas de una falsa organización social y no serán unos elementos disolventes en la nueva sociedad. Hay muchos que creen que tienen condiciones para ser médicos o para ser ingenieros, pero que en el momento que nosotros les pongamos en estado de que vean todas las dificultades, ellos mismos reconocerán que no tienen condiciones. Y, repito, que tiene derecho, incluso estos, a convencerse de que no tienen esas condiciones. […]

[Continuarà]

Notes:

1 Nom amb què és coneguda la documentació espoliada a organitzacions, entitats i particulars, per les forces franquistes a partir del gener del 1939 i dipositada a l’Archivo Histórico Nacional de Salamanca el 1940.

2 Archivo General de la Guerra Civil de Salamanca. Lligall 226/1 núm. 2. El text fou llegit en un acte públic, com mostra la referència a una persona de l’auditori a la pàgina 8 de l’original. Possiblement fet fora de Catalunya o a oients no catalans, segons es desprèn del text.

3 Joan Puig i Elías (Sallent 1898 – Porto Alegre 1972) va ser abans de res un mestre. Afiliat a la CNT des de molt jove, es va proposar portar endavant el projecte de Ferrer i Guàrdia: en els anys 20-30 va guiar l’Escola Natura a Barcelona que es va convertir en escola pilot entre les racionalistes. Considerava que no cal educar solament la raó sinó també els sentiments. En esclatar la revolució en 1936 li va ser assignada la presidència del CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada) i va extendre la pedagogia llibertària a totes les escoles de Catalunya. Va ocupar diversos altres càrrecs durant la guerra i en 1939 es va exiliar a França i després a Brasil on va continuar, fins que li va ser possible, la seva labor pedagògica i política.

4 Amb l’esclat de la Guerra Civil, el govern republicà es va veure en la necessitat d’ampliar la xarxa hospitalària per a atendre la previsible demanda sanitària i poder acollir als combatents ferits en els anomenats “Hospitals de Sang”. L’Hospital de les Colònies Estrangeres va funcionar també com a Hospital de Sang durant els anys de la guerra, des de 1936 fins a 1939.

5 Puig i Elías va fer la defensa de l’actuació cenetista en el CENU argumentant fonamentalment que els postulats pedagògics eren els preconitzats per la CNT i que el CENU permetia la subsistència de les escoles sindicals anarcosindicalistes i les d’altres organitzacions obreres. Els delegats es van dividir en dues tendències: els qui consideraven acceptable la intervenció de la CNT en el CENU i aquells qui s’oposaven perquè la necessària negociació amb d’altres organitzacions desvirtuava el projecte educatiu anarquista. Les resolucions finals del Ple respectaren la participació de la CNT en el CENU i l’actuació dels seus representants però se’ls recordà que havien d’actuar “de acuerdo con los principios establecidos en nuestros Congresos y con las orientaciones que señalen las asambleas del sindicato general de Profesiones liberales”, es proposava la constitució de consells (de pares i d’estudiants i professors) en els centres per reforçar l’autonomia organitzativa i s’animava a “todos los camaradas que se crean con vocación y aptitud para dedicarse a la enseñanza” a matricular-se en l’Escola Politècnica d’Adaptació.

Enric Grau i Calafell (1908-1992) [3 i final]

Enric Grau i Calafell (Manresa, 02/04/1908 i Marsella, 14/09/1992), va ser un militant manresà de la CNT i de la FAI dels anys 20 i 30. Aquest text relata amb summe detall aspectes clandestins i conspiratius habitualment desconeguts i ens mostra el funcionament d’aquells grups anarquistes implicats en les insurreccions de l’època. El text té valor no sols per aquest aspecte sinó per ser un relat de memòria local manresana des del punt de vista de la militància anarquista. Grau va passar pels grups d’afinitat anarquista i més tard va exercir càrrecs orgànics en la FAI, de la qual va ser secretari de la Federació Local de Grups Anarquistes de Manresa i en la CNT, arribant a secretari del Comitè Intercomarcal en 1936. En la guerra va ser membre del Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa, representant a la FAI i exercint la funció d’organitzar les primeres milícies que van partir de la ciutat. Precisament la Guerra Civil és el punt feble d’aquest relat, que s’explica perquè Grau ja havia d’estar cansat d’escriure.
Aquest document de 78 pàgines manuscrites procedeix dels papers de Pedro Flores, guardats en el Arxiu Comarcal del Bages. Tots dos militants anarquistes van intercanviar quantiosa correspondència entre els anys 60 i 80. Flores estava escrivint la història del moviment llibertari i anarcosindicalista de la comarca i Grau era una de les seves principals fonts primàries. En les seves cartes hi ha un interès evident de situar correctament els fets i de recordar els noms dels militants. Encara que no s’indica la data, la carta va haver d’estar escrita entre 1978 i 1980 i segurament li va servir de base per a unes memòries escrites en 1985 anomenades “Recorregut per la meva vida”.
Finalment, cal indicar que el text, relatat en llenguatge molt senzill, propi d’un autodidacta, conté tants errors ortogràfics i sintàctics que no poques frases s’han hagut de corregir per a facilitar la seva comprensió, especialment en el que concerneix a puntació i accentuació. La majoria dels errors en les preposicions s’han deixat intactes perquè serveixin per a transmetre millor el caràcter de Grau. Hem afegit algunes notes explicatives i a més s’ha intentat completar els noms dels militants en la mesura que sigui possible.

Octubre en otros pueblos

Navàs hizo la revolución a su manera. Esta Federación Local, los sindicatos, los adherentes los había de todos los sectores con tal de [a]salariados tenían cabida a la organización siempre y cuando respetasen los principios de la CNT. Así ha sido siempre y así se apesava [pasaba en] los sindicatos del Bages, pues el 6 de Octubre, republicanos, socialistas y comunistas del Bloc Camperol, y los del sindicato confederal, y los que no lo eran, las tres cuartas partes del pueblo todos guiados por el mismo principio [de] terminar con los cavernícolas.

Por la mañana los compañeros Pasarisa, Bous, Patri y Cabra^¹ pasaron a recoger las armas de los reaccionarios que [se] las entregaron sin ninguna resistencia. Esto según el decir de los compañeros en cuestión. Fueron con la mano al bolsillo con armas en su poder, se hicieron dueños del pueblo y como siempre la España Católica y Apostólica y, con más fuerza que ningún otro país, pero también porque sus servidores han convertido los templos en fortines y los abusos que en nada tienen a ver con la filosofía de Jesús abusando en toda la línea.

Así es que el pueblo de Navàs lo primero que se les ocurrió es ir a la iglesia en busca del cura porque tenía a responder de algunas fechorías que nos las hizo en nombre de Cristo. Tal como prostituir a muchachas jóvenes aprovechando en unas circunstancias que el pueblo estaba atenazado por el hambre. Como no se encontraba o, no lo encontraron porque estaba escondido, se les dio la idea de pegar fuego a la iglesia. Pero cuando estaban contemplando los efectos del incendio, de golpe las campanas tocaron [a] duelo y como nadie creía milagros vieron al cura que, sin necesidad de Sacristán, tiraba de la cuerda hasta romperla para que fueran a [a]pagar el incendio. Pero lo que le pudo pasar aquella misma noche se le apagó la luz de su vida. No muy honorable, por cierto.

Portada del diari catòlic i catalanista El Matí del dimarts, 16 d’octubre de 1934.

Ni siquiera pensar que cuando se volvía la tortilla, la escuela y sus maestros Teruel y Call, que no creo que esperarían que les hicieran la visita. Las pocas escuelas racionalistas siguieron el mismo fin, a más del compañero Díaz que, como hemos dicho, que dio con sus huesos en la cárcel.

Los compañeros de Gironella, siguieron el movimiento, pero nada hubo de particular. Lo mismo que Manresa siguieron los acontecimientos, lo único que levantaron barricadas a pesar de ser compañeros de una responsabilidad a toda prueba no podían hacer otra cosa que la de esperar. Nicolau, Faure, Viladomiu, Llinas, Lladó, Segal y hermanos^². Todos ellos eran dueños absolutos de la situación, solamente que tuvieron que inclinarse ante la fuerza. Como no, el compañero, que todavía guarda las cicatrices de cuando fue atentado por orden de los cavernícolas de la comarca, [no] le faltaban ganas de pasar a la acción y mucho más si le hubieran podido poner la mano encima del [al] nefasto pistolero, Juan de la manta. Estas cosas no se olvidan que cuando se llega al a fin de la meta, aunque todo esto se ha terminado, pero por desgracia todavía quedan individuos que están dispuestos a comenzar. No se han cansado, aunque durante cuarenta años se han cubierto de sangre y los más cínicos tratan las víctimas de asesinos.

En cuando a la colonia Manent los compañeros Ubach, Flotats, Ferre, Frare, Mascaró, y Pasarisa, hermanos^³ todos ellos dispuestos siempre a la acción. Con sus iniciativas llegaron hacer un botín de armas arrancadas a la reacción. Solamente [Sin embargo] a consecuencia de una falsa maniobra faltó poco [para] que no son [fueran] cogidos en plena acción gracias al ojo clínico de Pasarises, que se dio cuenta y escaparon a tiempo. Diez minutos después de caminar [huir], guardias de asalto estaban a la colonia preguntando lo que pasaba y como todo el mundo estaba tranquilo sin la menor egitacion [agitación] se tuvieron de volver por el mismo camino que habían venido, a disgusto de los chivatos [a los] que les falló el golpe.

De Sallent, donde más se destacaron fueron los compañeros de las minas, a parte el compañero Corbera del ramo de la construcción y algunos más, por la actividad social de las minas eran sus consecutivas huelgas ya de los tiempos atrás, de la cual la más dura fue el comité de huelga los compañeros Vega, Antonio Moreno, Zaes y Perales^⁴ que se hicieron respetar con hombría y coraje, sobre todo el compañero Vega, que siendo un perito en el arte de la mina discutía con fundamento de causa dejando a los mismos capataces en confusión. Todos ellos y los compañeros en general en todas las circunstancias hicieron prueba de su coraje.

Cal Manent (tambè coneguda com Cal Riera). Colònia industrial tèxtil a Puig-reig, situada a la dreta del Llobregat.

La clandestinidad durante el bienio negro

El 6 de octubre terminó de la manera más lamentable. Ni los gritos histéricos de Dencàs por la amisora [emisoria] ni el ejército de escamots con Badia y Pérez Farras, coronel de mossos de escuadra, fueron capaces de hacer nada que fuera digno de una gesta histórica y memorable, porque al primer cañonazo del general Batet la revolución fue aplastada.

El bienio negro tuvo las manos libres, las cárceles llenas de todos los sectores que estaban en oposición con el gobierno cavernícola. Pero como tenía de ser el resultado, la mayoría que llenaban las cárceles eran siempre los de la FAI y la CNT. Primero los que la represión de la Generalidad metió en detención que no por eso los pusieron libres. Al contrario, cogieron otros, que así aumentó el número. Así es que a la cárcel de Manresa ya no eran solamente los familiares y amigos de los anarcosindicalistas [quienes] iban a ver a los presos. También los republicanos que tanto habían hecho para hacernos poblar la mazmorra manresana tuvieron el honor de poblarla, y con el alcalde Marcet como presidente. Así pudieron darse cuenta sus familiares lo que es ir a visitar [a un] preso que no tiene otro objetivo que luchar contra la tiranía, que es por el único delito que han estado encerrados.

La trágica comedia terminaba para los militantes de la confederación y la FAI. El trabajo siguió su curso, sus reuniones clandestinas, prensa clandestina y todo el que es necesario. Salía La Voz Confederal, FAI y Juventud Anárquica, que corrían de mano en mano y ahora nos leían hasta aquellos que antes del 6 de Octubre nos querían matar. Nuestro arsenal en armas había tomado proporciones a nuestro caudal, con algunos fusiles abandonados, la dinamita siguió procedente de los mineros de Sallent. Se [la] iba recogiendo y poniéndola en depósito por los lugares de la ciudad previstos de avance, a cargo siempre de los compañeros de Defensa Plans y Soler^⁵, hasta que su día llegó lo que tenía que llegar.

La Voz Confederal nº7 de l ‘any 1934. Portaveu dels Sindicats de la CNT de Catalunya.

El compañero Plans fue víctima de un chivato que lo dio a la policía. Dándose cuenta por azar que el compañero salía de una casa en ruinas que estaba al lado de la suya, el chivato en cuestión fue poco después para ver lo que había hecho allá y se encontró con un paquete de dinamita. Le faltó tiempo para denunciarlo a la policía. Tenía la costumbre el compañero Plans de poner el material en esta ruina de una manera provisional y luego después con el compañero Solé lo ponían en el lugar escogido, aunque veces iba solo. Pero el chivato, este asqueroso sujeto, le faltó tiempo para dar el soplo. Por suerte el compañero se dio cuenta de lejos que en la casa arruinada había movimiento y pudo evitar de no ser cogido, aunque el chivato de marras había bien dado su nombre. Casualmente era el casero suyo, puesto que estaba en alquiler en una de sus casas. Plans vivía con su madre, [que] era viuda y él era el único hijo que tenía. Quedó anciana y sola porque él tuvo que escapar como supuesto [sospechoso]. Así el chivato, comerciante en carbón con el alma más negra que el carbón que vendía, estuvo satisfecho. De un golpe se liberó de sus inquilinos porque la madre de Plans sin la paga de su hijo no pudo pagar el alquiler. Tuvo que refugiarse en casa de Soler que como por casualidad su madre también era viuda.

Hubo otro compañero que también fue víctima de un chivato, pero este fue mucho antes que Plans, el compañero Lairet [Aliet^⁶] quien pagó las consecuencias de un error. Celebramos una reunión clandestina justamente por el lugar que él vivía y como era en la primavera y hacía buen tiempo, y el lugar era a las afueras de la ciudad y las casas solariegas, sus perros empezaron a dar el tostón. Esto y los campesinos que regaban se hizo sospecho a lo que algún rebasaire de aquellos lugares que conocía el compañero Lairet por referencias debía dar con el soplo. Y el día siguiente la policía hizo un registro en forma [que] le cogieron material del sindicato carnets y sellos y naturalmente un poco de material bélico y una pistola. Lairet era del ramo de la construcción. Tres fueron los compañeros que en su debido tiempo hubieron [de] huir perseguidos de Manresa, aventurando[lo] todo. Y gracias que pudieron escapar.

A pesar de todo, la vida continuaba y se seguía recogiendo material. Todo cuanto fuera útil para hacer frente la reacción. Porque en verdad sentíamos que se organizaba algo que pasaba de todos los límites de lo ordinario. La caverna se agitaba y los cavernícolas nacionalmente tomaban disposiciones que no daban lugar a dudas. Las visitas de Antonio Primo de Rivera a los fasistas [fascistas] italianos y a Hitler no era para contarse cuentos pornográficos. La CNT y la FAI, sus comités de Defensa se organizaban a las posibilidades de sus medios, y todo era puesto en obra empezando por sus Federaciones Locales y Comarcales hasta la Regional. Así es que a pesar que los compañeros caían o estaban obligados a partir perseguidos eran reemplazados por otros y las iniciativas eran acebtadas [aceptadas] por todos los que las presentaban.

Así es que en cierta ocasión el compañero Pere B. nos dijo que en la fundición Desveus habían llevado cascos de proyectil de la artillería del 7 1/5 con el objeto de fundirlos con el hierro y material viejo. A lo que indicó que cargándolos con dinamita podía hacer el efecto de una bomba. Tomando la idea como acebtable [aceptable] decidimos una noche de ir a buscar un casco y fuimos solamente dos para hacer el menos bulto posible. Dos podíamos hacer el trabajo más discreto. No obstante, habíamos discutido cómo habíamos de organizar la prueba después de tenerlo en nuestra disposición. Y lo hicimos de la siguiente forma: una vez afuera con el artefacto, lo metimos detrás de la vía del ferrocarril que iba abajo el rio. Se encargaría de ir a buscarla los compañeros Pedro B. y Isidro Arnau para llevarla debajo el puente del cementerio donde se haría la carga del artefacto. Mientras que el compañero Grau se encargaría de llevar un par de cartuchos de dinamita con fulminante y mecha bicfort. Una vez estaría dispuesta, Isidro Arnau se encargaría de llevarla dentro del cesto de pesca a un lugar dirección a la riera del Cornet, donde se haría la prueba en presencia de varios compañeros en un Domingo comprendido.

Todo marchó como deseamos, mismo el artefacto que pegó una explosión que no encontramos nada. Pero si no pasó nada fue juego de la suerte. Cuando hicimos estas operaciones ninguno había contado que siendo el veinte y uno de Febrero y siendo dueños de la calle los fariseos del catolicismo celebraron el milagro de la fiesta de la Luz de Manresa y aquella noche hicieron una procesión a toda pompa ¿Qué me había de pensar yo que se celebraba la procesión? Bajando por la Muralla avenida Bases de Manresa me encontré frente a frente con los tres mosqueteros de la reacción Gual, López y Alegre [que] cacheaban a todo bicho viviente y yo llevaba en la cintura dos cartuchos de dinamita el bolsillo de la americana [y] un pedazo de mecha con su fulminante.

Tomé una decisión instantánea, me dije “si te vuelves para tras o te vas al otro lado de la carretera automáticamente te harás sospechoso”. Seguí de frente aprovechando que bajaban varias personas a la vez, a lo que los tres mosqueteros no podían atender a todos a la vez lo que dio lugar que yo pasara a través, y con los cartuchos camino al lugar de la cita, donde me esperaban los compañeros, cargamos el artefacto y quedamos en lo convenido.

La Intercomarcal alto Llobregat y Cardoner seguía preparándose para hacer frente a los acontecimientos que se nos venían encima. Dispuestos estábamos a poner la vida en juego para que el fascismo no triunfara en España. Si todas las comarcas del territorio español hubieran hecho como la nuestra, sin ninguna pretensión, creo que el ejército o los generales que lo mandaban habrían terminado como terminó el general Godet [Manuel Goded] en Barcelona. Pero algunas comarcas no tuvieron la oportunidad, y otras no creían, o dudaban, de que [en] España se instalara el régimen dictatorial que había de avasallar cuarenta años nuestro país.

De los políticos ni hablar. Vivían confiados y no vieron el agua hasta que la tuvieron en el cuello. Y todo con estas tenían más miedo a la revolución social que al fascismo. Nos perseguían las izquierdas y las derechas nos llamaban atracadores y terroristas, vagos y maleantes. Todo cuando ocurría de desastroso era la FAI que lo había hecho, [ya] que no teníamos otro principio que la violencia. Si la violencia es admitida para unos, no veo por qué no será admitida para otros. La razón y la justicia cuando es atropellada, la libertad es[tá] en peligro y los que la quieren ha hogar [ahogar] en sangre es porque emplean el método de la fuerza. Entonces se impone la necesidad de responder con la violencia contra la violencia. Y es esto [lo] que hacíamos los militantes anarcosindicalistas. Por esencia filosófica, el anarquista no es partidario de la violencia, pero tampoco juzgamos de razón [razonable] de parar la segunda mejilla cuando ya te han dado a la primera.

Nos metieron más de un vigardo [“bigardo”, se refiere a un infiltrado] en nuestras filas. Los había que eran inteligentes con una cultura más que regular. Engañaban con una astucia digna de provocador profesional. [Con] su verbo revolucionario empujaban las masas a conflictos que a veces uno se pedía [preguntaba] qué razón había para tal o cual conflicto. Los había que eran burros a rebuznar y pronto se les veía las orejas. En nuestra comarcal salieron tres o cuatro. Pero el que fue más listo fue el Boy, que nos engañó a todos. Era falange [la] que nos [lo] había pasado por debajo la puerta. El otro fue el sargento López. Fue justo bueno para coger incautos que decían que era un tío con toda la barba [de confianza], por el solo hecho de leer la prensa confederal y anarquista delante del coronel del regimiento. Desde luego prensa clandestina. El comportamiento que tuvo durante la reacción de los hechos del 6 de Octubre dejó la prueba lo más palpable y aun más cuando fue localizado por el compañero Palliser^⁷ que en este momento hacia el servicio militar en Manresa. Y por un hecho sin importancia que pasó en Valencia cuando estaba en [de] permiso, que el sargento de marras le preguntó por algo que él le daba mucha importancia. Porque [en] un individuo de esta naturaleza la inteligencia brilla por su ausencia y Palliser que ya no tenía ninguna confianza con él, le contestó con algo tan trivial que no podía hacer mal a nadie. No obstante, no dejó de tener su efecto porque la policía de Valencia fue al lugar indicado por el sargento, lugar que Palliser le había dado. Pero ya he dicho que no tenía ninguna importancia, lo importante fue que el chivo con aires de revolucionario fue definitivamente descubierto y ya no hubo lugar a dudas por [para] las que todavía no estaban convencidos.

Este es un caso señalado y ocurrido en la Intercomarcal de Manresa y Berga pero en todos los lugares donde había organización, esta clase de sujetos penetraban en nuestros medios, en todos los tiempos y en toda las épocas, sobre todo en los años 32 y 33, que la FAI había engrosado los grupos, allá donde tuvieron la oportunidad de penetrar los individuos de mala fe, los que en su vida no han hecho nada que fuera bueno.

Noticia de La Vanguardia apareguda al diari El Dia del 10 d ‘agost del 1935.

El Frente Popular

El 6 de Octubre de 1935 Manresa fue teatro de un terrible accidente, en la fábrica Carreras^⁸, dicha [de] los Dolors, los albañiles encontraron la muerte, muerte terrible porque fueron abullentados [escaldados o hervidos vivos]. El entierro de estos parias del trabajo, fue una manifestación magna. Allá nos encontrábamos todos y cada uno ponía su opinión, pero lo más positivo es que entre todos se manifestaba una unión y un deseo de trabajar firme en todos los sentidos para terminar con toda la reacción, ya no local si no general.

Se volvieron a abrir sindicatos y centros. Entramos otra vez en la legalidad, reuniones y asambleas y puntos de contactos. Esta vez la Alianza CNT-UGT es un hecho, pero se quiere hacer más extensa esta alianza. La Confederación celebró una asamblea magna a la Cooperativa Obrera y en el orden del día había a tratar este tipo capital. Tomaron la palabra varios compañeros entre ellos Malsan, Pedro Cano, García, Valdés^⁹ y todos estuvieron de acuerdo con la necesidad de una estrecha alianza, pero de una manera positiva y sincera. Los acontecimientos que se deslubravan [vislumbraban] imponían una labor por parte de todos y la Confederación era la organización de combate por la razón de haber hecho prueba de su capacidad revolucionaria. Los demás sectores manifestaban un entusiasmo indescriptible como el que dice con la Confederación tenemos más probabilidades de vencer el fascismo.

En tiempos anteriores, y en la clandestinidad, en el bosque del Suaña se había celebrado un pleno intercomarcal donde quedó la residencia [d]el comité Intercomarcal a Manresa los compañeros que lo formaron Manuel Ruiz [Cintas], como secretario, Ferrer^¹⁰, Víctor Serra, Enrique Grau y otros que el tiempo ha borrado de mi memoria. Se trabajó con firmeza y voluntad organizando y coordinando estando siempre ojo avizor en todo y, por todo, esperando con presentimiento que algo tenia de ocurrir. Por razones de trabajo Ruiz tuvo que dejar el secretariado del comité y tomó por acuerdo de todos, el secretariado, Enrique Grau.

Con ellas vino el congreso de la CNT al cual, por razones físicas, el secretario del comité no pudo ir al pleno, que a su puesto fue el compañero Ferrer. Mayo casi estaba terminando, a lo que podíamos decir, que quedaba poco tiempo para llegar a la contienda: la más sanguinaria que [en] la historia de España se ha desarrollado.

Los preparativos del 19 de julio

El 17 de julio de 1936 recibimos una circular del comité Regional que nos ponía de manifiesto la situación grave de los momentos y nos aconsejaba de ponernos en contacto con todos los alementos [elementos] de otros sectores. Cuando nos íbamos a reunir con los comités locales y Intercomarcales de CNT y FAI llegó una comisión de los sindicatos de oposición [de la] que solo recuerdo el nombre de Marcel Augé que nos hizo parte de la situación. A la cual le contestamos que estábamos al corriente y precisamente íbamos a cambiar impresiones los comités, en virtud de una circular recibida por parte del comité Regional. A lo cual Marcel Augé nos dijo que la cosa era urgente y que si nos hacía nada si quisiéramos a darles en el local la decisión que tomaríamos nos recibirían gustosamente. Y, acto seguido, después de las impresiones tomadas decidimos presentarnos al local de la carretera de Cardona. El tiempo ha borrado de mi memoria los compañeros que me acompañaban en delegación y solo sé que cogí la circular de la Regional y allí que fuimos. Cuando llegamos estaban ya reunidos y discutiendo. Al ver nuestra presencia en el rostro se marcó la simpatía general de la asamblea. Todos habíamos comprendido que la hora de la realidad era la de marchar a la mano.

La presidencia empezó hablar de unión y fraternidad, a la cual yo abreviando les presenté la circular de la Regional y les rogué que la leyeran. Cosa hecha. Por su contenido comprendieron que eran inútiles los discursos, y manos a la obra. Se acordó de formar un Comité de Alianza Anti Facista [Fascista]^¹¹ que cupieran [cupieran] todos [los] sectores antifascistas y al mismo tiempo que se enviara una delegación por la comarcal para ponerles al corriente de la situación y de las decisiones tomadas por Manresa.

Enrique Grau, el que escribe, fue encargado por la CNT de la expedición. Tenía de acompañarme un muchacho joven del Partido Comunista. No me acuerdo si se llamaba Bonet. No vino al lugar de la cita debajo del reloj de casa Jorba. Cansado de esperar me fui al local del Partido Comunista en el lugar de la calle de la Miel. Estaban reunidos en una puerta cochera. Más bien parecía una cava. Entre todos apenas si llegaban una docena con el jefe, que era Dueso. Les dije que esperaba todavía su delegado y acordaron mandar otro. No sé si era Padilla. No puedo asegurarlo. [Sobre] Bonet sacamos en conclusión que el miedo le había aconsejado de irse a dormir. La cárcel le dio medio de ir otra vez.

Por todos los pueblos de la comarca del Llobregat nos atendieron muy bien, salvo uno que fue Puicrex [Puig-reig]. Villardaga, hasta con carnet y credencial de la Confederación, me metió en plena cara que tenía el derecho de dudar si era confederal. Delante de tal barrabasada le dije al delegado del Partido Comunista “vámonos, que nosotros ya hemos cumplido nuestro cometido. Ahora libre a ellos que hagan lo que mejor les convenga”.

Pasamos [a] Gironella. Como es de esperar los compañeros nos atendieron con interés. Viladomiu, Faure y otros tantos, por lo menos ellos no dudaron de si era o no confederal. Y acto seguido, camino de Berga. Sorpresa doble: a la entrada del pueblo la Guardia Civil estaba de control a la carretera. Nos hizo signo de parar y cuando paramos nos echó la bronca porque el chofer no había bajado la luz de los faros. Pidió los papeles y le metí en plena cara el carnet de la Confederación. Y [con] su voz insegura dijo, “cabo, son los de la Confederación”. El cabo contestó, “déjalos pasar”. Llegamos a Berga y la segunda sorpresa es que Casals^¹² y compañía se habían [ido] tranquilamente a acostar. Encontré un compañero de Fígols que en verdad no conocía, y fuimos por todos los lugares que frecuentaba[n] los de Berga. Y el resultado fue el que antes he dicho. Decidí de encargar al compañero de Fígols, [quien] al mismo tiempo que se prestó voluntario de encargarse de avisar el resto de la comarca hasta la Pobla de Lillet, para que el “tres tres”^¹³ se pusiera manos a la obra con los compañeros.

A la madrugada llegamos a Manresa. El Comité se había constituido con una rapidez vertiginosa. Habían decidido de poner la residencia al Centro de Dependientes, pero estos se negaron. No quisieron tomar la responsabilidad de aceptar el Comité de Alianza Antifascista a su centro, cuestión de miedo. Así es que las primeras reuniones del Comité se celebraron a la Era de la Esquerra, y luego después decidieron pasar al Teatro Conservatorio. Se comprende [que] el local social de la CNT era incómodo por lo pequeño. Es cuando algunos días después en una reunión decidieron de incautarse el Casino de los burgueses manresanos que, en definitiva, quedó el Casino propiedad del pueblo.

Teatre Conservatori de Manresa al costat de l’Associació de Xofers Manresa-Berga [1936]

La guerra

Mientras de que por todas partes se organizaban sindicatos, a la cual el comité intercomarcal con nueva residencia de los Hermanos, que también los requisicionamos. Actos de afirmación sindical y organización de sindicatos en lugares que ni siquiera lo habíamos soñado. Toda una actividad febril que casi no nos dejaba ni tiempo de dormir.

Esto y la preocupación de los frentes y la organización revolucionaria que en verdad se cometieron tantas imprudencias que no sé cómo el local de la Era de la Esquerra no había saltado porque en varias ocasiones [a] los individuos se les disparaba el fusil de caza. Imprudencia que nos podía costar cara a todos, porque en un rincón había algunas cajas de dinamita. Yo creo que los vecinos respiraron todos cuando nos trasladamos a los Hermanos^¹⁴.

A lo que concierne los primeros días, aparte [de] los fusiles que habíamos adquirido provenientes del 6 de Octubre, pistolas personales y el asalto a las armerías y el material explosivo, era escaso para hacer frente a los civilones si hubieran tomado el camino de la insurrección junto con el batallón de soldados. Pero fueron prudentes y la cosa no pasó a mayores. No obstante, recuerdo que con el compañero Diaz, maestro de escuela, fuimos a encontrar al alcalde Marcet y le pedimos armas y no con suplica si no con energía, porque nos habían dicho que las tenía. Pero no hubo nada hacer. Días después las entregó a los de la Oposición y gente de confianza, quedando entonces inferiores en armamento, pero superiores en número. Y lo que tenia de pasar, pasó. Tomaron pretensiones, y nos hacían alguna que otra que otra marranaria [marranería], a la que algunos compañeros estaban tan furiosos que hablaban de asaltar el comité. Esto y muchos que se fueron al Frente de Aragón, que salieron con el compañero Malsan y otros en distintas columnas, Durruti, Escaso [Ascaso] y otras, quedamos con pocas armas y muchos enemigos porque se les vio la oreja porque tenían ganas de hacer con nosotros por el resto lo de siempre.

El 5 de agosto, una vez que Malsan se fue al frente^¹⁵, los comités me llamaron y decidieron de ponerme al puesto que Malsan dejaba, [ya] que era miembro del comité revolucionario. Y yo, el que escribo, tomé plaza integrándome al comité de milicias junto con el compañero Ferrándiz^¹⁶.

[De] este último debo decir que fue regular conmigo. Todo cuando ocurría en nuestro departamento era regular, con responsabilidad correcta. Cuando por algo los oficiales del cuartel y oficiales de la guardia civil, que estaban juntos, llamaban el [al] comité subíamos al cuartel juntos. No quería ir nunca solo. Puedo decir [que] el compañero era leal y fraternizamos. Quizás habríamos manifestado siempre antipatía si no hubiéramos tenido lugar de actuar juntos. La prueba es que Ferrándiz a la hora de deslinde de campos^¹⁷ volvía a la Confederación como todos casi los viejos militantes, salvo Marcel Augé que pasó al Partido Comunista. En verdad tenía madera de dictador. Para todas las consecuencias era autoritario, intrigante y practicante de la calumnia. Es el que más nos hacía obstrucción dentro y fuera del comité. Con las armas que le dio el alcalde se sentía ya sátrapa de primera categoría. No pagaba la pena de hacer artículos a El Diluvio contra Curbella^¹⁸ por el estúpido asunto del jefe de municipales, cuando él salió del anarcosindicalismo para servir la dictadura del proletariado. Más tarde el otro fue a servir la dictadura azul. Después de todo no veo la diferencia los métodos son los mismos solo cambian los colores.

Tirando y aflojando, aguantando la camorra de los enemigos de la FAI dentro del comité y fuera del comité, en estos momentos también estaban liados con los del POUM, con los oficiales de Jesús Hernández, y los demás comprendidos. Ya sabíamos que no podíamos hacernos ilusiones. Por otra parte, algunos afiliados de la organización, de estos que comprenden lo que quieren, que también nos miraban de través [a] los compañeros que representábamos la organización al comité, no era un grano de anís a tomar. Corbella, presidente, Camps y Casasayes a la investigación, y yo Grau Enrique a las milisia [milicias] que representaba la FAI^¹⁹.

Hicimos cuanto pudimos aguantando viento y marea con paciencia a prueba. Pero de golpe se produjo lo inesperado: llegó a Manresa un grupo de compañeros con Asencio y Soler^²⁰ a la cabeza y unos dos camiones. Con ellos venían de Barcelona y con armas en bastante nombre [número], tantas que con ellas formaron la Columna Tierra y Libertad, la que fue más tarde la 153 [Brigada Mixta]. No discuto la conducta de Asensio y Soler, sobre todo la del segundo, pero sí que debo decir que la postergación que nos habían impuesto se terminó radicalmente. Instalaron el cuartel general en el garaje de la Buena Vista, levantaron barricadas con balas de paja, y no pasaba ni bicho viviente que no llevara el aval de la CNT. Podían llevar el aval que representaba el comité, que estábamos todos, [pero] si no llevaba el aval confederal no había paso. Marcel y compañía estaban negros de rabia. En más de una ocasión me habían llamado diciéndome que representaba la actitud de las milicias de la Buena Vista. En mi fondo anterior me decía, “cabrones, pagáis lo que merecéis. Ahora somos nosotros los más fuertes”.

Esto no quiere decir [que] los compañeros que representábamos [a la CNT-FAI en] el comité en las reuniones con la organización pedíamos que cesara esta contradicción, en cuyo caso que esto habría sido más normal retirar los delegados del Comité Alianza Antifascista y tomar la hegemonía de la ciudad manresana, que si no digo una blasfemia lo hubiéramos hecho. Y por toda España de tomar la dirección del movimiento quizás habríamos perdido la guerra, pero por lo menos no habría habido tantos compañeros asesinados por la espalda, y la traición a la revolución no habría tenido lugar. Ni hubiera habido generales con la mentalidad de baja estopa como Líster y Campesino, ni arrastreros [rastreros] a lo Carrillo, todo un hatajo de asesinos que lo único que hicieron [fue] robar a cuenta de los rusos el Tesoro Nacional y matar soldados sin vergüenza alguna al paso de la frontera.^²¹

Sea como sea, una vez más Manresa y la Intercomarcal dieron prueba que todos los años de propaganda y movimientos revolucionarios dieron sus frutos. Tierra y Libertad terminó de dar la prueba una juventud entusiasta y sabia porque se iba a batir por un ideal justo y humano y no como corderos [ya que] cada uno en si conservaba su propia personalidad.

Poco tiempo después la columna partió para el Frente de Madrid. Su actividad otros más competentes que yo les incumbe de hacerlo. A principios de Octubre se disolvió el comité y se organizaron los ayuntamientos. Pocos días antes el compañero Ferrándiz organizó la Centuria Roja^²². Todo cuanto pudo reunir, Tierra y Libertad se lo había llevado todo y lo peor que pudo hacer el compañero Ferrándiz es llevarse como consejero técnico al capitán Ramírez de Cartagena. No me explico cómo tuvo confianza con este individuo. Todo el mundo sabía a Manresa que otro capitán más infame, estaba en las manos de la Guardia Civil suponiendo que lo tenían prisionero, mascarada ridícula, puesto que una de las tantas veces que nos llamaron por varios asuntos concernientes a los efectos militares Ferrándiz y yo, Grau el que escribe, cuando el capitán Ramírez de Cartagena nos vio llegar, nos dijo – “caramba uds. dos siempre van juntos”. A la que contestamos que las responsabilidades del departamento de milicias nos concernían a los dos por la misma autoridad.

Milicians de la Columna Terra i Llibertat, posen davant un blindat artesanal o “tiznao“, segurament fabricat per ells mateixos.

Benvinguda a Madrid al primer contingent de la Columna Terra i Llibertat (setembre de 1936)

Habían ya preparado algunas, empezamos a beber en compañía tan falsa como peligrosa entre oficiales de la Guardia Civil y el resto de los que quedaban del Batallón^²³. El final parió la burra, el capitán Ramírez de Cartagena nos pide que siendo personas influentes dentro el Comité de Alianza Antifascista^²⁴ podíamos pedir la liberación del capitán Vicente Cañeta, el susodicho prisionero de la Guardia Civil, por la razón que no se había de matar a todo el mundo. Y dirigiéndose a mí, me dijo “Ud. Señor Grau en tanto que anarquista está en contra la pena de muerte”. Y le dije que tenía razón, y la tiene todavía, soy en contra de la pena de muerte, pero yo como el amigo Ferrándiz no podíamos responder de la opinión del resto del comité. Total, después de tan interesante tertulia, en la reunión plenaria del comité expusimos el caso. No [hay que] hablar nadie estuvo de acuerdo de dejar el cuervo, pero tampoco se hizo nada de [para] arrancarlo de las garras de la Guardia Civil. Y total el pájaro se escapó o lo hicieron escapar. Ferrándiz al llevarse el capitán Ramírez como técnico no lo guardó apenas una semana. Se dio el bote al otro bando. Demasiada buena fe por parte del compañero. ¿Y si [fue] el otro quien lo hizo escapar?

[Cabe] Recordar cuando de Manresa salimos las últimas fuerzas de la ciudad. Comunistas oficiales^²⁵ con [Rafael] Corvinos de responsable, unos cuantos poumistas y la Confederación con Grau delegado de centuria, que después el compañero [Carmelo] Muro se hizo [cargo] del segundo grupo que fue destacado en Cambrils. Todos fuimos adheridos a la columna del capitán Medrano comprendido [incluida] la guardia civil. Más tarde me decía un día el compañero Melitón Ferrer, hermano de Pedro Ferrer, dicho el loco: -“¿sabes lo que paso aquella noche que salimos para la defensa de la costa?” Le dije, “naturalmente, pues que la Guardia Civil saltó sobre la ocasión y se llevó con ellos el capitán Vicente Cañeto al que le facilitó la fuga”.

Desgraciadamente era verdad, pero nadie pensó [que] con este desalmado que se escapaba de nuestras manos, en el momento que escribo puedo decir que hace año y medio hablé con un compañero que había estado en un campo de concentración donde este infame capitán estaba de jefe de campo. Se hartó de matar a los pobres desgraciados prisioneros. ¡Quién sabe los muertos que habría habido si aquella noche hubiéramos sospechado la jugada que nos hacía la Guardia Civil si se hubiera empeñado en querer defender su prisionero! Hay que ver que hay individuos que su vida está ligada con la tragedia siendo ellos siempre los que juegan este papel de verdugos.

Es necesario que diga cuatro palabras sobre el compañero Ferrándiz. Si no me equivoco a la hora del deslinde de campos fue de los que volvió otra vez a la Confederación. Compañero muy enérgico e inteligente, según me dijeron que a la retirada de Aragón protegió su Centuria Roja^²⁶ con el fusil ametrallador y después no lo volvieron a ver más. A lo que aquivale [equivale] decir [que fue] otro de los compañeros que pagaron con su vida por defender un ideal de justicia. No era del alto Llobregat ni de Manresa, creo que era procedente de Vilanova [i la] Geltrú, pero de donde fuera, era un paladín de la libertad.

Después de los Hechos de Mayo 1937, de los cuales en Manresa no ocurrió nada de interés porque los unos y los otros nos quedamos a la expectativa. Me ausenté de la ciudad hasta el fin de la guerra, que pasa por detrás de la Montaña de Collbaix dirección de Francia donde he pasado el resto de mi vida.

Enrique Grau

Notes

1 Los nombres no nos son conocidos. Pasarisa podría ser Marcel·lí Parcerissa Casals, miliciano en 1936, aunque éste tenía también dos hermanos. Patri podría ser Patricio Garrote, de la sección de construcción, igual que el anterior. De Puig-reig se tiene constancia de un tal Ramón Cabra, que quizás fuese el que nombra.

2 Se refiere a Lluís Nicolau Fort, Ramon Faura Guitó, Josep Viladomiu Viñals, Ignasi Llimós Gràcia, Ramon Lladó Montraveta (o quizás Manuel Lladó Codina) y Josep Selga Viñas. Probablemente todos ellos formasen parte del grupo de la FAI llamado Amor y Voluntad.

3 En la Colonia Manent militaban los hermanos Valentí, Ramon y Joan Flotats, Ignasi Ferré, y los Pasarisa podrían ser Melitó Parcerissa Ors, o Zacarías Parcerisa Mosoll o bien Josep Parcerisa Balaguer y sus hermanos.

4 J. Vega, Antonio Moreno Alarcón, A. Sáez.

5 Ramon Planas y Josep Soler Castellà.

6 Grau escribe Layret pero Pedro Flores corrige la carta poniendo Aliet.

7 José Pellicer Gandía. Posteriormente estaría a cargo de la Columna de Hierro valenciana.

8 Posiblemente se refiere a la empresa propiedad de Pere Carreras i Roca, empresario textil. Que de joven, militaba en Acción Popular y fue uno de los fundadores de Falange. Con el establecimiento del franquismo ocupará varios cargos: desde teniente alcalde, líder local primero de Falange y después del Movimiento durante dos décadas. https://www.historiesmanresanes.cat/2015/03/la-falange-espanyola-durant-el-primer.html

9 Paulino Malsand Blanco, Pedro Cano, Josep García Narváez y Juan Valdés.

10 Pedro Ferrer.

11 Se llamó oficialmente Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa.

12 Ramon Casals Orriols.

13 Josep Font Vila, el “Tres-tres”.

14 El local de los Hermanos de las Escuelas Cristianas, de la calle dels Esquilets, fue requisado por la CNT hacia el 23 de julio.

15 Hubo un grupo de cenetistas que salió de Manresa el 23 de julio con Manuel Ruiz Cintas, Ramon Delpeix, Juan Chela y otros. Probablemente Malsand salió a comienzos de agosto con otros cenetistas. Hay constancia de que el 16 de agosto partió otro grupo de cenetistas para unirse a la Columna Ascaso. Quizás todas estas historias se están entremezclando en la memoria de Grau aunque Malsand pudo haber partido con un grupo independiente.

16 Josep Ferrándiz Barberà.

17 El “deslinde de campos” quiere decir que los Sindicatos de Oposición votaron unirse a la UGT en lugar de volver a la CNT. A pesar de esa decisión mayoritaria algunas secciones y militantes de Oposición regresaron a la CNT. Otros comenzaron un acelerado proceso de estalinización como Augé que se unió al PSUC. En la última frase del párrafo Grau insinúa que Augé sirvió al franquismo.

18 Josep Corbella Suñé. Grau siempre escribió Curbella, que es como se pronuncia Corbella en catalán. En el texto hemos puesto el nombre correctamente, aunque en el manuscrito aparezca con “u”.

19 Josep Corbella Suñé, Antoni Camps Vives, Josep Cassassaies Rebordosa y Enric Grau.

20 Presumiblemente se trataba de Juan Asencio Sánchez y Josep Soler Castellà.

21 Se refiere a que el oro del Banco de España fue enviado a Rusia para avalar la compra de armamento soviético. La referencia a matar soldados tras pasar la frontera podría referirse a la invasión de la Vall d’Aran de 1944, en la que hubo varios casos de guerrilleros libertarios enrolados en las tropas liberadoras asesinados por estalinistas una vez llegados a territorio catalán.

22 Primera Centuria Roja. Salida el 30 de septiembre de 1936.

23 El Batallón de Ametralladoras nº 4 de Manresa se fue al frente el 2 de agosto, dejando atrás unos pocos oficiales y soldados.

24 Grau siempre escribe “fasista” o “antifasista”.

2 5 Se refiere al PSUC. El POUM eran comunistas heterodoxos o no estalinistas.

26 Estaba en el Batallón de Ametralladoras nº 12 del XII Cuerpo de Ejército, unidad sucesora de la Primera Columna Roja. Ferrándiz cayó en la batalla de la Sierra del Montsec.

1937 – 2017. A 80 anys dels Fets de Maig a Cardona

Aquest article (corregit i ampliat el 7/1/2020) és una adaptació del capítol sobre Cardona de «Teixint el fil roig i negre. La història llibertària de Manresa i comarca», del mateix autor.

El maig de 1937 la Guàrdia d’Assalt va intentar ocupar la central de la Telefònica de Barcelona. Això va provocar un enfrontament armat que es va estendre ràpidament per tota la ciutat i d’altres pobles del voltant de la capital durant sis dies. Aquesta resistència era un moviment de base dirigit pels mateixos organismes revolucionaris que havien propiciat la victòria del 19 de juliol: els comitès de defensa, els grups anarquistes, les joventuts i entitats polítiques com el POUM i l’Agrupació de Los Amigos de Durruti.

El conflicte entre revolució i contrarevolució es va saldar amb la derrota de la primera per que els comitès superiors de la CNT van desautoritzar qualsevol forma de resistència i van pactar una treva. L’adhesió a la unitat antifeixista exigia contínuament gestos de «responsabilitat» davant les altres forces. Això implicava deixar la revolució per més endavant i dedicar-se a guanyar la guerra com deia el lema dels estalinistes, ara també assumit pels comitès superiors confederals. Per tant, els Fets de Maig marquen el final de la revolució social a Catalunya, ja que a partir d’aleshores les conquestes revolucionàries van ser revertides per la Generalitat i els partits que recolzaven la contrarevolució.

Generalment bona part de la historiografia llibertària se centra en la ciutat de Barcelona, epicentre del moviment revolucionari, deixant en un segon pla els pobles i les comarques. Aquest article pretén donar a conèixer la resposta revolucionària del poble de Cardona, situat al bell mig de Catalunya. La revolta que es relatarà va ser ignorada pels diaris del POUM i la CNT. De fet, tampoc és un fet que recordin amb cap orgull en particular alguns dels seus protagonistes. Es pot deduir que no consideraven estar fent gens especial: no consideraven estar prenent el poder, sinó mantenint la revolució.

El conflictiu període republicà a Cardona

L’explotació de la mineria de Cardona va començar als anys vint, provocant l’arribada al poble de centenars de famílies treballadores del sud de la Península Ibèrica que s’instal·larien a la nova barriada de La Coromina. Aquest factor serà clau durant tota la dècada dels trenta, degut a la gran escletxa política i social entre la població local i la nouvinguda (segons Fortich). Al poble ja existia un sindicat d’oficis adherit a la CNT, però a finals de 1930 es fundaria el Sindicat Únic Miner que immediatament prendrà el lideratge del sindicalisme local degut al seu gran nombre d’afiliats.

[Pou Maria Teresa, mina Nieves. MTI Castilletes]

Com a antecedent clar tenim la vaga minera de les «nou setmanes», que paralitzaria Súria l’hivern 1929-30 que tindria també impacte a Cardona creant un ambient de rebel·lia entre els miners. Com a altres pobles miners, les condicions de la mina eren tant dures que les constants gires de propaganda van aconseguir instaurar entre els treballadors una consciència revolucionària.

Amb tot l’aparició del sindicat es rebuda amb bastant indiferència per la població local (segons fonts anarquistes), com constata la manca d’ajuda activa per la vaga minera de la primavera-estiu de 1931. La vaga va haver de ser sufocada per 300 soldats de l’exèrcit dirigits pel general Batet i 56 miners van resultar acomiadats1. D’aquesta vaga tenim un relat a Solidaridad Obrera: “los obreros nos incautamos las minas y formamos guardias contínuas para poder responder del orden de todo”2 Malgrat aquesta visió pessimista de la societat cardonina dels llibertaris, la CNT era vista com el sindicat unitari del proletariat i a l’agost ja comptava amb uns 1.400 afiliats, que era pràcticament tota la classe obrera local (la població de Cardona era aleshores d’unes 4.500-5.000 persones).

Com d’altres pobles de la comarca el gener de 1932 els miners es van unir al moviment insurreccional que havia començat a Fígols. Els insurrectes van fer-se fàcilment amb el control del poble i van proclamar el comunisme llibertari. La barriada de La Coromina bullia d’iniciatives (menjadors populars, projectes culturals, un esbós de milícies, etc.). No obstant això, al poble de Cardona la població va romandre aliena al moviment, i de fet hostil. Com el sindicat va quedar clausurat durant mesos per la derrota de la insurrecció, al poble va iniciar-se una deslegitimació sistemàtica de la CNT i de l’anarquisme, que aquest no va poder contrarestar en moltes setmanes. És durant aquestos mesos quan arrelaria un sindicat de la UGT, que organitzaria el sector fabril-tèxtil, i també apareixeria el BOC.

El març de 1933 la CNT de Cardona comptava amb només 475 afiliats, representats al Ple Regional per Jesús Torres Martínez, que havia tingut un paper destacat el gener de 1932 (i que com a conseqüència va haver de marxar del poble durant anys). Malgrat la crisi, el Sindicat Únic Miner encara era capaç d’efectuar moviments vaguístics com el de l’abril de 1933 quan 139 miners es van tancar a una galeria de la mina a 700 metres sota terra durant dues setmanes. O també va tenir forces per sumar-se al moviment del 8 de desembre de 1933. Aquell dia un grup compost per Martin Zomeño, Juan i Gaspar Lorente, José i Ramon Alcaide, Cristo Clemente i Joan i Ramon Fortich van patrullar els carrers del poble, infonent «el pànic entre la gent d’ordre». Eren el grup que dirigia la insurrecció d’aquell moment. El març de 1934 els 800 miners van tornar a fer vaga i 44 s’hi tornarien a tancar. Això tindria conseqüències desprès dels fets d’Octubre de 1934 i un centenar de miners serien acomiadats.

No s’entén aquest període sense veure l’abast de l’anarquisme local, que era el motor de la CNT. Al poble existia una federació local de la FAI composta per grups d’afinitat creats entre 1932 i 1934 que s’anunciaven a les pàgines del Tierra y Libertad: Adelante, Justicia y Libertad, Maximiliano Puertas, Amor y Libertad i el grup artístic llibertari Luz y Amor. És a dir, aproximadament unes 40 persones, que a la vegada tenien una projecció en un nombre de persones molt més gran. Potser la CNT havia perdut l’hegemonia sindical (tot i que encara conservava la majoria sindical), però alhora havia enfortit la seva naturalesa polític-sindical. Si la CNT tenia uns 500 afiliats, caldrà tenir en compte que aquests ja s’identificaven plenament amb el model de societat de l’anarquisme.

Després del període de clandestinitat de 1935 – desprès dels fets d’Octubre – ERC va prendre la iniciativa i es va apropar a La Coromina per demanar que els miners votessin a les eleccions de febrer de 1936. La CNT no va prendre cap decisió com a organització, però no veia amb mals ulls el fet que centenars de famílies (recordem que la gran majoria eren nouvingudes) votessin en aquesta ocasió. Es veia molt necessari tornar a una situació de legalitat i els vots cenetistes van ser clau per derrotar a la Lliga, que a Cardona tenia un discurs d’ultradreta. Per tant, gràcies als vots de CNT va guanyar les eleccions Esquerra Republicana, que superaria a la Lliga per poc més d’un centenar de vots.

En aquell any al Congrés de Saragossa va anar en Martí Zomeño com a delegat del Sindicat Únic, que ara representava només 200 afiliats. Podem constatar una gran davallada, que no obstant es recuperaria setmanes després arribant al juliol amb una afiliació semblant a la de 1933. Aquest és un error molt comú entre els historiadors del moviment obrer al no tenir en compte la situació d’anomalia política que vivia el país el 1936. Feia unes poques setmanes que havia tornat la normalitat i molts sindicats estaven en plena fase de reestructuració o, fins i tot, de refundació, de manera que pel Congrés de Saragossa la CNT estava lluny d’estar a ple rendiment.

[Interior de les mines, 1936]

Guerra i revolució

D’aquesta manera arribem al 19 de juliol. Al poble tot va restar tranquil i un grup mal armat de miners va anar a Solsona, on la situació no estava gens clara degut a la forta presència de persones de dretes. Zomeño i Ramon Fortich, delegats del grup, van enviar al bisbe a Andorra acompanyat de gent d’ERC (liderada per Francesc Viadiu) per evitar possibles represàlies sobre ell, ja que havia persones que el volien executar. De la mateixa manera el dia 20 havia arribat un grup de milicians de Súria que arengarien al poble des de la Casa Consistorial cridant-los a fer la revolució. L’odi contra l’església provocarà l’incendi de l’església de Cardona del dia 24. De fet es deia que el poble no va posar “gaires esforços” en cremar-la.

Un altre aspecte de l’arribada de la guerra al poble va ser l’enviament d’un camió amb sis tones d’explosius a Barcelona, el mateix 20 de juliol. També hi havia miners cardonins entre la partida de voluntaris que va baixar de Fígols, Súria i Sallent per ajudar a la derrota de la sublevació militar de Barcelona. Aquests «dinamiters» sortirien amb la Columna Durruti cap a l’Aragó el 24 de juliol sota la denominació de Centúria Dinamiters de Fígols.

[Plaça del Mercat. Cardona, 1936.]

Durant els dies de juliol i agost van funcionar al poble dos comitès: el de Cardona i el de La Coromina. Un era dirigit per l’Ajuntament (ERC) i l’altre per la CNT. A finals d’agost tots dos comitès es van fusionar passant a estar dirigits per l’alcalde republicà Josep Torrents, però tenint molt pes els sindicats3. Aquests controlaven el Consell de Defensa del poble, que estava compost de quatre membres de CNT (Agustí Galera, Martí Zomeño, Josep Cortez i Manuel Medran) i tres d’UGT.

Les expropiacions van ser immediates, atès que algunes persones de dretes van abandonar el poble. D’aquesta manera es van expropiar alguns comerços que serien agrupats a la Cooperativa Única Popular, el local de la qual estava situat a la casa de l’exalcalde Joan Torres. El comerç i els serveis del poble quedarien socialitzats entre els dos sindicats. El sindicat UGT s’instal·laria a l’edifici de les Carmelites, mentre que la CNT al Patronat Obrer. I per suposat, quedarien col·lectivitzades les fàbriques (La Plantada, Gallifa i El Paperer) i les mines (Unió Espanyola d’Explosius, que desprès es dirà Explotacions Potàssiques Col·lectivitzades). La UGT des de la conselleria d’economia impulsaria una cooperativa de construcció i també controlaria el transport.

Però la indústria no va poder ser socialitzada sota un pla de conjunt, com proposava el cenetista Zameño. La propietat privada encara tenia un pes fort a la societat cardonina de 1936-37, i ERC era el seu màxim defensor a nivell local, negant-se a anar més enllà de la mera gestió col·lectiva de les fàbriques. A més la crònica manca de matèries primeres feia que les fàbriques només poguessin treballar tres dies a la setmana. Per tant, les empreses col·lectivitzades donaven una imatge de precarietat i improvisació, ja que els quadres partidaris de la col·lectivització a les empreses no tenien gaire formació. Les agrupacions locals d’ERC als pobles s’escudaven en la legalitat de la Generalitat per no adoptar la socialització de l’economia, acceptant a contracor les col·lectivitzacions d’empresa portades a terme a partir del Decret de Col·lectivitzacions.

Un altre factor a tenir en compte era que al camp encara no havia arribat l’esperit col·lectivista i els pagesos no simpatitzaven gens amb els “ateus, extremistes i dinamiters” de la CNT que a més veien com estrangers. La majoria de la pagesia local ingressaria a Unió de Rabassaires. Tot i així, un grup de pagesos formaria el Sindicat de Treballadors del Camp (UGT) i col·lectivitzaria la finca El Mujal. Els col·lectivistes (CNT, UGT i POUM) respectarien les finques petites però s’encautarien de les de la gent de dretes. A l’octubre de 1936 hi haurà un enfrontament que provocaria la mort del rabassaire Josep Vila. Aquest serà un moment clau, ja que es faria palesa la profunda divisió entre partidaris i detractors de la revolució en el camp, sent majoria els segons. Tampoc ajudarien gaire les execucions.

Per tant existia un conflicte d’interessos larvat, que s’arrossegava des de 1930 i esclataria el maig de 1937.

Els Fets de Maig

Tot començà a finals del mes d’abril amb un grup de milicians de la Columna Terra i Llibertat que estaven al poble de permís. Des de la Cerdanya arriben notícies dels enfrontaments entre revolucionaris i contrarevolucionaris i aquest grup anirà a Bellver, on el 27 tindrà lloc un fort enfrontament armat (amb participació d’aquell Francesc Viadiu de Solsona, que hem anomenat abans, que dirigia una unitat de la Guàrdia d’Assalt). Allà mor un company de Cardona, Antonio Raja (o Rajo) Noguera. Això electritzaria l’ambient entre els revolucionaris cardonins. D’aquesta manera quan arriben les notícies de Barcelona dels Fets de Maig, els revolucionaris prendrien el control de la central telefònica i establirien una vigilància per tot el poble. En aquest ambient de tensió els cenetistes notarien moviments sospitosos de membres de les Joventuts d’Esquerra Republicana i dels rabassaires. De fet, el conseller de defensa Navarro va descobrir que un conseller d’ERC portava uns fusells amagats amb una lona, cosa que faria saltar totes les alarmes.

Al local dels rabassaires s’ajuntarien la tarda del dia 4 de maig unes 150 persones per efectuar un acte polític i cultural. De manera que els llibertaris van pensar que es tractava d’un complot per prendre el poble (com havia passat a Barcelona o a la Cerdanya) i van actuar d’immediat. Desprès de la finalització de l’acte un grup de cenetistes armats van anar al local i se situarien a fora. De cop i volta, algú de dins va efectuar uns trets de fusell des de les finestres del local ocasionant un mort, José Torres Martínez, de la CNT. Per tant, els cenetistes atacarien el local amb fusells i dinamita fins la rendició de tothom. En el tiroteig es va produir un altre mort, rabassaire, i dos ferits. L’atac estava dirigit per Jesús Torres, germà del caigut4.

De manera que a la nit del 4 al 5 de maig els llibertaris dirigits pel conseller de defensa, Josep Navarro, prendran el control del poble. Els revolucionaris van detenir disset membres del bàndol catalanista fruit de l’enfrontament del dia anterior, però posteriorment la xifra seria més gran, imposant-los multes d’entre 500 a 1.000 pessetes a fi de pagar-li 3.000 pessetes a la viuda de Raja i 3.000 a la de Torres. A la sessió extraordinària del consell municipal celebrada el dia 5, l’alcalde Torrents va ser revocat per l’oposició de CNT, d’UGT i del POUM (amb l’abstenció del PSUC), grups que convocarien un nou consell municipal format per aquestes organitzacions, ja que ERC i UR retirarien els seus representants com a protesta.

A efectes pràctics, el nou consell municipal, constituït el dia 5, quedaria controlat per la CNT i la UGT (que al poble no estava influïda per l’estalinisme). El consell estaria presidit per Josep Navarro. Fins i tot va emetre moneda pròpia el 13 de maig. A l’enterrament de Torres aniria també la gent del PSUC que sorprenentment a Cardona havia optat per la neutralitat, possiblement esperant moments millors. Dies desprès es procediria a acomiadar a la gent d’ERC que treballava a les mines.

[Bitllet de Cardona del 13 de maig de 1937. Vegueu el detall de la signatura de Juan Fortich i Martin Zomeño]

Tot això va provocar l’espantada de tota la gent que no era partidària de la revolució i unes 200 persones van abandonar el poble amb les seves famílies trobant refugi als pobles del voltant. El cas és que Cardona quedarà completament en poder dels “incontrolats”, com els deia “El Dia” de Manresa, fins el mes de juliol5.

A mitjans de juny, un grup de la guàrdia d’assalt enviat des de Manresa i capitanejat per Marcel Augés intentaria prendre el control de la situació però seria derrotat. Augés declararia més tard que Navarro li va encanonar amb una pistola i en aquestes condicions li va fer trucar a Manresa per telèfon. La Confederació manresana ordenaria la seva alliberació. Uns dies desprès, el 2 de juliol, vindria una nova expedició que –aquest cop sí– detindria Ramon i Agustí Fortich, Pombo, Mil, Peñarroya, Navarro i Josep Monegal (president del POUM local) que van ser enviats als jutjats de Berga (el municipi de Cardona depenia del Berguedà). Durant el trasllat se’ls identificarien uns guàrdies que eren de la CNT de València que intenten tranquil·litzar els revolucionaris. No obstant això, vint companys armats van protegir els detinguts fins les dependències de la presó de Berga. Ramon Fortich recorda que el comitè de suport de Berga es portaria molt bé amb ells no faltant-los de res. I que en Josep Ester va proporcionar-los-hi fins i tot unes pistoles al segon dia d’estar presos.

Aquesta situació anòmala, revolucionària, duraria fins el mes d’octubre. Després de la detenció de Navarro i Fortich seria Paulino Lorente de la UGT qui assumiria la presidència del consell municipal. Però a partir d’octubre s’instal·laria un batalló de l’exèrcit (i del SIM) al poble i l’Ajuntament fou ocupat successivament per dos alcaldes comunistes assignats per la Generalitat: Llorenç Sanz i Josep López. Fortich encapçalaria el comitè de control de la mina, l’empresa més important del poble, que a partir del 17 d’octubre passaria a ser propietat de la Generalitat.

Cal contextualitzar que entre gener i setembre de 1937 van tenir lloc un seguit de xocs armats entre els partidaris de la revolució i la contrarevolució que generalment sempre va véncer el bàndol antirevolucionari degut a la manca d’una resposta decidida de la CNT.

[Cartell de l’exposició Rostres de guerra, sobre els milicians cardonins]

Conclusions

Recuperar la memòria dels Fets de Maig de Cardona no ha estat gens fàcil, atès que la historiografia cenetista mai es va preocupar d’aquest fet, ja que anava en contra de la seva línia oficial. Però tampoc va ser un motiu d’especial record pels militants que el van protagonitzar. Quan ells parlen de la revolució es refereixen al 19 de juliol, no al 4 de maig de 1937. Molt probablement això es deu a que la resposta revolucionària va ser espontània i no estava en absolut preparada i posteriorment no va poder ser avaluada i teoritzada.

Els revolucionaris cardonins no eren conscients del que estaven fent, ja que de ser-ho, haurien contagiat tot l’Alt Llobregat i el Cardener –un territori central a Catalunya– o com a mínim haurien preparat la defensa del poble. Tampoc van aprofitar la situació per imposar les mesures socialitzants que se’ls havia denegat els mesos anteriors.

Expulsar del consell municipal a ERC i UR va ser producte d’una sèrie de factors: la tensió política entre catalanistes i cenetistes, la tensió entre els pagesos i els miners, la tensió entre revolucionaris i contrarevolucionaris, l’enviament solidari d’ajuda a Puigcerdà, els morts d’uns i d’altres… tot això va desembocar en un xoc armat.

La victòria del bàndol revolucionari de Cardona el 4 i 5 de maig els va donar el poder polític. Però prendre el poder volia dir la guerra total contra totes les forces polítiques contrarevolucionàries (com era el cas d’ERC, que literalment se la va «fer fora del poble»). Estava preparada la CNT per fer això a gran escala? Aquest era el gran dilema de 1936-37.

40 anys de franquisme implantarien un record nefast al poble d’aquella Cardona revolucionària –els anarquistes sempre han estat presentats com a dimonis– i ningú ha estat capaç de revertir-lo en tot aquest temps. L’anarquisme ha quedat com una anomalia històrica en la “vida d’una pacífica vila” quan era la via cap a una societat socialista d’una majoria de la classe treballadora catalana. Si Cardona fou l’última localitat catalana en ser derrotada el 1714, també ho seria durant la contrarevolució de 1937.

[Dia de Mercat, 1920-30s. Colecció Roisin / IEFC]

Notes

[1] Op. Cit. SERRA, Jaume. p. 43

[2] Solidaridad Obrera, 24/07/1931

[3] Composició del Consell Municipal, octubre de 1936: Josep Torrens (ERC), Presidència; Josep Navarro Vergara (CNT), Defensa i Guerra; Economia, finances i cultura: Joaquim Martí (ERC) i Martí Zomeño (CNT); Ginés López (CNT), Proveïments; Manuel Athane (UGT), Treball; Paulino Lorente (UGT), Transports; Ramon Gisperts (ERC), Sanitat; Joan Rovira Sala (UR) i Josep Vila (UR), Agricultura; Zomeño (CNT), que també era el Dipositari Municipal.

Juntes directives a l’estiu de 1936: CNT: Antonio Campos, Diego Asensio, Ginés Molina Sánchez i Rodríguez; UGT: José Campos, Vicente Estrada, Manuel Villa, Higinio Gallego, Miguel Durán Prieto, Juan Uroz, Diego Bazán, Amancio García i Víctor López Alamillo; Rabassaires:Joan Serra Agut, Emili Homs Bertran, Florenci Traveset, Joan Torrantallé Miralles, Josep Jordana Font, Antoni Planas Closa, Josep Villaró Riba i Josep Munt Espluga.

Diuen els papers de la Causa General que els dos comitès van ser unificats gràcies als esforços de Juan Torres Maciá i Conrado Batlle Coma. El comité municipal de Cardona i el tribunal popular que conformaven també els consellers, estava compost des de finals d’agost de 1936 per: Emili Esteve Corretjer (ERC), José Navarro Vergara (CNT), Ginés López (CNT), Martín Zomeño (CNT), Josep Vila (UR) i Joaquim Martí Viola (ERC).

També van estar representades les organitzacions, CNT: J. Cortés i José Herrada; UGT: Manuel Athané, Paulino Llorente, Francisco Malpica i Miguel Sagret; ERC: Josep Costa; Rabassaires: Miquel Parcerissa, Melitón Sol Camps i Joan Rovira Sala.

Composició del Comité de La Coromina (agost ’36):Milicians: Ángel Miralles Cerezo, Antonio Sánchez Fernández, José Botella Gil, José Hernández Urrutia, Juan Torres Cruz, José Ayala Martínez, Juan Martínez Hernández, Francisco Delgado Tapias, José Pombo Samo i Vicente Ceral González; CNT: Rafael Nevado Martínez, Antonio Castell Vallés, Antonio Gómez Giménez, José Hernández Escanez, Francisco Martínez Ponce, Pedro Brocas Martínez, Lorenzo Sanz Paredes; POUM: José Monegal Muixí (que també exercí al comitè de la vila); JJ.LL.: José Ramírez Martínez i Melitón Sol Camps (que també era dels rabassaires).

Comitè de Defensa: Juan Sallarés Rosell, Clemente Segura, Antonio Peñarroya Millán, Agustí Fortich Camps i José Navarro Vergara; i Comitè d’enllaç: José Herrada Rodríguez, Salvador Muñoz Méndez, Cristóbal Clemente Campoy, Juan López Moreno, Antonio Vicente Baraza, Agustín Galera González i Victoriano López Acosta. (C. General fs. 24 i 25).

A més a la Causa General surten altres noms de patrullers o milicians: Lucinio Ruíz Soliva, Jesús Torres, Antonio Salinas, José Rebolledo Rubio, José Fernández Sánchez, Antonio Raja Noguera, Muñoz Zamora Caramona; Cristóbal Clemente (padre), Pedro Bracas, Luis Martínez Martínez, José Martínez Vivancos, José Jordán Teruel, Benito Vilalta Arnau i Ginés Bartes Sitjes (C. General, fs. 24, 34 i 35).

Font: Tradición Viva, web carlista.

[4] Informació extreta del procés penal efectuat pel jutge Alfonso R. Dranguet de Berga, Apuntes aclaratorios para la correspondiente instrucción del sumario Nº 14 del 1937 del juzgado de Berga, Sobre rebelión en Cardona el día 5 de mayo último pasado. MAD 462/27 nº 16 Archivo Histórico Nacional de Salamanca. Proporcionat per Josep Quevedo.

[5] Aquesta revolta contra la República, era única en tot Catalunya, per la seva radicalitat i la seva durada. Malgrat això no està historiada i no s’ha pogut aprofundir. Es pot seguir a les pàgines de “El Dia” (diari d’Esquerra Republicana) del 5, 15, 18, 20, 22 de maig i del 10 i 12 de juny. Els diaris del POUM i de la CNT de la comarca van ignorar totalment aquesta revolta

Bibliografia

FORTICH, Ramon. Apuntes históricos de la Cardona bimilenaria e historiografía del 14 de abril de 1931 al 1 de febrero de 1939. Col·lecció Pedro Flores, Carpeta IX. Biblioteca del Casino de Manresa.

MARTINEZ i MUÑOZ, Domènec. Organització Municipal i economia de Cardona durant la Guerra Civil (1936-1939). Revista Cardener, núm. 1, 1983.

SERRA i CARNÉ, Jaume. El moviment obrer al Bages i Berguedà durant la Segona República. Centre d’Estudis del Bages, 1988.

Consultes al diari “El Dia” (diari d’Esquerra Republicana de Catalunya, Manresa) dies 5, 15, 18, 20, 22 de maig i 10 i 12 de juny de 1937.

Apuntes aclaratorios para la correspondiente instrucción del sumario Nº 14 del 1937 del juzgado de Berga, Sobre rebelión en Cardona el día 5 de mayo último pasado. MAD 462/27 nº 16 Archivo Histórico Nacional de Salamanca.

Solidaridad Obrera

Tierra y Libertad

Miguel G. Gómez.

Les milícies antifeixistes de la Catalunya central durant la Guerra Civil de 1936

Dels quadres de defensa a la Columna Terra i Llibertat

Les columnes milicianes que sortirien cap el front durant l’estiu de 1936 tenien un origen proletari. De les comarques del Bages, del Berguedà i del nord del Baix Llobregat partiria cap el Front del Centre una gran columna organitzada per la CNT, la Columna Terra i Llibertat. No era un grup més de milicians per ser afegit a una columna superior, sinó una unitat de combat autònoma similar a les que sortien de Barcelona. En aquest article veurem els precedents revolucionaris que van fer possible aquesta unitat.

El 19 de juliol de 1936 esclataria als carrers de Barcelona una gran insurrecció obrera que derrotà l’exèrcit aixecat en armes contra la República. Afortunadament la ciutat de Manresa no va patir cap sobresalt gràcies a que el Batalló de Metralladores número 4, situat a la caserna del Carme va romandre tranquil. La majoria de la seva oficialitat va mantenir la seva fidelitat a la República.

Amb tot, els obrers manresans estaven preparats. Des de la tarda anterior a la revolta havien conformat un dispositiu de defensa, creat en una reunió de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), les Joventuts Llibertàries i el Comitè de Defensa intercomarcal. Malgrat algun escamot d’Esquerra Republicana de Catalunya i Estat Català i del grup d’acció del POUM marxista, el pes de la defensa contra la rebel·lió antirepublicana al Bages el portava el moviment llibertari. Era l’únic que disposava d’armes, si bé molt poques. El Sindicat de Químiques va fabricar algunes bombes de mà i des de les mines de Súria havien fet arribar dos camions amb dinamita. Els grups de defensa van assaltar les dues armeries de la ciutat aquella nit del 18 al 19. De matinada tota la militància llibertària es va reunir al Teatre Conservatori, en estat d’alerta.

Però el batalló mai es va moure de la caserna. La conspiració manresana per unir-se al cop d’estat va fracassar totalment. La Guàrdia Civil dels pobles va convergir en Manresa i també va mostrar la seva adhesió a la República.

Abans del cop d’estat alguns soldats de la caserna del Carme havien mantingut relacions amb els grups anarquistes. Els passaven informació sobre els moviments i les idees dels seus oficials. La gran majoria eren joves que hi feien el servei militar, però fins i tot hi havia algun oficial simpatitzant del moviment revolucionari [1].

L’únic incident d’aquests dies seria un “aixecament feixista” a Santpedor, el dia 19 a la nit. En realitat era un acte desesperat del capellà del poble que s’havia atrinxerat a l’església i va disparar contra els transeünts des del campanar. Al local de la CNT de Manresa, situat al carrer Passatge Sense Nom –que feia de quarter general en aquells moments– va acudir un enviat de Santpedor. Amb les ganes d’acció que tenia la gentada congregada van omplir diversos camions. El problema va acabar-se amb dos cartutxos de dinamita. Pedro Flores diu que des de Santpedor ja es podia veure el reflex de l’incendi de l’església de Sant Joan de Vilatorrada, cremada la nit del 19 al 20 de juliol enmig d’una mena de festa popular.

El dia 20 de juliol baixarien 25 voluntaris de Manresa a Barcelona per informar-se de la situació i veure si podien aconseguir més armes. Aquell dia s’aclariria la situació a tots els pobles de la comarca. Els miners de Cardona enviarien un camió carregat d’explosius a la ciutat comtal i també en sortiria un grup cap a Solsona, ciutat amb una forta presència de la dreta organitzada. Del grup de manresans desplaçat a la capital una part aniria a entrevistar-se amb el Comitè Regional de la CNT i l’altre a la caserna de Sant Andreu, on el poble havia aconseguit els 30.000 fusells que s’hi emmagatzemaven. Aquest segon grup tornaria a Manresa en tren i seria rebut a la ciutat amb un bany de multituds ansioses de notícies de primera mà del que havia ocorregut a Barcelona. Amb aquest tren vindria també un petit grup de militants llibertaris de Gràcia. Com és lògic, totes aquestes armes servirien per armar nous grups.

El dia següent es constituiria el Comitè de Milícies Antifeixistes, de caràcter comarcal. Els relats són confusos i sovint es confon aquest organisme amb el Comitè Revolucionari Antifeixista (de caràcter local) organitzat pels partits polítics manresans i sindicats reunits al Teatre Conservatori el dia anterior. La multitud allà reunida va ocupar aquell dia 20 el Casino, quedant com a seu del Comitè Revolucionari i en el futur com a Casa del Poble.

El Comitè de Milícies en la pràctica era una continuació del Comitè de Defensa intercomarcal de la CNT, i estava dirigit pels cenetistes Asensi i Solé (n’eren Tomàs Asensi i Solé Tresserras?). Aquest comitè requisaria l’empresa d’Autobusos Manresa-Berga i els tallers de Construccions Metàl·liques de Sallent que s’utilitzarien per fabricar armament des del primer dia.

El dia 23 les metralladores del batalló serien confiscades pels anarquistes sense gaire oposició dels militars –sota l’amenaça d’un atac imminent. Un grup de milicians anirien a Barcelona per unir-se a la Columna Durruti, que sortiria pel Front d’Aragó el dia 24. Part d’aquesta gent s’uniria al grup de miners de Fígols i Sallent que havia combatut a Barcelona –n’eren una quarantena aproximadament comandats per Pablo Ruíz, que havia estat un dels membres del comitè revolucionari de Fígols el 1932 [2]. Aquests militants de la comarca formaria la Centúria Dinamiters de Fígols, que gaudiria d’un lloc d’honor en la desfilada per la Diagonal de Barcelona.

Els llibertaris en aquells dies de juliol tenien el control militar de les comarques de l’Alt Llobregat i el Cardener, però no van prendre el poder polític i van decidir fusionar els diferents comitès –participaven dels dos– en un de caràcter unitari a principis d’agost. És a dir que van dissoldre el Comitè de Milícies en el Comitè Revolucionari. Ara bé, d’on havien sortit aquests milicians de l’Alt Llobregat?

Els quadres de defensa

Des de finals d’abril de 1931 el sector més revolucionari de la CNT, afí al grup anarquista Nosotros (de Ascaso, Garcia Oliver, Jover, Durruti, etc.) va donar la consigna de crear quadres de defensa als sindicats. Esperaven que la República tingués una vida curta, i somniaven emular la Revolució Russa. En efecte, el proletariat rus va poder portar a terme la Revolució d’Octubre uns pocs mesos després de la del Febrer. Però les circumstàncies no eren les mateixes que a Rússia i la República mal que bé en va sobreviure.

Tot i així molts grups anarquistes entrarien en activitats conspiratives, seguint la llarga tradició de revolució armada que provenia dels anys vint –on tenim l’exemple de l’intent d’atemptat contra el Rei Alfons XIII i Primo de Rivera per part del grup anarquista de Súria l’octubre de 1929. O també podem remuntar els orígens de l’anarquisme armat a la comarca en l’activitat del grup Los Solidarios (precedent de Nosotros) l’any 1923. És conegut que Joan Garcia Oliver, juntament amb activistes manresans, va ser responsable del tiroteig contra un grup de militants del Sindicat Lliure en el bar Alhambra.

Els grups anarquistes d’acció de Manresa farien la seva aparició durant la vaga general de 1930 contra la Monarquia i, sobretot, en la vaga de la Telefònica de Manresa de l’estiu de 1931 on portarien a terme diversos actes de sabotatge contra la companyia de telèfons. El militant Enric Grau recordava que la FAI va activar un grup d’acció amb motiu d’aquella vaga [3]. Es van dedicar a petits sabotatges com volar els pals elèctrics deixant a les fosques la ciutat. Aquest grup (amb més persones) estarien al capdavant de la fracassada revolta del gener de 1932 a Manresa.

També durant les vagues mineres els grups més actius es foguejarien. A tall d’exemple podem citar la vaga de la mineria de Cardona el 13 de juliol. Per tal d’apaivagar-la es van enviar 300 soldats de l’exèrcit dirigits pel general Batet i 56 miners van ser acomiadats [4]. Els miners afirmaven al periòdic sindical que «los obreros nos incautamos las minas y formamos guardias contínuas para poder responder del orden de todo» [5]. A Súria es van enviar dos autobusos plens de guàrdies. Arribats a Súria els miners els van rodejar i desarmar, i van guanyar ràpidament la readmissió dels acomiadats i l’expulsió dels guàrdies [6].

Vaga de Telefònica a Manresa, juliol de 1931. Imatge cedida per Joaquim Aloy.

A finals d’any els grups anarquistes atraurien molta gent i se’n crearen de nous a tots els pobles. Amb la insurrecció de Fígols tot aquest entorn revolucionari estaria plenament actiu i formaria part dels embrions de milícies que s’hi crearien. Per aquesta ocasió els pobles miners de Sallent, Súria i Cardona se sumen a la vaga de Fígols i ocupen els seus respectius ajuntaments, penjant banderes negres i roges al balcó del consistori, cremant els arxius de la propietat, creant milícies obreres armades i proclamant el comunisme llibertari. A Súria també van desarmar el sometent, agafant-los les armes. A Navarcles i Balsareny també es proclamà el comunisme llibertari mentre que a Gironella i Puig-Reig declararien una vaga general de braços caiguts, que no era revolucionària. La vaga serà ràpidament controlada per l’exèrcit que ocupà l’Alt Llobregat i el Cardener quedant detinguts centenars de revolucionaris. En cap moment es produiria vessament de sang.

A Manresa, a l’abril i el maig tindrien lloc una sèrie de detencions que comportaria la descoberta d’un centenar de bombes més. La repressió de tots aquests successos comportarien centenars de detencions i l’aturada del funcionament normal dels sindicats.

Seria a finals de 1932 quan a la comarca es creà un Comitè de Defensa d’acord amb les decisions de l’Organització i sota els consells dels militants de Barcelona [7]. Abans de la insurrecció del 8 de gener, havien obtingut uns explosius d’una barraca de les graveres de Puigberenguer de Manresa. Aquest comitè estava encarregat de dirigir el procés d’insurrecció a la comarca i tenia contacte amb els grups de defensa dels pobles (com per exemple Casto Ballesta de Cardona, Celestí “l’esmolet” de Berga o Solé Tresserres de Cercs [8]) i a través d’ells amb la xarxa de grups anarquistes de la comarca.

El Comitè abandonava el model del grup d’acció vinculat a la clandestinitat del període anterior i adoptava el dels comitès revolucionaris, preparats per aixecar un gran grup d’obrers i prendre el control d’una població, com havien experimentat amb la revolta del gener.

La vaga insurreccional del 8 de gener de 1933 va tenir lloc principalment a Sallent, dins la comarca. Consistí en la detonació de diversos artefactes explosius, l’assalt de la caserna de la Guàrdia Civil –que va resultar incendiada– i alguns tiroteigs pel poble. Al dia següent, els reforços policials van trobar cent bombes en un escorcoll al local de la CNT sallentina, acabant amb la revolta. El resultat seria de 2 morts, 5 ferits i 21 detinguts.

A Manresa esclatarien 2 bombes més i la Guàrdia Civil trobaria un amagatall amb 500 cartutxos de dinamita. A Monistrol de Montserrat es produirien 15 detencions més.

A les poblacions de Montcada i Ripollet es va proclamar el comunisme llibertari i la vaga insurreccional tindria bastant ressò a l’Aragó i Andalusia; destacant els Fets de Casas Viejas, amb 14 morts per la força pública. El total seria de 32 morts en tot l’estat i un descrèdit molt gran per la via insurreccional. Tot i així, l’impacte de les massacres policials provocarien la caiguda del govern Azaña.

A partir d’un cicle de vagues que portarien a la CNT a una situació de persecució a tot Espanya amb 9.600 presos propis i amb els sindicats desorganitzats, es celebrà el Ple Nacional de Madrid del 12 de juny. En aquesta trobada els sindicats formalitzen l’aparició dels Comitès de Defensa:

“Constitución de los Cuadros de Defensa: Se constituyen los cuadros de Defensa locales, comarcales o regionales y nacionales por individuos de la organización sindical y especifica, La misión de estos comités es llegar a la rápida constitución y control de los cuadros de Defensa en la localidad, comarca o región, Estos cuadros o grupos revolucionarios sólo entrarán en juego en el momento decisivo, es decir, en el hecho insurgente de la revolución, por lo tanto, los componentes de esta organización como tales, no podrían intervenir en simples movimientos huelguísticos, cualquiera que sea el carácter o significación de éstos, si antes no ha sido acordado de una manera expresa por la organización Sindical Nacional, tampoco podrán consumir el material acumulado sobre el que se ejercerá una fiscalización rigurosa,“

“Agrupaciones: No sobrepasarán en ningún momento el límite que se impone su propia actuación revolucionaria, no tendrán potestad para declarar ninguna clase de movimiento y se dedicarán a organizar estratégicamente la revolución (…). Por medio de sus comités responsables, ejercerán un control exprofeso sobre los Comités de Defensa quienes estarán obligados a rendir cuentas mensualmente a la organización que les nombró y de la que serán en absoluto mandatarios. Para el desempeño de su cometido los Comités de Defensa podrán buscarse asesoramiento aunque con la máxima discreción.” [9]

Columna Terra i Llibertat de 1936. Arxiu Comarcal del Bages / Fons Aj. de
Manresa / UC 550

Les conspiracions revolucionàries no acabarien aquí. Les eleccions de novembre de 1933 les guanyaria la dreta. Els anarquistes revolucionaris per no quedar-se amb la sensació d’haver contribuït a l’ascens d’uns partits reaccionaris per demanar l’abstenció van desencadenar una nova insurrecció el 9 desembre de 1933, preparada des d’algunes setmanes abans de les eleccions. Però la insurrecció tampoc estava molt ben planificada i va provocar prop d’un centenar de morts, un altre centenar de ferits i unes 700 detencions arreu l’Estat en un clima de violència creixent.

A Manresa es van produir diverses explosions que van tallar les torretes d’electricitat. La vaga insurreccional convocada del 9 de desembre acabaria amb 9 detencions per col·locar tres bombes, entre les quals hi havia la bomba a les obres de la Seu de Manresa.

Per aquesta ocasió havia vingut a Manresa Cristòbal Albadaldetrecu, en nom del Comitè Regional, a fi d’organitzar un comitè revolucionari local que comptaria amb Demians i Fidel Torres [10]. Aquest comitè, juntament amb els diferents grups d’acció que existien a alguns sindicats (cautxú, ferrocarril, mineria, construcció, etc.), estaven en relació directa amb el Comitè de Defensa de Barcelona i a la vegada amb el grup Nosotros, que el dirigia [11]. De fet el Comitè de Barcelona havia demanat explosius a Manresa, que Josep Corbella els va proporcionar. Els revolucionaris els havien fabricat a la foneria Desverns.

A Cardona un grup compost per Martí Zomeño, Joan i Gaspar Llorente, Josep i Ramon Alcaide, Cristo Clemente, i Joan i Ramon Fortich va patrullar pels carrers del poble, “infundiendo el pánico entre la gente de orden”. Eren a la vegada el grup d’acció i el comitè revolucionari, que sovint es confonien.

Per l’ocasió de la Revolució d’Octubre de 1934 els comitès de defensa també es van reactivar. Des del mes de setembre funcionava un comitè renovat conformat per Paulí Malsand, Jesús García i Pedro Flores, entre d’altres [12].

El comitè funcionaria durant la Revolució malgrat estar la CNT oficialment al marge del moviment. Hi havia notícies que en algunes comarques s’estava implantant el comunisme llibertari. A Sallent s’havia proclamat la República catalana. Arribaven les primeres notícies d’Astúries. La confusió regnava. De manera que la CNT ràpidament va contactar amb l’Aliança Obrera que tenia la seva seu al local del CADCI, a la Muralla del Carme, per veure si podien iniciar una insurrecció a nivell local. Però l’Aliança ja estava guanyada pel derrotisme excepte per un grup del BOC que havia assaltat l’armeria del carrer del Cos amb Magnet i amb l’eufòria del moment destrossarien també el local dels lerrouxistes [13].

Tot i així, la Confederació tenia contactes a l’interior de la caserna del Carme. Per exemple, en aquells mesos estava fent el servei militar José Pellicer, futur cap de la Columna de Ferro, columna anarquista de València durant 1936. Els anarquistes intentarien sollevar el batalló de Manresa per solidaritzar-se amb Astúries, comptant amb uns quants companys llibertaris de l’interior de la caserna. Era el 9 d’octubre i no van tenir èxit [14].

Com veiem existia a la comarca tota una xarxa de grups revolucionaris de caire anarquista que s’activaven durant els moviments insurreccionals. Però també cal recordar el context de 1933-1934 que era de contínues vagues que no excloïen els sabotatges, l’expulsió per la força dels esquirols de les fàbriques o les tancades a les mines i les fàbriques amb xocs constants amb el sometent o la Guàrdia Civil, manifestacions d’aturats, etc., situacions que creaven un clima explosiu.

A més cal esmentar que a partir de 1934 faria la seva aparició una nova generació de joves radicalitzats pels esdeveniments que s’afiliarien als sindicats cenetistes i que crearien les Joventuts Llibertàries, pràcticament en cada poble de la comarca i en cada barri de Manresa. Aquesta organització seria l’espina dorsal del moviment llibertari comarcal i conformaria la majoria de la FAI, de la que les Joventuts n’eren una secció de cultura i propaganda.

L’any 1935 serà una època de reflexió de reajustament de les tàctiques revolucionàries. Si bé els socialistes van patir una profunda radicalització els anarcosindicalistes van apostar per una via més unitària. Astúries havia trastocat totes les conviccions prèvies. Al Ple de la Federació Local de Grups Anarquistes de Barcelona, celebrat el gener de 1935, es va aprovar una ponència que confirmava l’aposta pels comitès de defensa i renunciava a la tàctica de la gimnàstica revolucionària “La revolución social no puede ser interpretada como un golpe de audacia, al estilo de los golpes de Estado del jacobinismo, sino que será consecuencia y resultado del desenlace de una guerra civil inevitable y de duración imposible de prever“. A l’empara de la Revolució d’Octubre una part del moviment anarquista ja preveia el xoc d’uns mesos després. Per afrontar-lo proposaven la creació d’un Comitè de Preparació Revolucionària amb la funció de preparar una guerra: “Dado que no es posible disponer de antemano de los stocks de armas necesarios para una lucha sostenida, es preciso que el Comité de preparación estudie el modo de transformar en determinadas zonas estratégicas las industrias […], en industrias proveedoras de material de combate para la revolución” [15]. És evident que una part d’aquesta ponència va ser portada a la pràctica, com a mínim a Barcelona, tot i que no seria descartable que els grups de tot Catalunya en tinguessin coneixement.

Durant la primavera de 1936, amb una situació social volàtil la CNT i els grups anarquistes de Barcelona estaven esperant un cop militar. El mes de juny i juliol tindran lloc mítings sindicals i anarquistes a tota la comarca en els quals hi participarien militants com Francisco Ascaso, Ricardo Sanz o Antonio Ortiz, del grup Nosotros. Com és conegut, el grup Nosotros era responsable del reactivat Comitè de Defensa de Barcelona, i seria l’encarregat de dirigir la insurrecció obrera de Barcelona del 19 de juliol de 1936.

Per tant, la presència de membres destacats de Nosotros (per exemple Sanz i Ortiz el mateix 17 de juliol a Sallent), fa concloure que també venien a alertar els grups de defensa de la comarca. Resultaria lògic que la presència a Barcelona de vàries desenes de miners de Sallent durant els dies de juliol es degués a aquesta visita.

La Columna Terra i Llibertat

El moviment llibertari enviaria al front grups des del primer dia com ja hem vist. Deixant aquells grups que marxarien amb les Columnes Durruti i Ascaso, també en sortiria un grup d’uns 60 voluntaris llibertaris cap el Front d’Aragó el dia 23 de juliol amb les metralladores del Batalló. Seria conegut com el grup Paso a la Idea, amb en Manuel Ruíz Cintas com a delegat d’unitat [16]. D’entre altres unitats manresanes partides als fronts destacaria la Primera Centúria Roja, que era una companyia plural formada per militants de diferents partits i sindicats, dirigida per Josep Ferrándiz. També a destacar la columna de defensa costera que partiria cap a Tarragona el novembre amb uns 2.000 homes, ja en un context de militarització. Era una gran unitat de quatre batallons formada per les diverses forces antifeixistes. Estava comandada per Rafael Corvinos (UGT-PSUC), Ramir Toran (POUM) i Enric Grau (CNT). Les altres unitats milicianes sortides de la Catalunya central serien reforços de les columnes del Front d’Aragó. També actuava en aquest front el Batalló de Metralladores núm. 4 de la caserna del Carme de Manresa.

És interessant apuntar que cada grup polític organitzava recaptes de diners i materials pel front. Eren molt freqüents els concerts, els balls, els mítings, les festes en solidaritat amb les milícies. Ajudaven a que la gent se sentís part de l’esforç de guerra i electritzaven la rereguarda. Durant moltes setmanes les milícies van ser realment mantingudes pels comitès revolucionaris locals, les organitzacions obreres i els partits, fins que el Comitè Central de Milícies i la Generalitat se’n van fer càrrec.

Pel que fa la Columna Terra i Llibertat, aquesta seria la unitat militar majoritària entre els cenetistes i llibertaris de les comarques de la Catalunya central. La columna sortiria cap a Barcelona el 10 de setembre de 1936 en un acte multitudinari amb milers de persones a la sortida de l’estació de tren de Manresa. Primer li van dir Columna Roja y Negra, però un cop a Barcelona es van assabentar de que ja existia una columna amb aquell nom. Per tant li van canviar el nom per Terra i Llibertat. La columna partiria cap el Front de Madrid-Toledo el 20 de setembre.

Estava formada per entre vuit i deu centúries de les comarques centrals. Hi ha conflicte entre les fonts sobre la composició real de la columna. Segons Pedro Flores hi havia una centúria de Súria, una altra de Cardona, una altra de Sallent [17], dues de Manresa i una altra de grups de Navarcles, Sant Fruitós, Sant Vicenç, Esparreguera i Olesa de Montserrat. També hi havien dues centúries del Berguedà. Segons l’Enciclopèdia de l’Anarquisme espanyol hi havia: una centúria de Gironella-Berga, una de Balsareny, una altra de Sallent, una de Navarcles-Artés, una d’Esparreguera, dos de Manresa i la vuitena seria de gent de diversos pobles. En aquest cas no nombra cap centúria de Súria o Cardona. Per últim, “Solidaridad Obrera” publicava que eren 10 centúries [18].

Composició de l’autor
Composició de l’autor

Sigui com sigui, la Columna Terra i Llibertat va arribar a Madrid amb uns 1.500 milicians. Com veiem hi ha un desquadre entre les 10 primeres centúries i les 15 centúries finals. Això es pot explicar per que a les casernes militars de Barcelona controlades per la CNT hi havia voluntaris de tot arreu i algunes centúries més van ser afegides a la columna, comptant possiblement amb alguns grups més de llibertaris de la Catalunya central que van anar pel seu compte a Barcelona per afegir-se a la columna. Més tard, a Madrid, s’hi va adherir la centúria Dinamiteros de Linares completant la columna. Terra i Llibertat també tenia assignada una bateria d’artilleria, amb canons de 105 mm, anomenada Sacco i Vanzetti. El comitè de guerra estava conformat per Tomas Asensio, José Martínez, José Pérez, Josep Viladomiu, Josep Farriols, Fitó, Soler, Joan Moles i Jaume Crusellas.

L’Organització Confederal de les Columnes del Centre va nomenar com a delegats de la columna José Ramos, per la CNT i Germinal de Sousa, per la FAI [19]. En total van passar uns 2.000 milicians per la columna, que comptaria amb tres batallons que poques vegades van combatre junts (l’Ulises, Los Ciervos i el De la Muerte) [20]. La columna tenia aproximadament un centenar de dones.

Segons Diego Abad de Santillán la columna tenia la funció secreta de prendre el control de l’or del Banc d’Espanya, que seria destinat a les fàbriques d’armament de Catalunya o a comprar armes pel Front d’Aragó. La Confederació no va atrevir-se a portar-ho a terme i l’or seria enviat a Cartagena amb destinació a Odessa, lluny dels anarquistes i en mans d’Stalin [21]. El Front d’Aragó patiria d’una manca d’armament i municions crònica.

Sigui com sigui, els primers batallons van entrar en combat el 7 d’octubre de 1936 a Santa Olalla (Toledo), sota les ordres de José Asensio Torrado, un militar de carrera que va tenir durant la guerra un historial molt pobre. Més tard seria conegut com “el General de las derrotas” per pedre Màlaga.

Posteriorment, vuit centúries serien afegides a la Columna Del Rosal comandada per l’anarcosindicalista Cipriano Mera i el Coronel Francisco Del Rosal. Aquesta columna va estar assignada al Front de la Serra de Gredos/Àvila (pobles de Bargas de Toledo, Cabañas de la Sagra, Sotillo de la Adrada, San Martín de Valdeiglesias, El Tiemblo, Robledo de Chavela…). Després participaria en la defensa de l’aeròdrom Cuatro Vientos de Getafe i més tard defensaria la carretera Madrid-Toledo, per acabar i després a Olite del Teniente Castillo (a prop de Toledo). En aquesta primera època el comitè de guerra estava format de Sansa, Ginestat, J. Martínez, Asensio, Lozano, Casals i Carmona.

A mitjans de novembre, la Columna Del Rosal serà designada a la Serra d’Albarracin al límit entre les províncies de Conca i Terol sota el comandament d’Ildefonso Gonzàlez, Soler i Joan Butchacas. Combatria als pobles de Huete, Zahorejas, Peñalén, Beteta, Cueva de Hierro, Peralejos de las Truchas, Carrascosa de la Sierra, Valdecuenca, Gea de Albarracin…

Al novembre una altra part de la columna (concretament la bateria Sacco i Vanzetti i els Dinamiters de Linares) va participar en la defensa de la Casa de Campo de Madrid, integrada en les unitats defensives republicanes durant la Batalla de Madrid. Per la seva ubicació algunes unitats de la columna van trobar-se de casualitat amb el Govern republicà que fugia de Madrid cap a València. Van interceptar al ministre Indalecio Prieto i alguns milicians van estar a punt d’afusellar-lo. El Comitè Nacional de la CNT ràpidament va emetre ordres de deixar-lo anar. De resultes d’aquest conflicte va dimitir el comitè de guerra, i se’n va designar un de nou format per Manuel Garcia, Pedro Flores, Pérez Navarro, Peñarroya, Manuel Benítez i J. Martínez.

La columna construiria un hospital de sang a Villaluenga (Toledo) que estava atès per metges vinguts de Catalunya. L’hospital va donar servei a tots els pobles del voltant creant petites filials on hi podien acudir tant els ferits del front com la gent del poble. La Sanitat Confederada (aquest era el nom que rebia) no es limitava només a la guerra sinó que portava a terme una tasca social.

Després de la militarització, que va tenir lloc entre març i juny de 1937, es va convertir en la 153 Brigada Mixta. El seu comandant era Antonio Sebas Amorós, i el seu comissari Francisco Señer Martínez, tots dos de la CNT. Els batallons (Números 609, 610, 611 i 612) estaven comandats respectivament per Antonio Ferrándiz García, Feliciano Llach Bou (àlies “Leal“), Francisco Fausto Nitti i Víctor Gómez Goiri. Tenia un diari de caire anarquista que es deia “Nueva Era“. El batalló 609 sortia de l’antic Ulises; el 610 de les centúries que decideixen militaritzar-se; el 611 del que quedava de Los Ciervos i De la Muerte; i el 612 de soldats de recluta i d’altres (una part de la Primera Centúria Roja, per exemple). La brigada va ser assignada a la 24 Divisió comandada per Miguel Vivancos, de CNT. Dels 32 comissaris de la brigada (a nivell de companyia, batalló, serveis o d’estat major), només dos no eren de CNT.

La militarització va comportar molta polèmica, quedant molt igualada la decisió [22]. Malgrat això, el bàndol antimilitarista va admetre la militarització a canvi del trasllat de la columna al Front d’Aragó i l’abandonament d’aquells que així ho desitgessin. Entre les baixes figuren noms coneguts del moviment llibertari com el de Joan Figueras, Ramon Casals, Josep Viladomiu, Josep Bach o Josep Ester i Borràs entre d’altres que s’integrarien a la vida de la rereguarda.

Durant el procés de militarització els llibertaris de la columna es van reorganitzar políticament a l’Agrupació Titanes Libertarios. Aquesta organització a nivell de batalló tenia la finalitat de controlar políticament l’antiga Columna Terra i Llibertat, de manera que controlaven el comissariat i també van arribar a imposar el nomenament de companys anarquistes per als llocs clau del batalló i de la brigada mixta. També tenia la missió d’evitar que es creessin classes i jerarquies, per exemple, negant-se a rebre privilegis per rang, com sous més alts o menjar especial, que socialitzaven entre tothom. A títol d’anècdota, al ferit de guerra Ignasi Codina [23] li van pagar un braç ortopèdic amb el diners que en teoria corresponien a l’oficialitat del batalló. La columna sempre es va negar a rebre un sou de la Generalitat, va preferir cobrar de les aportacions dels sindicats per mantenir l’esperit revolucionari propi d’un exèrcit de treballadors.

La Columna Terra i Llibertat estava acantonada a Binèfar i Monzon (Osca) durant el procés de militarització. Un altre batalló s’estava reorganitzant a Barcelona, a la caserna dels Doks. I així arribaria a l’època dels Fets de Maig, situada a la rereguarda. Diverses unitats confederals es van reunir a Barbastre per decidir la seva postura al respecte dels fets que estaven tenint lloc a Barcelona. El batalló Ulises juntament amb la 127 BM dirigida per Máximo Franco va estar a punt de caure sobre Lleida [24] per defensar la Revolució [25]. Les unitats de la caserna dels Doks (anomenada Espartacus durant la guerra) no van partcipar dels combats Fets de Maig excepte per defensar les instal·lacions d’un atac de la propera caserna Karl Marx.

Dins la 24 Divisió, dirigida per Vivancos, la 153 Brigada Mixta va combatre a la Batalla de Belchite on les unitats confederals van patir greus pèrdues ja que encapçalarien un assalt a Belchite, entrant el 28 de setembre. De poc va servir, ja que el poble estava totalment en ruïnes. De fet es considera que l’assalt de Belchite servia per distreure les tropes anarquistes molt descontentes amb la dissolució de les col·lectivitats agràries d’Aragó per part del general Líster que complia ordres del govern de la República.

Per aquella època Sebas va ser substituït al front de la brigada per Antonio Teresa Miguel, nét de l’anarquista Domingo Germinal. Teresa era basc i havia estat comandant del batalló confederal biscaí Isaac Puente fins a la caiguda de Biscaia i Santander sota les tropes nacionals. En aquest moment diversos militants perseguits a la rereguarda per la contrarevolució trobarien refugi a la brigada, com en Ramon Vila Capdevila.

Durant l’ensorrament del Front d’Aragó, a la primavera del 1938, la 153 Brigada Mixta es trobava just al bell mig de l’assalt franquista (sector Fuendetodos, el poble de Goya) i va quedar destrossada, retrocedint com va poder fins el riu Segre. Les restes es van reagrupar a Valdomà (Flores recorda que la Brigada semblava un campament nòmada). Com a càstig per la retirada el 19 d’abril va ser adjuntada a la 30 Divisió,comandada pels comunistes Galan i Mantecón. Teresa seria destituït com a cap de la brigada. Els estalinistes van efectuar tèrboles maniobres polítiques dins la brigada per assassinar o fer empresonar els comandants llibertaris dels batallons i de les companyies [26]. L’ocasió perfecta vindria el mes de maig a partir de l’assassinat del comissari de la brigada, el socialista Rigabert, quedant acusats els anarquistes amb un seguit de detencions i un afusellat [27].

El nou comandant de la unitat seria el comunista Antonio Núñez Balsera. Sota la seva direcció la Brigada va participar a la Batalla del Segre l’agost de 1938, utilitzada com a carn de canó i quedaria novament delmada aguantant durant 8 dies 7 atacs consecutius, amb un 30% de baixes. La gesta la capitanejaria el naturista llibertari Juan Asencio, capità de la 2a companyia de metralladores.

En definitiva, l’historiador llibertari Josep Peirats ajuda a relatar el destí de la Columna Terra i Llibertat, a costa de les decisions que venien de dalt, d’un àmbit que escapava a tota influència de la CNT:

[…] Al producirse el desastre de Aragón en la primavera de 1938 [en referència a la Brigada 153] siguió la misma suerte que la 24 División, que había sido privada de sus mandos. Seguidamente fue agregada a otras Divisiones que tenían mando comunista, hasta caer en la órbita de la 30 División. La jefatura de la Brigada y la mayoría de los mandos fueron alcanzados por la codicia comunista mediante una serie de maniobras cuyo estilo es inconfundible. Jefes y oficiales sospechosos de anarquistas eran destituidos, pasaban a la condición de disponibles o eran trasladados a otras unidades en frentes apartados. Bajo diversos pretextos habían sido desposeídos de sus mandos los comandantes Teresa y Leal [Feliciano Llach]. Este último había sido el héroe de la delicada operación a través del río Segre, efectuada en agosto de 1938, en apoyo de la ofensiva republicana del sector del Ebro. […]

El batalló que dirigia Llach havia aguantat una allau de foc gràcies a la companyia de metralladores dirigida per Asencio. La gesta li seria atribuïda a la direcció comunista de la 30 Divisió, que va aconseguir un seguit d’ascensos.

Un interessant relat sobre l’agitada vida de la 153 BM ens el dóna l’Àngels Casanovas en el llibre Miquel Carreras Costajussà [28]. Casanovas descriu les operacions militars de la brigada des de la Batalla de l’Ebre fins al replegament de la tardor de 1938. També narra diversos casos tèrbols que van tenir lloc a la brigada com la pròpia mort del protagonista i es fa palesa la degeneració de la guerra, sent evident la separació entre l’Estat Major i la tropa posant de manifest les borratxeres dels primers mentre la tropa passava tota mena de privacions, cosa que també relataria Flores.

Finalment, durant l’ofensiva franquista de Catalunya, la brigada va defensar primer Juncosa, després la Serra del Montsant, passant després a Igualada i per últim a Santa Coloma de Queralt. Les últimes notícies de la brigada es van tenir durant la defensa de Vic, el dia 26 de gener de 1939 [29]. Després la majoria dels seus combatents va acabar als camps de concentració de la Platja de Sant Ciprià, al Rosselló francès. Caldria afegir que mentre la majoria d’unitats republicanes es dissolien en el caos d’última hora, el batalló Ulises format per la Columna Terra i Llibertat, el «que no tenia disciplina», el que no era militar, encara tenia 400 combatents i va entrar a França unit [30].

Conclusions

Podem afirmar que la composició de les columnes anarcosindicalistes de la comarca eren la continuació de la generació obrera activa durant el cicle de 1931-36. Una part (minoritària) de la qual havia pres les armes en diverses ocasions a través dels comitès de defensa i les revoltes locals. Una altra (majoritària) havia sigut protagonista de les nombrosíssimes vagues que van partir, gairebé crònicament, les conques del Llobregat i el Cardener. No es pot concebre l’existència d’una gran milícia obrera sense un període previ de politització i organització a través de l’enquadrament sindical. Ni tampoc sense uns militants molt experimentats en accions insurreccionals de caire clandestí.

Miguel Gómez G.

Notes

[1] Els llibertaris tenien uns “Comitès Antimilitaristes” per enquadrar els soldats de reemplaç i una organització anomenada “Apoyo Mutuo” per organitzar els oficials afins a les idees anarquistes i d’altres socialment avançades (sobretot republicans federals). Per il·lustrar l’abast d’aquestes organitzacions dir que als combats del 19-20 de Juliol de Barcelona estan registrats 1 mort i 25 ferits d’entre membres de l’exèrcit amb carnet de la CNT. Les 26 baixes (per resistir-se a la sublevació) foren una proporció molt destacable de les 333 baixes totals confirmades de les forces militars de la batalla de Barcelona. Aquest fet podria ser extrapolable al batalló de Manresa, sense tenir una importància numèrica tant gran. Referenciat a, CASAS SORIANO, Just. Els Fets de Juliol de 1936 a Barcelona. Ed. Base. 2016.

[2] GUILLAMÓN IBORRA, Agustín. Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937. Ed. Descontrol. 2017. p. 85.

[3] Records d’Enric Grau. El grup estava format per Josep Corbella, Pedro Cano, Josep Camps (“Jep el de la pipa“), Soler, “Esmolet”, “Sevilla“, “Manolo” i el mateix Grau.

[4] SERRA, Jaume. 1988. p. 43.

[5] Solidaridad Obrera, 24/07/1931.

[6] FLORES, Pedro. 1981. p. 229.

[7] FLORES. 1981. p. 243. El Comitè estava format pels militants de la Federació Local de Sindicats de Manresa, Vicente Satina, Ramon Planas, José Soler Castella, Josep Aliet i “Jep” Campos dels sindicats de Sallent.

[8] El primer nom és una entrada de l’Encliclopedia del Anarquismo. Els altres dos són noms proporcionats per Pedro Flores. Fundació Anselmo Lorenzo.

[9] BARRIO ALONSO, María Ángeles. Anarquismo en Asturias 1890-1936. Universidad de Cantabria, 1986. Tesina. p. 460. Informació extreta de: Pleno de Madrid de julio de 1933, original mecanografiado, IISG. Fondo CNT, Paquete 93. B.1.C.1.7, film 262.

[10] Hi ha una disparitat d’opinions. Flores considera que la visita d’Albadatrecu i companyia era per la insurrecció del 8-9 de desembre, mentre que Enric Grau afirma que van venir a preparar la del 8 de gener de 1933. Sigui com sigui és obvi que per cada ocasió venia un delegat dels comitès de defensa de Barcelona que activava els grups de la comarca.

[11] Nosotros tenia una àmplia xarxa de contactes per tot l’estat i fins i tot dins de les forces de seguretat, a les casernes de soldats, als carabiners, a altres sindicats, etc., així com una relació directa amb els diferents comitès de defensa i grups d’acció del territori. Nosotros entrarà a la FAI a partir de 1934, un cop descartada definitivament la via insurreccional practicada entre 1932 i 1933.

[12] FLORES. 2003. p. 66.

[13] BACARDIT GAMISANTS, Miquel. 2012. p. 41.

[14] AMORÓS, Miquel. 2009. p. 76-77.

[15] GUILLAMÓN IBORRA, Agustín. Insurrección. p. 307-310.

[16] BONVEHÍ, Jordi. Biografia de Manuel Ruíz Cintas.

[17] Flores no la comptabilitza en les seves memòries, però aquesta centúria apareix al llibre La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939), Vol. 2.: Una revolució en plena guerra on s’indica que hi havia 128 milicians de Sallent a la Columna Terra i Llibertat quan aquesta estava operant al Front de la Serra de Gredos. També apareix nombrada en els seus papers. Col·lecció Flores, Carpeta XI.

[18] Solidaridad Obrera, 12/09/36.

[19] FLORES. 2003. p. 161.

[20] FLORES. 2003. p. 353.

[21] ABAD de SANTILLÁN, Diego. 1977. p. 330 Aquesta versió la corrobora el milicià de la Columna Terra i Llibertat Jaume Cruselles (responsable de l’estadística de la columna) al Pèsol Negre, núm. 73, p. 16.

[22] FLORES. 2003. p. 147-148. Sobre la militarització Flores escriu:
“El voluntariado ya es casi inexistente, al contrario, cantidad de voluntarios de los primeros días han causado baja, significando que si queremos, como debemos, continuar la guerra hay que movilizar (movilizar es imponer), obligar y esto sólo lo puede hacer el ejército. Por otra parte, no convirtiéndonos en ejército, y menguando el voluntariado, nuestra fuerza en armas acabaría en breve para quedar en cuadro debido a las bajas cuando se produjeran operaciones de envergadura. Es decir, que a la par que nuestras fuerzas armadas disminuían, las de los demás sectores políticos aumentaban mediante las quintas movilizadas. […] con toda la fuerza de mis sentidos era enemigo de la militarización. Pero, por otra parte estábamos inmersos en una cruel realidad, con la que difícilmente podía equilibrar los sentimientos y el deber, siendo esta vez víctima de lo segundo.“

[23] Codina era membre de les Joventuts Llibertàries i del grup excursionista Endavant. Després va ser mestre racionalista i membre del CENU per ingressar a l’Exèrcit Popular de la República al ser cridat a files.

[24] FLORES. 1981. p. 251.

[25] FLORES. 2003. p. 159. “A pesar de mi juventud, no dejaba de aismilar la realidad de la situación, y si al igual que Máximo, que también era joven, me llamaba la acción, no dejaba de ver y comprender lo álgido de la situación y que responder a la provocación era la guerra civil en el área republicana, que indudablemente aprovecharía Franco para ganar la guerra“.

[26] PEIRATS, Josep. La CNT en la revolución española p. 212-216.

[27] Tal era la maniobra comunista per controlar o anul·lar les unitats dels llibertaris que el 17 d’octubre de 1938 els grups culturals de la 26 Divisió (ex-Columna Durruti) li van dirigir al Comitè Nacional una carta en termes enèrgics:
“[…] El caso de la 153 Brigada es el mas próximo a nosotros… El despotismo de los mandos, constituidos por los peores elementos; la procaz actividad de los comunistas ha llegado […] a un extremo intolerable. Se trata de una cuestión de vida o muerte para muchos compañeros, militantes activos de nuestro Movimiento… Las últimas noticias […] no pueden ser más graves… Los compañeros de la 153 Brigada están dispuestos a vender cara su vida… La causa de los compañeros de la 153 Brigada es nuestra causa, la causa de los libertarios de la 26 División, por lo que significamos la posibilidad de que se vea colmada nuestra paciencia, caso de que a nuestros hermanos de la 153 les ocurra lo que a todos […] interesa precaver y evitar[…]” PEIRATS, Josep. Los anarquistas en la crisis política española. Pàgs. 244-245.

[28] CASANOVAS i ROMEU, Àngels. Miquel Carreras Costajussà (1905-1938). Biblioteca Serra d’Or. En parla de la 153 BM a partir de la pàgina 315.

[29] SBAHC. Consultat a: Història de la 153 Brigada Mixta. Referència extreta de ENGEL, Carlos. Historia de las Brigadas Mixtas de la República,1999.

[30] FLORES. 2003. p. 224.

Bibliografia

ABAD de SANTILLÁN, Diego. Porqué perdimos la guerra. Barcelona, Plaza & Janés, 1977.

ALOY, Joaquim i SARDANS, Jordi. Història Gràfica de Manresa. La República (1931-1936). Vol. 3. Parcir Edicions Selectes, 1990.

ALOY, Joaquim i SARDANS, Jordi. Història Gràfica de Manresa. La Guerra Civil (1936-1939). Vol.3. Parcir Edicions Selectes, 1990.

AMORÓS, Miquel. José Pellicer. El anarquista íntegro. Barcelona, Virus. 2009.

CASANOVAS i ROMEU, Àngels. Miquel Carreras Costajussà (1905-1938). Biblioteca Serra d’Or.

CASAS SORIANO, Just. Els Fets de Juliol de 1936 a Barcelona. Ed. Base. 2016.

FLORES, Pedro. Las luchas sociales del Alto Llobregat y Cardener. Edició del’autor,1981.

FLORES, Pedro. Memòries de Pedro Flores. A la recerca de l’ideal anarquista. Centre d’Estudis del Bages. 2003.

MERA, Cipriano. Guerra, Exilio y Cárcel de un anarcosindicalista. Ruedo Ibérico,1976.

ÍÑIGUEZ, Miguel, Enciclopedia Histórica del Anarquismo Español, Vol 3. FAL, 2008.

SERRA i CARNÉ, Jaume. El moviment obrer al Bages i Berguedà durant la Segona República. Centre d’Estudis del Bages, 1988.

Articles

BONVEHÍ, Jordi. Biografia de Manuel Ruíz Cintas. Website Històries Manresanes.

BACARDIT GAMISANTS, Miquel. Magí Gamisans “Gamis” un home del poble. Revista Dovella, 2012.

Als arxius

Notes d’Enric Grau. Papers de Pedro Flores, Carpeta VII, Biblioteca del Casino.

FORTICH, Ramon. Apuntes históricos de la Cardona bimilenaria e historiografía del 14 de abril de 1931 al 1 de febrero de 1939. Col·lecció Pedro Flores, Carpeta IX. Biblioteca del Casino de Manresa.

MAZAÑA i BOIX, Gonçal. Història del moviment llibertari a les comarques del Bages-Berguedà. Col·lecció Pedro Flores, carpeta I. Còpies dels Papers de Salamanca, consultats a l’Arxiu Comarcal del Bages.

Els anys 30 a Navàs

La borrosa frontera entre el republicanisme i l’anarcosindicalisme

Bona part del relat procedeix del llibre “Silencis. República, Guerra Civil i repressió franquista a Navàs (1931 – 1945)”. Aquest llibre de memòria històrica local, publicat en 2015, ofereix una informació fonamental per a comprendre les dècades de 1920, 1930 i 1940 en el municipi de Navàs. En la web de l’ajuntament de Navàs es pot llegir en pdf. Us animo a llegir-ho sencer, perquè val molt la pena.
Encara que el meu relat segueixi bastant el ritme del llibre, he afegit algunes aportacions de diversos arxius que he investigat. Les característiques de la vida soci-polítiques d’aquesta població eren especials, diferents de les d’altres pobles i, per tant, entenc que era necessària una difusió més enllà de l’àmbit local.

Navàs és un municipi de la comarca del Bages, en el centre de Catalunya. En els anys 30 tenia al voltant de 3.000 habitants. El seu nucli principal era un poble de nova construcció, dedicat a la producció tèxtil, que aprofitava la força del riu Llobregat. D’aquesta manera el municipi va anar pivotant des del nucli tradicional de Castelladral, eminentment rural, cap a Navàs, un barri de caràcter industrial. De fet, això mateix es tradueix del propi nom oficial del municipi, que passa de denominar-se Castelladral a Navàs en 1936. Mantindrà el nom durant tota la Guerra Civil. No obstant això, en 1939 el franquisme tornarà a reprendre el nom de Castelladral fins als anys 60.

Fins al segle XX el municipi es componia de diversos nuclis de tipus rural: Castelladral, El Mujal, Sant Cugat del Racó i Sant Salvador de Torroella. Com tants pobles de la comarca, la plaga de fil·loxera de finals del segle XIX va arruïnar a centenars de persones, que van haver de buscar-se la vida a la indústria. A partir de llavors, la zona rural es va despoblant en benefici de la part fabril. Així que van sorgir dos nuclis de població a partir de les noves fàbriques: Navàs i Palà de Torroella (aquest nucli, situat en el riu Cardener). D’una banda, a Torroella, en el riu Cardener, es van fundar dues fàbriques tèxtils: la de Palà de Torroella i la de Valls de Torroella, separades per només un quilòmetre. A Navàs, en el riu Llobregat, es va fundar Hilaturas Forcada, la fàbrica més important del poble. A mitjan anys 20 la fàbrica tenia uns 12.000 fusos, ocupant 250 treballadors i treballadores. En 1922 es va fundar l’anomenada Fàbrica Nueva. També va haver-hi una fàbrica de llançadores dels telers. Finalment, cal destacar una fàbrica de maons. Es pot apreciar una important proletarització del municipi, especialment durant els anys 20.

Silencis. República, Guerra Civil i repressió franquista a Navàs (1931 – 1945) 2015: p. 42

A nivell polític i social cal definir els dos bàndols que van sorgir al poble. Es tracta del bàndol dels propietaris i el dels republicans. El primer es vehiculava a través de l’Ateneu de Navàs i el Sindicat Agrícola. En canvi, el segon sector es va organitzar a través de la Cooperativa Obrera “Germanor”, fundada en 1913. D’aquesta cooperativa va anar sorgint un republicanisme que posava en qüestió tot el sistema polític de l’anomenada Restauració espanyola (1874-1923). Fruit d’aquest clima, en 1919 es va fundar el Centre Nacionalista Republicà de caràcter catalanista, però amb influències del republicanisme federal que era molt típic de la zona. En el Congrés Obrer del Teatre de la Comèdia de Madrid, al desembre de 1919, va assistir una delegació del Sindicat d’Oficis Varis de Castelladral que representava a 400 trabajadores[1]. Van ser moments d’auge per a la Confederació Nacional del Treball (CNT), que va ser qui va organitzar aquest congrés. Aquest sindicat es va desinflar en els mesos següents a causa de la crisi iniciada ja la tardor de 1919.

El Centre Nacionalista Republicà, per part seva, es va instal·lar al principi en el Cafè Llobregat, però en 1923 va poder construir un edifici propi i va instal·lar allí mateix una escola de caràcter racionalista. Enguany, 1923, serà un any clau, ja que la pròpia cooperativa va anar canviant de composició. En aquells dies se la coneixia com a Cooperativa Obrera “La Fraternitat”, nom oficialitzat en ferm en 1930. Però el més important per a la classe treballadora va ser la creació del Sindicat Únic de Treballadors (adherit a la CNT), en el local de la cooperativa. En els estatuts d’aquesta nova entitat sindical també figurava la necessitat de crear una escola racionalista per als fills i filles de la classe treballadora. Veiem una confluència d’interessos entre sindicalistes i republicans.

I així va arribar l’anarquisme al poble

No caminaríem errats si suposéssim que en els anys de 1910 alguns militants obrers del poble van tenir relació amb el obrerisme anarquista dels voltants. Seria molt rar que no hi hagués connexions personals. Però amb caràcter general, a Navàs, l’anarquisme va arribar de la mà del mestre racionalista Juan Teruel Munuera i de la seva companya Emilia Martínez Munuera.

Juan Teruel va néixer en La Unió (Múrcia) en 1894. Es va relacionar en els cercles anarquistes del Madrid de principis de segle i va conèixer a Mauro Bajatierra i a Antonio Lozano Esteve, entre altres. En 1917 es va traslladar a Barcelona on va freqüentar els grups d’autodefensa obrera fins a la seva detenció l’any següent. En 1923 va arribar a Navàs per a fer-se càrrec de l’escola racionalista, acompanyat per la seva companya. És probable que existís una recomanació de Joan Puig Elias, mestre racionalista a Barcelona però natural de la pròxima Sallent. En aquests anys de la dècada de 1920 també van existir escoles racionalistes a Sallent, Balsareny o Gironella, tots pobles banyats pel riu Llobregat. Juan Teruel va començar fent classes per als fills dels cooperativistes i Emilia Martínez per a les filles. Un dels mestres de l’escola va ser Joan Call, que en els anys 30 va ser company de Palmira Viladomiu, filla del conegut militant Josep Viladomiu Vinyoles, traslladant-se llavors a Gironella a exercir a l’escola racionalista d’aquell poble.

Alumnes de l’Escola del Centre Nacionalista, amb Juan Teruel (dreta) i Emilia Martínez (esquerra). Fons familiar Josep Manubens Castellana. Apareix en Silencis…, p. 42

Aquest ambient subversiu enmig d’una Dictadura, com la de Primo de Rivera, va acabar cridant l’atenció de les autoritats. Al juliol de 1927 la policia va realitzar una batuda a Navàs, registrant la cooperativa i l’escola, i efectuant diverses detencions de militants del Centre Nacionalista i del Sindicat Únic. Va ser una batuda contra tota l’oposició al règim. L’escola va ser clausurada i Teruel i la seva companya van haver d’abandonar el poble. En 1930 totes aquestes entitats van tornar a obrir les seves portes. Teruel va tornar a exercir de mestre a Navàs fins a 1934, quan va ser acusat dels fets del 6 d’Octubre, i va haver d’abandonar novament la població. No ens avancem.

Com a anotació curiosa, cal recollir l’informe policial, que ens fa una descripció de la vida associativa del poble: “en el referit poble, bé sigui per política local o per interessos creats, existeixen dos bàndols, un partidari del Centre i un altre contrari a aquest, creient-se tots dos representants de l’ordre social”. Com es veu, parla del bàndol de la cooperativa i del bàndol de l’Ateneu.

L’informe fa notar la tensió que es palpava en l’ambient de Navàs i estableix que el detonant va ser l’enterrament civil de Ramón Riba Tresserra. Riba havia estat un dels fundadors del Sindicat Únic i membre de la Cooperativa “Germanor”. Ramón Riba havia intentat fundar en 1922 un Sindicat de l’Art Fabril i Annexos, però el Governador Civil no el va autoritzar. Així que l’any següent els sindicalistes van apostar pel sindicat únic. De Riba diu l’informe:

“…les restes del qual la directiva va intentar fossin inhumats civilment la qual cosa no van poder aconseguir pel fet que el Ramón havia complert durant la seva última malaltia amb els deures d’un catòlic, però si bé l’enterrament es va efectuar catòlicament va causar la sensació de ser civil ja que els assistents a aquest, tant de la localitat com de les comarques de Manresa i Berga, molts d’ells coneguts per les seves idees avançades i en número d’uns 300 no van entrar a l’Església ni van portar a efecte cap acte (…) arribant a l’extrem de portar al capdavant de la manifestació un triangle amb el que tractaven de demostrar que era una manifestació ateu-anàrquica.”

Llavors parla del Centre Nacionalista: “el repetit Centre des de la seva fundació ha estat un focus de sindicalisme i anarquisme i punt d’enllaç d’elements de les Comarques del Llobregat i del Pla de Bages”[2].

En els registres domiciliaris als dirigents del Centre van trobar premsa anarquista com a “Tiempos Nuevos”. L’informe policial atribuïa a Juan Teruel l’haver disseminat la “llavor anarquista” al poble. Per a llavors l’escola feia classes a 30 nens i 12 nenes i ja eren mixtes. En el torn nocturn hi havia altres 12 nens i 3 o 4 nenes.

El tancament de l’escola racionalista s’atribuïa a l’arribada del nou rector del poble, Josep Morta Soler, un home de profundes conviccions reaccionàries. Retinguem aquest nom.

Al juny de 1930 es va sol·licitar la re-obertura del Centre Nacionalista Republicà. La legalització va comptar amb l’oposició de l’Ajuntament. Encara així el Centre va cedir els seus locals a la cooperativa, que llavors va prendre definitivament el nom de Cooperativa Obrera “La Fraternitat” i aviat va reobrir l’escola. Amb l’arribada de la República tant la cooperativa com el Centre es van adherir a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

L’arribada de la República

Amb l’esquerra il·legalitzada, tota la vida política es vehicula a través d’Unió Patriòtica, un partit únic de la dictadura de Primo de Rivera. És en aquest partit on té lloc un fet curiós. El secretari local del partit era Josep Maria Ballús, metge del poble. Durant el canvi de règim, a l’abril de 1931, es va passar al republicanisme. Però és que a la fi de la dècada anterior la policia informava de la presència de “simpatitzants de la cooperativa” en el consistori.

Les eleccions del 12 d’abril de 1931 van ser guanyades per una candidatura única, composta per propietaris agrícoles i alguns candidats afins a l’ateneu, però també de la cooperativa. No obstant això, Ballús va denunciar el resultat al Governador Civil i les eleccions van ser impugnades. Es van haver de repetir el 31 de maig, guanyant-se l’antipatia de les dretes. Així i tot l’Ateneu de Navàs va intentar evitar aquesta impugnació apel·lant al mateix Francesc Macià, parlant de si mateixos com a “republicans convençuts”. Les esquerres van conformar la Coalició d’Esquerres. I Ballús va ser qui l’encapçalava. Va ser alcalde durant uns pocs dies fins que va dimitir per a donar pas al seu company de coalició, Pere Prat Bernardich, que en aquell temps estava en la junta del Sindicat Únic de la CNT. En definitiva, a Navàs, l’alcaldia entre 1931 i 1933 va ser ocupada per un militant de la CNT, encara que sota les sigles de Coalició d’Esquerres (ERC).

Als pocs dies, el 18 de juny, es van presentar al poble quatre individus armats que deien ser policies. Deien venir a “posar ordre” davant el clima de tensions que havia suposat l’arribada de la República a Navàs. Així se li van presentar al’alcalde Ballús (que encara era alcalde). No obstant això, no eren policies. El poble ho va saber d’alguna manera i es van concentrar nombroses persones per a exigir que els expulsessin de Navàs. L’alcalde va cridar al govern civil de Manresa i aquests van enviar un grup de guàrdies que van detenir als quatre pistolers. Després es va saber que havien estat contractats en el Convent del Sagrat Cor de María de Barcelona. Havien arribat al poble acompanyats pel rector de Puig-reig (un poble veí), i que havien estat armats pel germà del rector de Navàs, anomenat Eduard Morta. En aquest clima van tenir lloc les eleccions a les Corts Constituents del 28 de juny de 1931, guanyades àmpliament per les esquerres. Mentrestant l’Ateneu de Navàs es va adherir a la candidatura de la Lliga Regionalista.

En aquells mesos, a Navàs, va començar a tenir rellevància la CNT. A l’agost de 1931 el Sindicat Únic comptava amb 1.000 afiliats. Van ser representats en el Ple Regional de Barcelona per Graner [3]. Era l’entitat més gran de la població. A nivell intern sempre va ser un sindicat afí a les tesis de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i contrari a les dels Sindicats d’Oposició, treintistes[4], més moderats. Malgrat això, res no impedeix perquè tinguessin bones relacions tant amb ERC com amb l’acabada de constituir Unió de Rabassaires.

Malgrat tot seria atrevit dir que tota la CNT de Navàs era anarcosindicalista o anarquista. Queda clar que existia un component cenetista afí a ERC (i alhora els seus militants estaven afiliats a la CNT), de tal forma que entre les bases fins i tot podria arribar a ser numèricament majoritària aquesta tendència política. Per això el trentisme no va tenir la possibilitat de fer-s’hi amb el Sindicat Únic, com sí que va ocórrer als pobles veïns. De totes maneres, la crisi que va sofrir la CNT a Catalunya també va passar factura a Navàs, atès que en el Ple Regional d’abril de 1932 comptava amb 350 representats i en el Ple Regional de l’any següent amb 400. El representant de Navàs en tots dos comicis va ser Joan Sarri Rovira.

Aquí puc arriscar-me amb una hipòtesi: l’entorn social d’ERC a Navàs estava molt influït per un republicanisme de base federal, catalanista en certa manera, però seguidor del vell imaginari federalista. El seu component obrer veia natural estar en la CNT, que era l’organització que havien construït en aquell poble des de 1919. No volien participar en una aventura poc clara, com era l’escissió trentista de 1932-33, que provocava nombrosos problemes interns en molts sindicats de la comarca de l’Alt Llobregat, a la qual pertanyia Navàs. Alhora, el sector anarquista (vinculat a la FAI) no es preocupava de les qüestions polítiques dedicant-se al cultural i al sindicat. Així es pot explicar el fet que des de la CNT de Navàs mai s’esmentés la contradicció de tenir un alcalde afiliat a la Confederació, mentre que això va ser motiu de discòrdia a Castellbell i el Vilar, Monistrol de Montserrat o Gironella, llocs on alguns polítics d’esquerra havien militat – o militaven – en la CNT.

En la pràctica es tractava d’una aliança entre tots dos sectors (ERC i FAI), que va impedir la proliferació d’un trentisme que per lògica hauria d’haver arrelat entre els sectors de la CNT de Navàs que simpatitzaven amb ERC. El nexe d’unió era sens dubte la cooperativa. La situació de Navàs contrasta amb altres pobles de l’Alt Llobregat, com ara Callús, Castellbell i el Vilar, Gironella o el Pont de Vilomara i Rocafort, on existien bases cenetistes de tendència republicana que van passar a engrossir els Sindicats d’Oposició de la CNT.

Solidaritat Obrera, 15-11-1931, p. 6

En el capítol d’organitzacions llibertàries, sabem que una delegació de Navàs va participar en la creació de la Federació Intercomarcal de Grups Anarquistes de l’Alt Llobregat i el Cardaner. El nom del grup no ens ha arribat. També apareix aquest mateix grup en un estat de comptes fet per la Federació de Grups Anarquistes de Catalunya (en altres paraules, de la FAI) fet en 1931[5]. Al mateix temps, hi ha una Agrupació Lliurepensadora Ferrer i Guardia[6], que a la fi de 1931 va realitzar un acte a favor del laïcisme (veure imatge).

Ja hem vist que en aquest poble es barrejava el republicanisme i l’anarquisme, mancant més informació, aquesta entitat podria ser un nou pont entre totes dues tendències. En aquest acte públic van prendre part Jaime Ribas i Manuel Pérez, coneguts propagandistes de la CNT, així Joaquín Casablanca e Ysart Buls, que pensem que era un sobrenom (o els dos cognoms sense el nom) d’algun militant del poble. A l’octubre de 1933, s’informa en “Solidaridad Obrera” de la intenció d’obrir un ateneu propi al carrer Mariano Anglada[7]. El fet que la CNT romangués afí a la tendència oficial no implica que no existissin militants relacionats amb els Sindicats d’Oposició, com va ser el cas de Josep Ratera i Josep Besora, que enviaven cotitzacions per al setmanari “Sindicalismo” de Barcelona o “El Trabajo” de Manresa[8].

Els fets revolucionaris de gener de 1932 no van tenir repercussió a Navàs. Encara així molts patrons van aprofitar la derrota de la revolta per a rebaixar els salaris i acomiadar uns certs militants sindicals.

En canvi, l’any següent, el 8 de gener de 1933, va tornar a haver-hi una insurrecció de caràcter anarquista. Aquesta vegada a penes va tenir repercussió a la comarca, llevant Sallent, on els revolucionaris van assaltar la caserna de la Guàrdia Civil. Després els guàrdies van atacar el local dels sindicats causant dos morts. A Navàs un grup de revolucionaris van atacar a la parella de la Guàrdia Civil que patrullava el poble, fent-los fugir. Aviat van volar alguns pals de la llum per a tallar el corrent elèctric del poble i van atacar l’ajuntament amb bombes casolanes. Els regidors d’ERC, acompanyats del somatén, es van atrinxerar dins intentant defensar l’edifici amb les seves armes. De resultes d’aquests fets va ser detingut Pascual Sensada, de 19 anys.

La següent sessió de l’ajuntament va ser tempestuosa. ERC es va dividir en dues parts, acusant una d’aquestes parts a l’alcalde d’haver-se inhibit en els fets, perquè en realitat feia costat als insurrectes. L’alcalde Pere Prat Bernardich, es va defensar dient que no va anar a defensar l’edifici consistorial perquè no disposava de cap arma. El cas és que el seu argument no va convèncer a ningú i va haver de dimitir. El seu càrrec el va ocupar Joan Escudé Niubó, també d’ERC, però d’un sector més moderat. La ruptura dins d’ERC va romandre en el temps. Posteriorment Escudé serà un dels fundadors del PSUC, en 1937.

Entre els conflictes latents al poble, d’aquesta primera part de l’època republicana, de nou ens trobem amb un conflicte que implicava el rector. Es tractava de la gestió del cementiri. L’ajuntament pretenia aplicar la legalitat constitucional, que implantava el laïcisme, i per això va assumir el control del cementiri. A això s’oposava l’església, sota la figura del rector Josep Morta, que es va negar a lliurar les claus a les autoritats municipals. L’ajuntament va municipalitza els cementiris de Navàs i el de Palá de Torroella.

Un altre conflicte, que ajuda a veure quin caràcter tenia el consistori de Navàs sota l’alcaldia de Prat Bernardich, és el conflicte del consistori amb la guàrdia civil. En 1932 van arribar quatre parelles de la guàrdia civil i un superior al poble. Se suposava que el consistori, per llei, s’havia d’encarregar de la seva manutenció i allotjament. A l’abril l’ajuntament es va queixar al governador civil, Anguera de Sojo, que no podia fer-se càrrec d’aquestes despeses, atès que s’estava centrant en l’assistència social i combatre l’atur forçós. A més, al·legava que la unitat de la guàrdia civil havia arribat al poble a requeriment de persones alienes al consistori. Amb això es van desentendre de la seva manutenció. Això va provocar que la guàrdia civil aprofités qualsevol motiu per a fer-se notar. Per exemple, al desembre de 1933 van dur a terme un registre de la Cooperativa, provocant les queixes del llavors ex-alcalde Prat Bernardich.

A més d’aquests guàrdies existia al poble un somatén, controlat per elements reaccionaris. En 1934 l’ajuntament va posar al capdavant membres d’ERC per a revertir aquesta situació.

El bienni negre

La crisi en el partit que governava el poble aviat palès a mitjan 1933. Al novembre de 1933, en les eleccions generals, van triomfar les dretes. Va ser la primera vegada que les dones podien votar i això el van poder aprofitar en alguns casos les dretes, donada la major influència de l’església en la població femenina. O això es deia llavors. Ja hem vist que l’esquerra va quedar afeblida i això és un factor més que suficient perquè es redueixi el seu atractiu entre la població.

En les eleccions municipals del 14 de gener de 1934, va triomfar la coalició de dretes anomenada Ordre i Administració. Les esquerres anaven en la coalició Fraternitat Cultural Republicana. El nou alcalde va ser Ramón Serra Camps. Aquest ajuntament es va dedicar a demolir la credibilitat de l’anterior consistori acusant l’ex-alcalde Vaig escudar de “falta de moralitat administrativa”. A partir de llavors hi ha un augment de la pressió policial sobre la població.

En poc temps la tensió va tornar a créixer al poble, i en ocasió de la Festa Major la cooperativa va repartir fulls volants demanant el boicot de les festes. L’ajuntament va destituir el seu secretari, Sixto Rebordosa, pertanyent a Estat Català, que havia estat un dels impulsors d’aquest boicot.

Sigui com sigui, la situació en tota Espanya era altament explosiva. La Revolució del 6 d’Octubre de 1934 va tenir impacte en nombroses localitats, entre elles a Navàs. Aquell dia el consistori estava reunit per a tractar l’expulsió de Rebordosa a qui estaven acusant de dirigir un “moviment revolucionari” contra l’ajuntament. Aquest ple es va produir a la mateixa hora de la proclamació del “Estat Català” per part del president de la Generalitat, Lluís Companys.

Llavors els revolucionaris –una vegada assabentats de la situació de Barcelona– van prendre l’ajuntament, van hissar la bandera catalana i van constituir un comitè revolucionari, encapçalat per militants d’ERC i de la Cooperativa. El president va ser Ramón Sala Blesa (el líder de la minoria d’esquerres a l’Ajuntament) i el secretari Casimiro Ambrós (president de la cooperativa). A continuació, van deixar anar-se a les seves cases als regidors de dretes, que van quedar exposats a les ires de la munió que s’amuntegava a les portes del consistori. Els regidors van ser acompanyats a les seves cases per membres del comitè revolucionari per a evitar mals majors.

No obstant això, entre la munió algú va nomenar el capellà. Es van inflamar els ànims. A continuació, algú va portar uns bidons de petroli de la cooperativa. Amb ells es va cremar l’església. Un dels assaltants va quedar atrapat dins de l’església. Això en lloc de fer recapacitar a la munió el que va fer va ser exaltar encara més els ànims contra el rector Josep Morta. Així que van anar a buscar al capellà al seu domicili. En els moments en els quals va ser envoltat per la multitud estava acompanyat pel jutge del poble, Pere Codina Bernardich, qui va declarar en el judici que en aquells moments li va passar una bala entre les cames. Però una altra de les bales va aconseguir al rector, ferint-lo de mort. Així doncs, es va tractar més d’un linxament espontani que no d’un assassinat premeditat. El component anticlerical de les revoltes catalanes era una constant. Però és que a més, l’odi d’una part del poble contra el rector venia des de lluny, com ja hem vist. I no sols això, si no que trobaven motius contínuament: pocs dies abans, el capellà li havia insistit a la família d’industrials Vidal, que tenien la fàbrica Cal Vidal a Puig-reig, que fessin una selecció de treballadors segons les seves idees religioses, acomiadant als no creients.

Com ens podem imaginar, la repressió d’aquests fets en els dies següents va ser brutal. El poble va ser pres per la força pública i 45 persones van ser detingudes. El rector va ser convertit en un màrtir de les dretes i de l’església catòlica. Altres 11 persones van ser acomiadades de la fàbrica Hilaturas Forcada. Entre els detinguts figuraven membres d’ERC i Unió de Rabassaires (Manel Alsina Parera, Pere Codina Bernardich, Pedro Casals, Francesc Obradors, Sixte Rebordosa o Ramon Sala Blesa, entre altres), de la cooperativa (Casimiro Ambrós Esquius i Juan Teruel Munuera, entre altres) i de la CNT (Miquel Obradors Mas, Josep Ribera Camprubí, Joan Sarri Rovira i Pascual Sensada Perramon)[9]. A dos detinguts se’ls va aplicar una pena de desterrament. En aquell moment diversos membres destacats de les forces d’esquerra van abandonar el poble. Ni tan sols van tornar després de l’amnistia de febrer de 1936, si no que van esperar a juliol per por de les represàlies.

A partir de llavors l’ajuntament va quedar sota el control de les dretes. En el cas de Navàs, la victòria del Front Popular no va significar el retorn de les forces d’esquerra a l’ajuntament. Això va ocórrer el 12 de juliol de 1936, és a dir una setmana abans de la guerra. En aquell ple s’acusava la dreta d’haver exclòs nombrosos veïns del cens electoral per haver participat en els successos de 1934.

Pel que respecta a la CNT, veiem que també li va costar reconstruir-se. Es va començar a reunir al març de 1936, i va formar una comissió de reconstrucció, composta per Ramón Molgosa, José Capdevila i Gabriel Cardona. El sindicat únic va reobrir el seu local en la Carretera de Berga, núm. 7. Van participar en el Congrés de Saragossa, cotitzant solament per 140 membres, la qual cosa indica la crisi que patia aquest sindicat. El 4 de juny van realitzar un míting en el local d’ERC, anomenat el Cafè Mercantil, on es van centrar en la reconstrucció del sindicat i en qüestions del ram tèxtil. El 27 de juny es pot considerar que el sindicat ja estava plenament reconstruït, ja que van fer un míting d’afirmació sindical en el local de la Cooperativa “La Fraternitat”.

La població estava sotmesa a un enorme atur obrer. Les fàbriques tèxtils, a més, havien reduït la setmana laboral a solament quatre dies.

A més de la CNT, en aquells mesos també va realitzar actes el sindicat de contramestres “El Radium”, que durant la guerra va ingressar en la CNT. També es va mostrar activa per primera vegada la UGT. Però ho va fer en la colònia de Palà de Torroella, la fàbrica de la qual, per la seva proximitat, va quedar sota la influència de la UGT de Súria, que va fer mítings a l’abril de 1936. En aquesta colònia la CNT no va arribar a organitzar-se fins ja començada la guerra.

Arxiu Municipal de Navàs – Comunicacions amb l’ajuntament, 1936. Carta de CNT a l’ajuntament.

La guerra civil

Com en tants altres pobles els dies que van seguir el cop d’estat militar van ser de gran incertesa. A nivell municipal es va aplicar ràpidament, en la sessió del 26 de juliol, el decret de la Generalitat pel qual s’expulsava de l’ajuntament a tots els regidors no afectes al Front Popular. Això implicava que el consistori quedava en mans de l’esquerra, que recordem, provenia de la candidatura de les municipals de 1934, Fraternitat Republicana. El consistori llavors va ser ampliat amb nous membres d’ERC i els Rabassaires i el nou alcalde va tornar a ser Ramón Sala Blesa, que acabava de retornar del seu “exili” a Barcelona, on s’havia traslladat al perseguit arran dels fets de 1934.

Al mateix temps es va constituir el Comitè Revolucionari Antifeixista, que va dominar la CNT. En el comitè també hi havia membres d’ERC i dels Rabassaires. Aquest comitè es legitimava a partir d’un altre decret de la Generalitat, publicat el 21 de juliol. El primer que va fer aquest comitè va ser controlar els punts estratègics del poble (les fàbriques, el ferrocarril i les carreteres) i recuperar totes les armes que poguessin trobar. Això implicava desarmar el somatén i registrar els domicilis de les persones vinculades amb la dreta. En aquest sentit el dia 22 va tenir lloc un intens tiroteig en la Colònia Vidal. El comitè pensava que hi havia elements de dretes amagats, però segons la Causa General va ser un tiroteig entre els mateixos milicians que estaven disparant des de diferents direccions. El clima de nerviosisme els va ajudar a caure en l’error.

En canvi, aquest mateix dia 22, en la carretera cap a Viver i Serrateix, va tenir lloc un tiroteig amb 6 tradicionalistes (carlistes) que fugien del poble i volien saltar-se un control. En aquest cas, un milicià va resultar ferit. Per tant es demostra que en aquells dies tots dos bàndols estaven armats. En la Causa General de la pròxima Gironella, s’explica com els tradicionalistes s’havien reunit armats amb la intenció de fer-s’hi amb el poble, però davant el fracàs de la revolta militar a Barcelona, van descartar aquesta possibilitat i van fugir. És lògic esperar petits grups similars en altres poblacions pròximes, no gaire ben preparats ni armats, però predisposats a actuar en cas que haguessin guanyat els seus a Barcelona.

A continuació, va esclatar l’onada anticlerical que va recórrer tota Espanya. Totes les esglésies del municipi van ser assaltades per grups de milicians. Segons els sumaris militars, el mateix dia 19 de juliol van cremar les esglésies de les colònies industrials de la Ametlla de Merola, Cal Vidal, Cal Pons, la colònia Manent i també la de Navàs. Amb la destrucció de l’església també es van cremar els arxius parroquials. El dia 21 es va produir una segona onada de crema d’esglésies, aquesta vegada provocada pels milicians de Súria, que van cremar les esglésies i ermites de la zona rural del municipi, començant per les de la seva pròpia zona rural i arribant a Castelladral. Dies més tard van volar les campanes de l’església de Castelladral amb dinamita. El mateix dia 23 es van cremar les esglésies de la colònia Palà de Torroella, suposadament també per milicians de Súria. No obstant això, en Palá la situació no va aconseguir els nivells de violència de Navàs, pel que sembla per influència de Joan Peramiquel Sivila, líder de la UGT local. El dia 25 els milicians de Navàs van realitzar una expedició contra Viver i Serrateix, cremant les seves esglésies i executant un mestre de dretes. En els judicis de la postguerra es parlava que van ser una cinquantena de milicians armats muntats en un camió i dos cotxes. Els milicians consideraven que les accions d’aquest tipus eren un acte de guerra.

Però el que va quedar instal·lat en la memòria popular van ser els 23 assassinats de la guerra[10]. Navàs va patir una proporció d’assassinats per habitant del doble que la mitjana de Catalunya. En aquest cas, i a diferència d’altres llocs, va ser executat només un religiós, i la majoria dels assassinats van tenir a veure amb el sector del tèxtil. Malgrat això en la Causa General també apareixen entre les víctimes un metge, un propietari rural, un mestre i un constructor. La gran majoria eren membres de la CEDA o tradicionalistes. El fet més greu va ser la saca de la presó de Manresa de 6 presos. El dia 15 de setembre van ser trets de la presó per milicians de Navàs i van aparèixer morts l’endemà en la carretera entre Sant Vicenç de Castellet i Castellbell i el Vilar. Per aquesta causa, després de la guerra, es va executar a una persona a el Camp de la Bota. Un altre acte d’execució massiva va tenir lloc el 13 de febrer de 1937. Aquest dia van aparèixer assassinats a Montcada i Reixac els 4 fills homes de l’amo de Hilaturas Forcada.

També es van establir impostos de guerra sobre els propietaris i les persones de dretes. Això va ser comú a tota la zona republicana. L’esforç de guerra es pagava també amb el que es requisava als partidaris de l’enemic i als rics.

A més, les diferents entitats antifeixistes del poble es van confiscar dels edificis més rellevants de la població. Així doncs, la CNT es va instal·lar en el convent del patronat de San José que es van encarregar de renovar. En Palà es va ocupar la Torre de l’amo, anomenat Joan Palà Claret. La seva luxosa casa va ser la seu del comitè i del Socors Vermell Internacional. En Palà també es va confiscar una botiga del dretà Ignacio Servet, quedant a partir de llavors com a seu de la Cooperativa Obrera “El Clavell”.

Secció Pagesa de la CNT de Navàs. 1937. CDMH – PS-Barcelona, 920, 1, 23]

Totes les fàbriques van ser col·lectivitzades, com a Hilaturas Forcada i la Fàbrica Nova. En ambdues, els directors es van quedar treballant en l’empresa com a escrivents. Es van col·lectivitzar les fàbriques Indústries Palá, la fàbrica rajolera, la fàbrica de la colònia de la Ametlla de Merola, la fàbrica de Castellet, la colònia Soldevila, el ram de la construcció, el dels sastres o les feines agrícoles. També es van col·lectivitzar els boscos, que van ser cedits per al seu tala. I va aparèixer una petita col·lectivitat agrícola[11]. Amb això també es van augmentar les hectàrees de regadiu, amb el que es tractava de pal·liar la falta d’aliments bàsics. Tots els camions van ser utilitzats per les col·lectivitats i per l’Ajuntament. Finalment, caldria esmentar que totes les ràdios de les persones de dretes van ser confiscades quedant com a dipòsit a l’Ajuntament. La Cooperativa “La Fraternitat” va augmentar el seu personal i la seva influència i, a més, va aparèixer una altra cooperativa en Palà, com ja vam veure abans. Com veiem, en unes poques setmanes es va produir un canvi de model econòmic i social molt radical.

El 14 octubre de 1936 es va constituir un nou Ajuntament, conjuminant també el comitè. A principis de mes aquests comitès revolucionaris havien quedat dissolts per decret de la Generalitat. Però en el mateix ple de constitució del nou consell municipal es va impugnar l’ajuntament, considerant-los com una estructura caduca impròpia del moment revolucionari que es vivia. Així i tot, l’ajuntament va quedar constituït per consellers d’ERC (Ramón Sala -alcalde-, Joaquim Ginesta i Bartomeu Ponsroda), Rabassaires (Joan Mas) i de la CNT (Ramón Molgosa, Miquel Solà i Pere Prat[12]). No existien altres partits al poble. Però atès que era obligatori incloure altres partits i sindicats (com la UGT) aquesta composició va donar peu a conflictes polítics. De seguida la UGT va denunciar davant la Generalitat que no es donés entrada als dos consellers que els corresponia. L’ajuntament, per part seva, va contestar que havia cregut que els consellers ugetistes de Palà no podrien prendre possessió.

En aquells moments s’acabava de formar el PSUC en Palà de Torroella i encara no ho havia fet a Navàs. El partit es formarà definitivament al desembre de 1936 i, el 29 de gener de 1937, aconseguiran que l’ajuntament accepti els seus dos consellers. Es tractava de Joan Peramiquel Sivila i de Salvador Bonals Ferrer, tots dos de Palà de Torroella.

Fins a març de 1937, la CNT va dominar la conselleria de defensa. La controlava Ramón Molgosa. Això li donava la potestat de triar qui podia tenir armes i qui no. Li donava la capacitat d’organitzar milícies per al front. Fins i tot podia requisar edificis. Aquesta situació va acabar el 10 de març.

Encara que va haver-hi diversos canvis de composició de l’ajuntament durant 1937, el més important va tenir lloc al febrer de 1938. L’alcalde Ramón Sala va haver d’abandonar el seu lloc en ser cridat a files. Va ser substituït per Vicenç Marsà del seu mateix partit.

Des del principi va haver-hi molta hostilitat entre el PSUC i la CNT. En Palà, els comunistes, dominaven la situació i des de Navàs se’ls feia el buit. En canvi, en el mateix nucli de Navàs a penes tenien presència. El PSUC d’aquest lloc va ser fundat per Joan Escudé Niubó, que havia estat alcalde per ERC. Va trencar amb el seu partit per ser aquest massa afí a la revolució i va posar en marxa el nou partit. De seguida va ser detingut per una qüestió trivial, la qual cosa accentuava encara més les seves postures contrarevolucionàries. En sessió del 20 d’agost de 1937, la UGT-PSUC va triar a Escudé com a conseller a l’ajuntament, la CNT va protestar argumentant que Escudé havia obstaculitzat el procés revolucionari. La CNT ho acusava d’haver estat d’Unió Patriòtica en els anys 20, d’arribar a l’alcaldia en 1933 de forma poc ètica, d’haver atacat verbalment a la CNT o al mestre Juan Teruel, de voler formar el Partit Radical després del 6 d’Octubre, i de no haver-li-ho vist el 19 de juliol. Sigui com sigui, la UGT havia aconseguit créixer a partir de tota la gent contrària a la revolució.

En resum, la UGT no comptava amb més de 300 afiliats, la majoria en Palà de Torroella, mentre que la CNT ja tenia uns 1.200 a l’octubre de 1936 [13]. Els comicis als quals havia assistit la CNT de Navàs, celebrat a Barcelona el 10 i l’11 d’octubre, tractava sobre l’educació i l’ensenyament en la nova societat revolucionària. A més, van assistir al ple grups anarquistes, ateneus i federacions de grups. Entre el llistat d’assistents figura el grup “Rayo Libertario”, amb 8 components. A més d’aquest grup de la FAI, a Navàs existia una agrupació de Juventudes Libertarias, amb 104 components[14]. No hi ha notícies de grups de Dones Lliures i es dedueix que el component femení s’organitzava dins de les joventuts. Aquests números eren bastant superiors als que tenien ERC o el PSUC.

Informe de la situació de Navàs, 1938. Fet per la Federació Local de la CNT. pàg. 1. Arxiu Comarcal del Bages, Papers Recuperats del Franquisme que són que es troben en el ACBG

Informe de la situació de Navàs, 1938. Fet per la Federació Local de la CNT. pàg. 2. Arxiu Comarcal del Bages, Papers Recuperats del Franquisme que es troben en el ACBG

Pel que respecta a les milícies, des de Navàs es van organitzar petits grups que van ser enviats al capdavant segons la seva preferència. En 1936 van sortir uns 27 voluntaris de la CNT, 12 d’ells per a la Columna Terra i Llibertat i 11 per a la Columna Hijos del Pueblo (que integrava al seu torn la Columna Durruti). En aquest llistat figuren dues dones, com a infermeres, Elvira Moliner Villalba i María Llorca Estruch, que es van anar amb la Columna Terra i Llibertat. En total, 144 mossos van ser reclutats en sis lleves diferents. El total de morts en acció de guerra del municipi va ser de 37, pertanyent 9 al bàndol franquista. La majoria va morir en 1938 al front d’Aragó i al front del Segre. Destaquen els germans Antonio i Pedro Branzuela ¡ Conangla, tots dos de la CNT.

Llistat de milicians a dia 28-11-1936. Arxiu Municipal de Navàs – Milícies Antifeixistes, 1936

Final

El terme de Castelladral-Navàs va ser conquistat per les tropes nacionals el 29 de gener, encara que tres dies abans havia caigut Sant Salvador de Torroella i les seves colònies obreres. En el registre civil del poble apareixen tres morts en aquells primers dies de l’ocupació. Entre ells estava Josep Maria Ballús, de qui parlem al començament de la Segona República. Sens dubte era un acte de represàlia. A continuació, es constitueix un ajuntament d’acord amb els postulats franquistes, es crea la Falange, es reconstrueixen les esglésies, es depura les administracions públiques i una infinitat de canvis més.

Es calcula en uns 88 ciutadans de Navàs (encara que podrien ser més) els que van ser condemnats a treballar en els batallons de treball. 17 d’ells van ser jutjats i sotmesos a llargues condemnes. Uns 10 presos van morir per les dures condicions de vida a les quals es van veure sotmesos. Finalment 5 ciutadans de Navàs van ser executats a el Camp de la Bota: Miquel Camprubí Arderiu, Joan Castellana Planas, Miquel Solà Camprubí, Domingo Padró Valldaura i Vicenç Valls Manubens. Solament l’últim, Valls, pertanyia al PSUC i als Rabassaires, la resta eren tots de la CNT. En total la guerra li va costar al municipi 81 vides.

Conclusions

El cas de Navàs ens demostra un obrerisme molt mobilitzat i, en bona part, preparat per a la revolució social que va tenir lloc en 1936. Si bé, la població no es va implicar en els fets revolucionaris que van recórrer la comarca entre gener de 1932 i desembre de 1933, com altres pobles de la comarca, els fets d’Octubre de 1934 van marcar un punt d’inflexió. La dura repressió que va seguir a aquella revolta i la sensació de viure sota un règim opressiu en 1935 van ser els detonants per a una duríssima “repressió roja” en l’estiu de 1936, molt més intensa que altres poblacions de la zona.

D’altra banda, a Navàs es dóna una confluència entre un republicanisme molt avançat i un sindicalisme revolucionari. De fet, podem constatar un cert transvasament de militants des del republicanisme cap a l’anarcosindicalisme. Les condicions estaven posades ja en els anys 20, però el detonant va ser la figura d’un mestre racionalista d’idees anarquistes. Podem destacar la importància de militants d’aquest tipus en moltes poblacions petites, que ajudaven a donar forma a una ideologia entre aquells obrers que buscaven idees noves. Un altre punt d’unió va ser la cooperativa obrera, autèntic espai de relació i de difusió de les noves idees. Tot això va influenciar al sector republicà més obrerista, que el va portar al sindicalisme revolucionari. Finalment, destacar que aquest republicanisme mai va veure amb mals ulls la revolució social. De fet, va treballar per ella.

Afegeixo una última anotació, el Fons Renée Lamberet (caixa 14AS519), guardat en el Institut Français d’Histoire Sociale de París, promet nova informació sobre Navàs com es pot veure aquí. Espero poder consultar-ho algun dia.

Notes:

[1] Pere Gabriel, Classe Obrera i Sindicats. Tesina doctoral del autor. Universitat de Barcelona, 1981. p. 412.

[2] Tota aquesta declaració es recull en Silencis… op. Cit, p. 40-41

[3] Soldaridad Obrera, 04/08/1931. p.2

[4] El trentisme ve del Manifest dels Trenta, llançat en agost de 1931 per diverses figures de la CNT como Ángel Pestaña o Juan Peiró. Denunciaven el aventurisme y la falta de preparació de la FAI que, al seu judici, amenaçava con desbaratar el treball de reconstrucció de la CNT.

[5] Tierra y Libertad, 5/09/1931

[6] Solidaridad Obrera, 15/11/1931.

[7] Firma la nota Gabriel Cardona. “Solidaridad Obrera”, 17/10/1933

[8] Noms extrets per l´autor d´aquest article de la premsa confederal relacionada amb la comarca del Bages.

[9] Per veure una llista completa dels detinguts de 1934 veure, Silencis…, 2015: 112-115.

[10] El llistat, amb explicacions de cada cas, es pot trobar en Silencis…, 2015: p. 138-141.

[11] Dada per a la Plenària Regional de Camperols de la CNT. CDMH- Salamanca – Política Social – Barcelona – 920, 1, 23. Per l´any següent declaraven 45 afiliats camperols.

[12] Es tracta de Pere Prat Bernardich, qui fos alcalde de Navàs en 1931-33. Ara era conseller representant a CNT.

[13] Assistentes al congres regional de Sindicats i grups anarquistes. “Solidaridad Obrera”, 10/10/1936, p. 10

[14] Garangou, Sonia. Les Joventuts Llibertàries de Catalunya (1932-1939). Gregal, 2017. p. 339

Bibliografía:

Jordi Algué, Miquel Arceda, Ester Llobet, Rossend Sellarés i Arcadi Vilà. Silencis. República, Guerra Civil i repressió franquista a Navàs (1931 – 1945). Ajuntament de Navàs, 2015.

Gabriel, Pere. Classe Obrera i Sindicats. Tesina doctoral de l’autor. Universitat de Barcelona, 1981.

Garangou, Sonia. Les Joventuts Llibertàries de Catalunya (1932-1939). Gregal, 2017.

Gómez Casas, Juan. Historia de la FAI, Fundación Anselmo Lorenzo, 2002.

Gómez, Miguel. Teixint la història en roig i negre. L’anarquisme a l’Alt Llobregat i Cardener, Centre d’Estudis Josep Ester i Borràs, 2019.

Premsa:

El Trabajo. Arxiu Comarcal del Bages

El Pla de Bages. Arxiu Comarcal del Bages. Diputació de Barcelona. Trencadís

Solidaridad Obrera, Números dels anys 30. CEDALL hemeroteca digital. Arxiu Històric Solidaridad Obrera
http://cedall.org/Documentacio/Catala/cedall103503000_Solidaridad%20Obrera.htm

Arxius:

Arxiu Municipal de Navàs.

Arxiu Comarcal del Bages, Manresa.

Centre Documental de la Memòria Històrica, Salamanca.

La CNT de Castellbell i el Vilar durant els anys 30

Del republicanisme a la revolució social

La vida dels pobles sovint queda relegada per la història amb majúscules que emana de les grans capitals. Quant a la memòria històrica el gran pes que té Barcelona eclipsa el que va poder succeir a les comarques, sovint amb característiques pròpies (tradicions polítiques, personalitats, correlació de forces, etc.). Si a més es realitzen estudis poblo a poble, les casuístiques són encara majors i més diverses. Concordo plenament amb el que afirma Agustín Guillamón, que en el 36 “van existir diverses CNTs”.

En aquest sentit vull portar a la llum la història del moviment obrer d’una petita població catalana, Castellbell i el Vilar. Es tracta d’un municipi de la comarca del Bages, banyada pel Llobregat. Com tants altres pobles aquest va ser un dels quals van acollir colònies tèxtils. Les fàbriques de la Bauma, el Borràs o el Burès van ser de tal importància que van marcar per sempre la fisonomia del poble. De fet Castellbell i el Vilar és un poble amb diversos nuclis, no sempre confrontants, sovint bastant separats entre si. En els anys 30 tenia uns 3.000 habitants.

Com és conegut, la industrialització va portar amb si el naixement del moviment obrer. En el cas de Castellbell, les seves primeres aparicions en escena van tenir lloc en 1871 amb l’adhesió de la plantilla de la fàbrica de la Bauma a la Federació de les Tres Classes del Vapor. Al seu torn aquesta federació seria part de la Federació de la Regió Espanyola, adherida a la Internacional. Les Actes de la Primera Internacional indiquen que l’any següent la secció del poble tenia 202 federats. El poble va tenir també una important participació en les vagues de 1890 també sota la direcció de les Tres Classes del Vapor[1]. Algun anarquista ja existiria a partir d’aquella època, ja que el periòdic La Tramontana de Josep Lluís Llunas va rebre algunes cartes des d’allí relatant la vida quotidiana.

A partir del canvi de segle la Federació de les Tres Classes del Vapor va ser substituïda per la Federació de l’Art Fabril i Tèxtil i des de Castellbell i el Vilar es van enviar delegats. Aquesta organització sectorial va ser absorbida per la Confederació Nacional del Treball en la dècada de 1910 al 1920. De fet en el Congrés de la Comèdia de Madrid (desembre de 1919) consta una secció de Monistrol-Castellbell amb una afiliació de 1.200 persones[2]. Quant a grups anarquistes no es té notícies de cap anterior a 1930, encara que sí que van proliferar pels pobles veïns.

Després de la proclamació de la Segona República es va crear un Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de la CNT en assemblea del 12 de juliol de 1931. La primera junta va tenir com a president a Valentí Casajuana Serrahima, vicepresident Esteve Biosca Sánchez, secretari Pau Caballol Reguant, sotssecretari Ignasi Soler Santaeularia, tresorer, Andreu Vilatarsana Castells, comptador, Estanislao Anguita Carrasco, vicecontador, Josep Alsina Codina, bibliotecari Ginés Jódar Belmonte i vocals, Josep Puig Oller, Ramon Valette Casaponsa i Jaime Avilés García[3]. El sindicat va tenir uns començaments poc actius, dedicant-se a organitzar els locals i el seu funcionament intern. En poc temps van obrir tres locals, un en cada barri amb fàbrica (Burés, Borràs i Bauma). I la seva activitat s’enfocava sobretot al sector del tèxtil. En el Ple de Sabadell, d’abril de 1.932, van prendre part en nom de 1.000 afiliats de Castellbell i el Vilar, els militants Ramón Cornadó i Dofí Soler[4]. També tenien 1.000 afiliats en les votacions per a elegir el director de Solidaridad Obrera a la fi d’aquell any[5]. En canvi en un altre escrutini més endavant ja cauen a 8.006.

La insurrecció de gener de 1932, de tanta importància a la comarca de l’Alt Llobregat, no va tenir repercussió al poble. No obstant això sí que la tindria en la vida orgànica de la Confederació. El SUT de Castellbell i el Vilar prendria part pel sector trentista, de caràcter sindicalista. A la comarca aquest sector de la CNT tindria un pes majoritari. Portaven la batuta d’aquest sector els sindicats de Manresa i Puig-reig però comptaven amb els sindicats de pobles com Gironella, Navàs, Sant Vicenç de Castellet, Callús, Pont de Vilomara o Castellbell i el Vilar. De resultes d’aquesta divisió la CNT va perdre molts efectius a la comarca. A partir de la insurrecció en molts pobles no va poder existir un sindicalisme eficaç i per això el lloc de la CNT va ser ocupat per sindicats autònoms afectes a partits marxistes com el Bloc Obrer i Camperol o el Partit Comunista de Catalunya. Tenim l’exemple de poblacions com Súria, La Pobla de Lillet, Sant Vicenç de Castellet o Fígols, en les quals en estar clausurats els sindicats confederals, els obrers es van anar acostant a les organitzacions marxistes. No obstant això, en altres casos, la naturalesa autòctona dels sindicats, molt pròpia del municipi, va impossibilitar qualsevol arrelament dels partits marxistes. Un exemple va ser Castellbell i el Vilar, però es donaria també en altres llocs com Callús, Navàs o Gironella.

Els membres de la Junta del SUT de Castellbell i el Vilar dels anys 30s es relacionaven amb altres sindicats d’Oposició de la comarca o amb la Federació Obrera de Sabadell, també de caràcter trentista. Discutien els seus manifestos i acceptaven les seves decisions ja que estaven en sintonia. Però si haguéssim de trobar un detonant més enllà de les relacions personals serà la Comissió de Recerca de la labor del Comitè Comarcal de l’Alt Llobregat i el Cardener.

Aquesta comissió es crea a partir del ple comarcal de Sant Vicenç de Castellet de l’11 i 12 de juny de 1932. Els membres de la comissió (entre ells Esteve Biosca Sánchez, president del SUT de Castellbell i el Vilar) van denunciar les dilacions i la falta de transparència en el traspàs dels comptes per part dels investigats. Els comptes de la comarcal tenien un dèficit de 14.000 pessetes. Van demanar a tots els sindicats que els passessin els comptes i després d’acarar els resultats es va albirar un descobert de 12.000 pessetes que no justificaven els endarreriments dels sindicats. Per tant el comitè comarcal anterior quedava en evidència.

El comitè comarcal destituït en el ple de Sant Vicenç de Castellet estava compost per Joan Figueras[7], Joan Puig i Leoncio Sanllehí[8], i el tresorer Joan Bernich. Els tres primers van culpar al tresorer. Però aquest s’havia traslladat a Sevilla arran del moviment insurreccional de gener de 1932 emportant-se amb si la caixa del comitè. La comissió de recerca va denunciar el bloqueig de la reclamació i culpava al Comitè Regional de Catalunya. Cal dir que tant el comitè regional com el comitè comarcal deposat tenien caràcter “faista”, mentre que la comissió investigadora tenia un caràcter trentista[9]. Tindria sentit veure que aquest succés era una taca més en la credibilitat del faisme de la comarca i al seu torn servia per a unir als sindicats de l’Oposició. La Comissió no publicaria les seves deliberacions fins a juliol de 1933, quan l’escissió ja era un fet. Per això, en rebre finalment els sindicats sevillans la reclamació, la van ignorar.

Des de finals de 1932, ja sota presidència d’Esteve Biosca, el SUT de Castellbell i el Vilar apareix com a donant de fons per al periòdic Sindicalismo, el portaveu dels Sindicats d’Oposició (trentistes). A més alguns dels seus militants escriuen en el setmanari El Trabajo, que era el portaveu de la CNT de la comarca de l’Alt Llobregat des de 1931 i que es va posicionar ràpidament a favor de l’Oposició. En aquesta publicació es poden llegir articles de Francesc Muns, Esteve Biosca, Joan Codina, J. Galobart i algun militant que signava sota el pseudònim de Mio Caro. Entre altres, es poden llegir atacs duríssims contra la FAI, als qui acusaran de aventuristes i fins de criminals dels baixos fons comprant el discurs de la premsa burgesa.

En Solidaridad Obrera en canvi apareixen altres noms, com per exemple, Antonia Tarragó, Marcel Campins, Luis Abelló, Sebastián Caballol, Rosendo Ventura o Ginés Jódar. Serà Ginés Jódar qui lideri el sector anarquista en el si del sindicat. Mai va arribar a promoure una escissió i va participar en la majoria de les assemblees del SUT sovint com a veu crítica. Se sentia en posició minoritària i malgrat això no es va sentir impedit a exigir la dimissió del president del sindicat, Esteve Biosca, per haver “anat a un ple amb uns acords i defensat allí uns altres” i el va qualificar de dictador[10]. Arran d’aquesta exigència, va rebre l’hostilitat per part d’altres militants del sindicat de Castellbell que al seu torn van demanar la seva expulsió. Aquest episodi va ser resolt pel mateix Biosca dient que en el sindicat tenien cabuda tots els obrers, sense importar si eren catòlics o anarquistas[11]. Això dóna una mostra del tarannà de Biosca i perquè era tan respectat. També indica un lideratge moral fort, com el que solia existir en els sindicats de poble petit.

El mateix Ginés Jódar escriu en la Soli un episodi on relata que un militant anomenat José Fàbregas (el “Jep”) li va demanar el carnet a una companya per no cotitzar i que aquesta li va dir que cotitzaria quan el sindicat pagués el segell confederal i que no volia tenir res a veure amb els trenta. Davant això Fàbregas li va respondre que la CNT es gastava els diners en armes i bombes i que el SUT mai es prestaria a això[12]. Fàbregas repetia els arguments que circulaven entre els trentistes que sortien de la premsa sensacionalista i que solien emetre els líders del sindicat de Castellbell. Jódar demanarà crear un grup pro-cultura en 1934, però quedarà ràpidament en suspens fins a la primavera de 1936. Aquests grups pro-cultura dels pobles solien ser precursors dels grups d’afinitat de la FAI.

Per Castellbell van ser diversos oradors del moviment llibertari a realitzar conferències i mítings. Per exemple Tomás Cano Ruiz, Josep Anselmo, Llorenç Griñó, Emili Mira, Pedro Corrons, Joaquín Cortés, Sebastián Flor, J.R. Magriñá, Robusté, etc. En Solidaridad Obrera es poden llegir dures crítiques a alguns d’aquests mítings, per exemple al de Corrons, que venia a presentar la Federació Sindicalista Llibertària en 1934, que era l’organització política del trentisme (diferent del Partit Sindicalista d’Ángel Pestaña). Aquest Corrons tractava de pistolers i assassins als confederals, com denunciava la corresponsal de la Soli (Antonia Tarragó).

Respecte a Tarragó, es tracta d’una militant interessant. De tendència anarquista, va escriure per a la Soli diversos articles sobre joventut, dona, sobre la fàbrica Borràs, etc. Atacarà durament la trajectòria d’Esteve Biosca com veurem. I serà ella l’encarregada de comunicar el reingrés del SUT a la disciplina confederal en 1936. En la guerra serà la secretària de les Juventudes Libertarias i representarà a la FAI en algunes assemblees públiques.

No va ser Tarragó l’única dona que participava en les assemblees. En els anys 30 el rol de les dones en els sindicats apareixia com a secundari, encara que aquests reconeixien la importància de la seva activitat. En general es tractava de militants dels comitès de fàbrica. Coneixem molts noms, ja que apareixen en els llibres de actes[13], però principalment va ser Tarragó la dona més destacada d’aquella CNT.

Però abans analitzem a Biosca. Al desembre de 1933 la FAI i la CNT van desencadenar una insurrecció contra la formació d’un govern de dretes. Havien guanyat les eleccions les dretes i això va posar en marxa molts moviments diferents en tot el país. De seguida es va estendre la idea de l’antifeixisme i de crear un front únic d’organitzacions antifeixistes per a poder enfrontar-se amb les dretes, cada dia més escorades cap al feixisme. Al gener de 1934 es van celebrar unes eleccions municipals. A Castellbell i el Vilar es va formar una candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya encapçalada per Esteve Biosca, en aquell temps president del sindicat. Per aquest motiu va presentar la seva dimissió unes setmanes abans, tant del seu càrrec de president del sindicat (reprenent-la llavors Valentí Casajuana), com de membre del comitè de fàbrica de la Bauma. El sindicat va haver de fer una declaració pública desmarcant-se d’uns fulls volants que van aparèixer al poble en ocasió de les eleccions municipals on s’assenyalava la relació entre la candidatura republicana i la CNT[14].

La candidatura de l’esquerra, Esquerra Republicana, va guanyar les eleccions i Biosca va passar a ser alcalde. Al poble li ho recorda com un “alcalde anarquista”, però és molt dubtós que en aquells dies fos anarquista. No s’ha de confondre aquesta alcaldia amb una espècie de municipalisme llibertari que encara ningú havia desenvolupat a nivell teòric. El seu pas per l’ajuntament era més aviat producte de l’adhesió de Biosca (i d’altres militants del sindicat) al republicanisme. Es tracta d’un republicanisme obrerista ja que en tant a activista sindical reclamava l’aplicació de les bases del tèxtil, el retir obrer o de l’assegurança de enfermetat[15]. Pels seus discursos i escrits consultats es dedueix la seva filiació sindicalista revolucionària. Van seguir el seu mateix camí altres militants sindicals del poble com Josep Alsina, Elissi Giralt i Anselm Gurrera entre altres.

Biosca va exercir d’alcalde fins a la destitució de tot l’ajuntament després dels fets d’Octubre de 1934 en els quals no van participar. En aquests fets no consten més detinguts que Isidre Colldeforns[16], del Sindicat Agrícol Cooperatiu, acabat de formar aquell any pels rabassaires de la localitat encara que altres fonts només donen a Ramon Berenguer Miralles com a pres del poble[17]. Apartat del poder municipal i amb els sindicats clausurats, Esteve Biosca aprofitaria per a casar-se pel civil amb María Casas.

Al gener de 1936 l’ajuntament va ser reposat i novament Biosca va ser nomenat alcalde. I ja que en aquells dies tornava a ser president del SUT, va haver de tornar a dimitir. Es tracta de l’alcalde que va haver d’afrontar el 18 de juliol al poble, i per això no va haver-hi cap discussió sobre si calia armar milícies, de si calia confiscar les propietats de les persones de dretes o col·lectivitzar les fàbriques. En això compartia plenament l’opinió dels seus companys de sindicat.

Esteve Biosca està en primer pla a l’esquerra, amb barret. Arxiu El Brogit (revista de Castellbell i el Vilar), reproducció de Valls Pueyo, 2011, p. 140

Però no tot van ser lloances a la seva gestió. En un article del Trabajo es criticava la fredor o la passivitat d’ERC cap a una violació d’una nena d’11 anys, Pepeta Civit, per part del rector, el Mossèn Badia. Es tirava en cara la frase que havien escrit els republicans en la seva propaganda al poble sobre que defensarien les lleis laïcals[18]. En un altre article, aquesta vegada de 1936, Antonia Tarragó ataca el trentisme dient que volien viure de la política i tenir càrrecs retribuïts en el sindicat. Denúncia – si bé no ho nomena – la trajectòria de Biosca, i sentència: “per les brutes senderes de la política voleu depurar a l’antipolítica CNT?”[19]. Es pot veure un malestar latent, si bé minoritari.

Al mig quedaven militants de gran capacitat organitzativa com Francesc Muns Novensà. En una assemblea de 1933 va advocar per escindir-se de la CNT. El sindicat va ignorar la seva petició, quedant vinculats al que decidissin els Sindicats d’Oposició, per orientació de Biosca. I com en 1936 l’Oposició va decidir reingressar en CNT en lloc de crear una altra central sindical, perquè això farien en Castellbell. Muns serà qui presideixi el sindicat durant la Guerra Civil, i demostraria posicions àcrates al llarg de la seva trajectòria, especialment quan li va tocar ser conseller municipal representant a la CNT.

Respecte a l’activitat orgànica del SUT dins de l’òrbita dels Sindicats d’Oposició, l’organització de Castellbell i el Vilar sempre va tenir problemes econòmics. Amb prou feines aconseguien cotitzar a la federació catalana de Sindicats d’Oposició. Havien de fer esforços importants per a complir amb les quotes, la qual cosa implica una mala gestió del cobrament de les quotes dels afiliats. En 1934 van arribar a témer el ser expulsats de l’Oposició per aquest motiu. Encara així per a col·laborar amb l’Oposició es van subscriure al periòdic Sindicalismo, portaveu d’aquesta tendència. I es van preparar per a subscriure’s al periòdic Combate, que anava a ser el diari de la Federació Sindicalista Llibertària, que era l’organització específica o política de l’Oposició trentista. Aquest diari no va sortir a la llum a causa d’una prohibició governamental a l’abril de 1934. A més de tot això el Sindicat Únic va participar en 1934 en el Front Únic de Treballadors juntament amb altres sindicats antifeixistes (és a dir, amb sindicats adherits a la UGT, uns altres de l’Oposició de CNT i altres sindicats autònoms).

Castellbell no va enviar representants al Congrés de Saragossa però quan van rebre l’informe dels Sindicats d’Oposició no va haver-hi grans debats. A primers de juliol l’assemblea va aprovar reingressar en la CNT i no es van molestar a acudir al ple comarcal de Sindicats d’Oposició on Puig-reig i altres de Manresa van posar pegues a tornar a CNT (acabarien durant la guerra en la UGT). Antonia Tarragó va ser l’encarregada d’anunciar el reingrés en la Soli[20]. El 9 de maig de 1936 es renova la Junta del sindicat sent composta per Francesc Muns, president; Joan Codina Casafont, vicepresident; Isidre Coll Soler, secretari; Cristóbal Mayor Aliern, sotssecretari; Domènec Bargalló Paloma, caixer; Josep Puig Ollé, comptador; Salvador Morera Gil, bibliotecari; i vocals: Vicente Morros Pons, Pedro Pérez Masot i Alejandro Pujol Escalé[21].

Respecte als conflictes laborals a destacar durant la República cal dir que les grans fàbriques sempre van tenir unes complicades relacions amb la direcció d’aquestes. Sense arribar-se a donar la situació de vagues generals, a vegades sí que es donaven aturades als tallers. Generalment el sindicat sempre va resoldre tots els conflictes mitjançant la negociació amb els patrons. Un conflicte destacat va ser la vaga de contra-mestres del tèxtil de 1934, que va tenir un impacte a les fàbriques del poble. En aquest cas el sindicat la va secundar.

La situació de crisi en la qual va entrar tot el sector del tèxtil des de 1933 va fer que es rebaixessin el nombre de dies de treball, primer a 5 dies a la setmana, i en 1936 a 3 dies. Per tant existia una situació de penúria econòmica en la major part de la població. Cal destacar que el sindicat comptava amb comitès de fàbrica en totes les fàbriques grans.

La fama del SUT de Castellbell i el Vilar va traspassar les fronteres municipals i d’aquesta manera cap a 1934 els obrers de la fàbrica Serra i Balera del veí poble de Sant Vicenç de Castellet van demanar ser membres del sindicat de Castellbell, que després de celebrar algunes assemblees els van admetre. En aquest cas caldria constatar que el sindicat veí no funcionava bé, i a causa d’això va arrelar una UGT bastant potent per al que solia ser aquesta central sindical als pobles.

Festa de les Caramellas de 1936. Observem el detall de la bandera vermella i negra triangular en la part esquerra de la foto. Arxiu El Brogit (revista de Castellbell i el Vilar), reproducció de Valls Pueyo, 2011, p. 139

La Guerra Civil

La guerra civil va suposar una catarsi en la vida de tots els pobles. En molts es van conformar grups d’obrers armats que van evitar qualsevol confluència de persones de dretes amb els militars revoltats. En Castellbell ràpidament es va formar una milícia local per a controlar la rereguarda. Van participar desenes de llibertaris i republicans.

A l’ajuntament es van destituir tots els consellers de dretes, per decret de Lluís Companys, i en poques setmanes es van anar creant comissions per a gestionar les contribucions industrials (impostos), la gestió de les aigües (que es municipalitzen), l’educació (gestionada a través del CENU), la seguretat (externalitzada en el comitè antifeixista) o l’escorxador (municipalitzat també). En aquells mesos de l’estiu de 1936 l’activitat va ser frenètica en tots els aspectes.

Biosca va sofrir un accident de cotxe i va ser substituït per Salvador Vila Selga, d’Esquerra Republicana. Provenia d’una família de rabassaires i també va participar en la vigilància armada dels primers dies de la guerra. No tenia mala relació amb els llibertaris. Durant la guerra va ser el president del sindicat agrícola. Seria afusellat pel franquisme.

El Comitè Revolucionari Antifeixista, a diferència d’altres pobles en els quals existia una certa pluralitat de tendències polítiques i sindicals, era un monopoli de la CNT. Destacaven Jaume Casas Maüll, Francesc Ibáñez Domènech, Sebastià Caballol Serra, Esteve Sáez Garcia o Lluís Abelló Castells entre altres[22], molts d’ells van ser afusellats després de la guerra. Els hi acusava de la mort d’unes 11 persones de dretes, entre elles els alcaldes de 1935, Francesc Forrellat Grané i Ramon Badia Utzet, el jutge de pau i alguns regidors d’aquell moment. Dels 11 assassinats en la rereguarda hi ha 6 que van tenir part en la repressió contra els fets d’Octubre del 34.

Llistat dels milicians de rereguarda durant setembre de 1936. Tots els milicians de la rereguarda cobraven un sou setmanal de l’ajuntament. Arxiu Municipal de Castellbell i el Vilar, carpeta Milícies Populars, 1936.

Però és que a més d’aquests assassinats en el municipi van tenir lloc diversos més. Es tractava de diverses execucions massives atribuïdes als comitès d’altres pobles amb la connivència del de Castellbell i el del veí Monistrol de Montserrat: el 6 d’agost van aparèixer 6 cossos de persones de dretes d’Olesa de Montserrat. El 16 d’agost van aparèixer altres 6 cossos de persones de Sallent. El 23 d’agost altres 9 morts d’Olesa de Montserrat i el 17 de setembre 4 morts de Navàs. A més d’això, 6 cossos més de persones d’altres pobles. Les execucions als voltants de la muntanya de Montserrat van ser una constant en els primers mesos de la guerra. Es relaten alguns casos de persones cremades vius.

En aquells moments s’estava lliurant una cruenta guerra. Tots aquests assassinats no eren vists com a tals pels qui els realitzaven o, de fet, per tota la gent més polititzada del bàndol republicà independentment de la ideologia que professessin, els considerava com a successos de la guerra.

Deixant enrere aquesta etapa luctuosa ens centrarem en la vida municipal. L’ajuntament va tenir iniciativa per a confiscar les propietats dels elements del poble considerats “facciosos”. Es van iniciar les obres de construcció d’una nova escola. També es canvien alguns noms de carrers a la nomenclatura revolucionària. Més endavant, en la primavera es va proposar el canvi dels noms dels barris, encara que la iniciativa no va quallar. Així a la Bauma l´hi van passar a dir Buenaventura Durruti, al Borrás, Lluís Companys, al Burés Joaquim Maurin, al Vilar Avinguda Ascaso i a Sant Cristófor, 19 de juliol.

Passat l’estiu, a partir del 8 d’octubre quedarien dissolts els comitès revolucionaris creats al juliol mitjançant un decret de la Generalitat acceptat per la CNT a nivell de Catalunya. D’ara endavant els ajuntaments es transformarien en consells municipals, que integrarien les diferents forces antifeixistes de cada localitat. En Castellbell el nou ajuntament es va conformar el dia 3 de novembre. El nou alcalde o primer conseller, va anar Salvador Vila Selga, d’ERC. A més Esquerra tenia els consellers Esteve Biosca i Elissi Giralt Morera, tots dos pertanyents a la CNT també, amb càrrecs en la junta del sindicat durant l’etapa anterior republicana. Unió de Rabassaires per la seva part estaria representada per Isidre Vila Subirana, el POUM per Antoni Fainé Ricart (i més tard per Vicenç Morros, que era membre en la junta del sindicat en 1936). La CNT estaria representada per Jaume Casas Maüll, Pere Codina i Alexandre Pujol. A més es crea la Junta de Defensa, que substituirà al Comitè Revolucionari. La junta estarà monopolitzada per 6 membres de la CNT.

Es pot observar el predomini de la CNT, encara que repartida entre totes les forces polítiques. L’únic que no tenia relació amb el sindicat únic era Isidre Vila, rabassaire. Com s’intueix, la CNT va tenir un protagonisme clar en aquests primers mesos de la guerra civil. Estava duent a terme el seu propòsit revolucionari. Així i tot estaven succeint tantes coses alhora que el sindicat va celebrar la seva primera assemblea el 20 de setembre, a dos mesos de començada la guerra.

La junta va quedar presidida per F. Muns, i formada per Joan Codina, Pau Caballol, Cristóbal Mayor, Domingo Bargalló, Josep Puig, Salvador Morera i de vocals, Vicente Morros, Pedro Pérez, Alejandro Pujol i Francisco Polo.

Al principi el sindicat es va centrar en organitzar els comitès de fàbrica que s’havien d’encarregar de la gestió i la col·lectivització de les mateixes[23]. A més el sindicat havia de participar de la vida orgànica de la CNT d’aquells moments bulliciosos. El SUT participava en l’ajuntament i en el comitè revolucionari i impulsava milícies, tant en el front com en la rereguarda. Per si aquestes labors anessin poques també exercia labors culturals, impulsava el CENU local a través del mestre racionalista Josep Carol, i va crear algunes cooperatives, com la de la construcció (presidida per Josep Riudalles) o la cooperativa confederal de consum (inaugurada a l’agost de 1937).

La cooperativa de consum seria un maldecap per al sindicat, ja que van haver de canviar diverses vegades de personal fins a donar amb la plantilla adequada. A més el sindicat disposava d’un forn de pa, que era un dels cinc del poble.

Relació de les indústries fabrils i tèxtils de Castellbell i el Vilar. Arxiu Municipal de Castellbell i el Vilar.

Llista de les fleques del poble. 14/03/1937. Arxiu Municipal de Castellbell i el Vilar.

Una altra de les iniciatives va ser l’enviament al capdavant d’un grup de milicians. En realitat es tractava de diversos grups diferents que sumaven 24 milicians, tots ells de CNT. El 4 d’agost van sortir 7 milicians per al Front d’Aragó. Allí es van unir a la Columna Ascaso, 4a Centúria. Van formar l’anomenat “grup fantasma”, com apareixia en Solidaridad Obrera[24]. El 10 de setembre va partir un grup amb la Columna Terra i Llibertat. Eren 12 milicians[25] i en aquest grup hi havia dues dones: Caterina Cano Fernández i Joana Casajoana Enrich. Per a febrer de 1937 solament quedaven dues persones del poble amb la Columna Terra i Llibertat, que va ser desplaçada als fronts que envoltaven Madrid. La resta van anar tornant al poble, mentre que anaven al capdavant els reclutes de les quintes del 1932, 1933 i 1934, entre ells un gran nombre de cenetistes encara que ja de totes les tendències polítiques del poble. L’ajuntament va aprovar el pagament de diversos milers de pessetes per a les milícies al novembre de 1936.

En una acta del mes de febrer de 1937, presa la paraula algun militant (no apareix cap nom) representant als milicians que havien abandonat el front. En les actes es nomena un “grup Alba”, que haurà de donar les seves armes al comitè de defensa confederal[26]. Podríem deduir que alguns s´havien portat les seves armes des del front. Així mateix podem donar per armat el comitè de defensa del poble. El dubte seria si es tracta del mateix que la Junta de Defensa de Castellbell o si era una entitat únicament dependent de CNT.

Serà a partir del canvi d’any quan sorgeixen alguns conflictes entre les diferents forces antifeixistes, com estava succeint en altres pobles. En primer lloc Muns denúncia que hi ha un veí comunista que recluta nois de 15 i 16 anys per a enviar-los al front. L’ajuntament intervindrà en aquest cas. En segon lloc Esteve Biosca que havia estat l’encarregat de gestionar els proveïments, dimiteix el 9 de febrer de 1937 i queda Joan Codina (de la CNT) a càrrec. La conselleria d’aprovisionament i proveïments seria una font de problemes en el futur.

Un altre conflicte va ocórrer el 13 de febrer. El conseller cenetista Muns denúncia en el ple municipal que Biosca va retirar la bandera rojinegra que onejava a l’ajuntament. Aquest respon que per llei només poden onejar la bandera catalana i la republicana. Pel que sembla la bandera rojinegra estava penjada de l’ajuntament des de l’inici de la guerra. Malgrat la queixa, Biosca continuarà participant amb total normalitat en les assemblees del sindicat. Aquest mateix dia es nomena una patrulla de vigilància de 8 homes (2 per CNT, 2 per ERC, 2 per Rabassaires i 2 pel POUM).

En el primer trimestre de 1937 va existir molta variació dels càrrecs de l’ajuntament. De tal manera que pocs van durar en un mateix càrrec prou com per a exercir una gestió eficaç. Es donava una imatge d’improvisació. No havien passat ni dues setmanes quan Lluís Abelló (CNT) va ser nomenat per a la conselleria de proveïments. Al maig és Francisco Camarero (CNT) qui ocuparà aquesta conselleria. Però Abelló no passava ni l’estat de comptes ni dóna les 22.000 pessetes de la caixa fins a principis de juliol. I això va provocar les protestes de Biosca. Van passant els mesos i la situació dels proveïments s’agreuja. Falten productes, es controlen les despeses i creix el malestar entre la població.

A més entra en escena un nou factor, el dels refugiats, que arriben a la fi de 1936. La CNT assumeix l’acolliment de les famílies de refugiats i per a deixar constància celebren Assemblees Populars massives al març i abril de 1937. En les diferents assemblees que es van celebrar s’exigia el pagament de quotes per treballador o contribucions per empresa al manteniment dels refugiats. A l’abril es va arribar a un acord que els treballadors i treballadores de les fàbriques aportessin el 3% del seu salari setmanal a aquest efecte, i que els pagesos, que no tenien un jornal, aportessin una quantitat fixa de 50 pessetes a la setmana, per un temps indeterminat. A la resta de veïns del poble se’ls assignaria una quota de conveniència[27].

Però aquesta decisió va aixecar butllofes entre els treballadors. El 30 d’abril es va tornar a celebrar una nova assemblea on es comentava el malestar generat per la decisió anterior, de tal manera que fins i tot hi havia hagut una manifestació. La situació tensa tant als responsables d’aquesta decisió (va ser aprovada en assemblea popular, però els qui anaven portant endavant els debats eren membres destacats de les organitzacions antifeixistes i de l’ajuntament) que aquests van presentar la seva dimissió en bloc. Durant la primera setmana de maig totes les organitzacions van confirmar el seu suport als seus representants a l’ajuntament, que van tornar al càrrec. El tema dels refugiats va quedar arreglat després de l’arribada d’una partida econòmica de la Generalitat, encara que els treballadors van continuar pagant quotes de suport fins al mes de juliol.

No sabem si té alguna influència en els fets relatats, però és en aquesta època quan apareix en escena la UGT i el PSUC. La primera vegada que demanen entrar en el consistori és el 20 de març de 1937. En aquesta ocasió tant el POUM com la CNT van amenaçar amb retirarse de l’ajuntament si s’admetia al PSUC. No volien saber res “en aquest poble és impossible la convivència amb aquest partit”[28]. La UGT havia començat a organitzar als tècnics de les fàbriques i exigia tenir un lloc en la societat castellvilarenca, que la CNT li denegava. El 25 de juny va ser atropellat un dels fundadors del PSUC, Francesc Tort i Bonet. No es pot confirmar el motiu, si va ser per desavinences personals o qüestions polítiques. El PSUC entraria a l’ajuntament a l’agost de 1937, amb Jaume Garcia Duarri i Josep Playà Torres com a representants. Tant CNT com el POUM es van retirar de l’ajuntament com a protesta perquè segons ells, el PSUC no estava degudament format al poble. Entenien que era una entitat molt petita i que no tenia legitimitat per a ser a l’ajuntament. Es va acordar enviar una delegació a parlar amb la Generalitat. No obstant això, per pressions del comitè comarcal i per la resposta de la Generalitat, la CNT de Castellbell va acabar acceptant la presència del PSUC a l’ajuntament. En aquest mateix ple es va votar la nova alcaldia per a Esteve Biosca[29].

Un altre assumpte curiós, que va aixecar polèmica, va ser el paper d’un falangista, Antonio Mèrida, que treballava en l’escorxador. En primer lloc, aquest personatge va ser destituït al setembre de 1937. La CNT va intentar ficar gent seva en el seu lloc i per alguna raó no el van aconseguir. No obstant això, Mèrida acaba mantenint el seu càrrec, potser perquè s’havia afiliat a la CNT o potser per contactes personals. El 22 de maig de 1937 en el ple de l’ajuntament Francisco Camarero (CNT) demana un augment de sou per al personal de l’escorxador. Isidre Vila (Rabassaires) li contesta que és curiós que la CNT abans volgués el cap de Mèrida i que ara li pugin el sou[30]. En la postguerra Antonio Mèrida seria el cap de la milícia de la Falange al poble. La seva família treballaria a l’ajuntament fins als anys 80, i segons sembla, era com si fos la seva casa. Seria interessant investigar les relacions de Mèrida amb la CNT a veure què va succeir.

Al març de 1937 es van iniciar els debats a l’ajuntament per a municipalitzar l’habitatge al poble. Es va nomenar un aturat que demanava una ajuda per a subsistir a l’ajuntament, com a encarregat de cobrar els lloguers. Més tard, a iniciativa de la Generalitat es va constituir una caixa immobiliària. Les baralles a l’ajuntament entre les diferents forces van retardar la seva aplicació.

Al setembre de 1937 l’ajuntament constata la falta absoluta de provisions. Es genera una situació d’excepcionalitat i es demana aportacions monetàries ràpides de les empreses. El 24 de setembre s’acorda demanar 47.458, 71 pessetes a les fàbriques. Aquestes paguen aviat però es troben amb la inacció de l’ajuntament. El 20 d’octubre s’ha de retornar els diners a les fàbriques perquè en un mes l’ajuntament no havia comprat els queviures que necessitava. Es va reprovar al conseller que havia gestionat els proveïments, Francesc Pubill Call (CNT). A la fi de setembre va ser assaltat el local del forn del sindicat[31].

El que estava succeint era que existien dos blocs confrontats, d’una banda ERC, UR i PSUC i per l’altre, la CNT i el POUM. A més el POUM per decret de la Generalitat havia d’abandonar tots els seus càrrecs en tots els ajuntaments. Aquests canvis, no van ser tots, el 26 d’octubre assumia l’alcaldia representant a ERC, Francesc Camarero, a qui abans vam veure com a conseller de la CNT.

En aquells moments el PSUC va prendre la iniciativa i el conseller Josep Santamaría Agut va demanar que l’ajuntament es fes responsable dels proveïments. En pocs dies es van tornar a fer els comptes i es van demanar 40.000 pessetes a les fàbriques, que van donar ràpidament. En aquells mesos finals tots els tràmits municipals estan relacionats amb el manteniment dels refugiats i amb la compra de provisions. Al gener de 1938 es va constituir la junta agrària del poble la missió del qual a curt termini va ser la d’intentar pal·liar la necessitat de verdures i carn.

El sindicat reconeix a l’octubre que ha patit una reculada. Per exemple paguen quotes al comitè de zona per 1.083 afiliats. Es pot notar que alguns afiliats han anat a la UGT, però no són molts. El 12 d’abril de 1937 la UGT dóna compte de 30 afiliats al poble, mentre que en el tercer trimestre són 9.032. En aquests moments el president del SUT de CNT és Josep Rosell Solé, que va venir de Manresa. En la dècada de 1910-1920 havia estat el president del poderós sindicat del fabril i tèxtil manresà, i a vegades president de la Federació Local de Manresa.

I arribem al 22 de febrer de 1938. En aquest ple, és triat per a l’alcaldia Ramón Cornadó (CNT). Però la rebutja. Per tant en segona votació surt triat Francesc Ibáñez (CNT), que també rebutja l’alcaldia. En tercera votació va sortir Santamaría (PSUC), qui no va rebutjar l’alcaldia. En el ple següent va assumir el càrrec pel PSUC Francesc Tort, qui acaba sent elegit alcalde el 24 d’abril següent. La causa era que Santamaría va ser reclutat per a l’exèrcit. Podem continuar veient que la guerra s’imposa a la normalitat i que són molts els consellers de tots els ajuntaments de l’Espanya republicana que acaben sent reclutats per a anar al front. No es van lliurar ni alcaldes ni altres càrrecs polítics.

Fins al final de la guerra l’ajuntament va continuar estant encapçalat per Tort Bonet. Com a imitació de la política catalana al juny es va constituir l’anomenat Front Popular Antifeixista de Castellbell i el Vilar, que intentava millorar la moral de la rereguarda, molt minvada per la qüestió dels proveïments i per la guerra.

Castellbell i el Vilar va caure un 28 de gener de 1939 sota el poder de les tropes nacionals. Els republicans en retirada van incendiar alguns dipòsits ferroviaris, i van volar el pont del ferrocarril.

En la postguerra no van ser pocs els que van canviar de jaqueta i van començar les delacions portant als tribunals a desenes de persones. En aquells anys van ser afusellats 9 persones del poble: Salvador Vila Selga, Isidre Vila Subirana, Domènec Bargalló Paloma, Esteve Biosca Sánchez, Francesc Muns Novensà, Joan Esquius Costa, Francesc Ibáñez Domènech, Antoni Franch Tarragó i Rossend Ventura Gomà. Excepte els dos primers la resta tenien carnet de la CNT[33].

La postguerra va implicar unes condicions de vida molt dures. Tan és així que els líders de la Falange temien una rebel·lió de la gent i que la Guàrdia Civil no arribés a temps des del veí Monistrol de Montserrat per a sufocar-la. Els centenars de fugits a França, una autèntica marea, van anar tornant a comptagotes a partir del final de la Guerra Mundial per a refer les seves vides sota un règim franquista que els vigilava estretament[34]. Poc van poder fer per a reconstruir els seus organitzacions[35].

Conclusions

Després d’aquest repàs, més o menys detallat, de la vida d’un poble concret vull ressaltar la importància del context tant a l’hora de seguir línies d’actuació com en l’ambient i la moral de la població i dels militants de qualsevol organització. Un context d’auge revolucionari crea les condicions perquè floreixin les organitzacions revolucionàries i perquè aquestes s’atreveixin a plasmar tots els seus ideals. En canvi, un context de reculada, genera un clima de descoratjament que mina els projectes i impedeix que es plategin noves idees.

En el cas de Castellbell i el Vilar podem veure que el Sindicat Únic va seguir va tenir diverses etapes. En primer lloc, una etapa sindicalista possibilista, coincident amb els anys republicans. En segon lloc, una etapa revolucionària, que neix ja en la primavera de 1936 i que s’esgota en l’estiu de 1937. En tercer lloc, una etapa derrotista, que es plasma al llarg de 1938, coincident amb el declivi de la Guerra Civil. La quarta etapa seria la mera supervivència en la postguerra.

En l’època possibilista, es pot reconèixer el pes de les idees republicanes en el si del sindicat, encapçalades per Esteve Biosca, però no seria l’únic. De fet es pot intuir que el fet que no entrés al poble cap partit marxista es va deure al fet que Biosca i el seu grup d’afins mai es van interessar per aquelles idees. En cas contrari, seria esperable que haguessin format sindicats autònoms o la UGT, com ocorria en altres llocs de la comarca.

El republicanisme de Biosca, segons el que escrivia en els periòdics o segons el que deia en els mítings, no s’intueix independentista català sinó més aviat federalista. Esquerra Republicana de Catalunya va ser un partit molt plural, compost per diverses forces republicanes, unes nacionalistes, altres esquerranes, altres federalistes. Per exemple se sol assumir que el partit Estat Català, que solia integrar-se dins d’Esquerra Republicana, era una organització que odiava l’anarquisme i a la FAI. En canvi els qui venien dels entorns federalistes, col·laboraven, o fins i tot militaven amb els anarquistes dins de les cooperatives obreres, en els sindicats o en els ateneus i altres espais culturals. El trentisme inicial de Biosca va derivar en aquestes posicions. I mai va decidir tampoc seguir els passos d’Ángel Pestaña i el seu Partit Sindicalista, que no va tenir cap presència al poble.

Davant una personalitat tan forta com la de Biosca, durant la Guerra Civil, ERC de Castellbell i el Vilar apareix com un partit que va permetre i va animar la revolució. No sols això, si no que es va nodrir de quadres de la CNT per als quals la col·lectivització de les fàbriques o l’expropiació de propietats de la gent de dretes era una mica de justícia bàsica. No sabem si el sector d’ERC que provenia del Sindicat Agrícola pensava el mateix, segurament eren les dues ànimes dins d’aquella organització local. De totes maneres, segons avançava la guerra i l’ambient general canviava ERC també es refreda i congela les iniciatives revolucionàries. Eventualment xoquen amb els llibertaris que són hegemònics i Biosca serà també un factor.

L’etapa revolucionària es dóna quan Espanya viu una situació de gran auge revolucionari, a partir de març o abril de 1936. Les masses es polititzen, es mobilitzen, s’organitzen. A tot arreu hi ha un flux enorme cap a les organitzacions de l’esquerra revolucionària. I al poble de Castellbell i el Vilar això es nota en la CNT, on hi ha un canvi d’orientació bastant clar. La revolució social que es produeix després de l’aixecament militar és resultat d’aquest clima. I com és lògic aquest ambient dóna lloc a moltíssims projectes i iniciatives. Però l’any 1937 les perspectives d’una llarga guerra i la situació de les provisions, cada dia més escasses i a repartir amb els refugiats, és un agent desmoralitzador. Les successives lleves per a anar al front priven als llibertaris de molts dels seus quadres. Almenys dels més motivats i de molts joves. Després de l’estiu de 1937 l’organització anarcosindicalista cau en crisi i es paralitza fins a octubre. Ha de prendre les regnes del sindicat un veterà militant (Josep Rosell) que a més – segons alguna documentació dels franquistes – pertany al POUM.

En el consell municipal els llibertaris passen de bloquejar l’entrada del PSUC (una organització numèricament insignificant, segons ells) a regalar-los l’alcaldia. Entenc que això és producte del derrotisme del moment. No esperaven res d’estar en el consell municipal, que ja era un mer òrgan administratiu i no un fòrum de debat entre les tendències polítiques que conformaven la societat. L’era revolucionària deriva en derrotisme gairebé de manera natural segons l’organització i els seus militants més destacats s’impregnen de l’ambient general que existia al poble. Els anarcosindicalistes passen d’intentar eliminar a un membre del PSUC a fer-li alcalde.

Recordatori a Biosca, 11/09/2010. Nació Digital. https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/13554/castellbell/vilar/recorda/esteve/biosca/diada

Notes:

[1] Veure Valls Pueyo, 2011, pàg. 126-127.

[2] Gabriel Sirvent, Pere. Classe obrera i sindicats a Catalunya […], p. 405-417.

[3] Valls Pueyo, 2006, pàg. 14-15.

[4] Solidaridad Obrera, 26/04/1932, p. 1

[5] Solidaridad Obrera, 09/07/1932, p. 4

[6] Solidaridad Obrera, 22/11/1932, p. 6

[7] Es tracta de Joan Figueras Rossinyol. Va tenir un paper en l’atemptat contra uns militants del Sindicat Lliure ocorregut en el cafè-bar L’Alhambra de Manresa en 1923. Figueres va ser detingut per aquest atemptat, que va provocar quatre ferits greus, al costat de Joan García Oliver membre rellevant del grup anarquista Los Solidarios. Joan Figueras tenia un germà, Jaume, que va caure víctima dels pistolers del Lliure a Barcelona en aquells anys. L’any 1931, Figueras va ser nomenat secretari del comitè comarcal de l’Alt Llobregat i Cardener i per això li ho va veure donant nombrosos mítings per tots els pobles, com es pot constatar en Solidaridad Obrera o en El Trabajo. En la guerra va partir al capdavant amb la Columna Terra i Llibertat.

[8] Leonci Sanllehí va ser detingut a la revolta de l’Alt Llobregat de gener de 1932. Va passar unes setmanes pres i va poder participar en el Ple de Sabadell d’abril de 1932. Posteriorment estarà lligat als sindicats de la CNT afins a la FAI, participant en el comitè propresos de la comarcal.

[9] “A todos los sindicatos de la Comarcal Cardener – Alt Llobregat. El Trabajo, 22/07/1933, p. 4.”. La comissió estava formada per Valentí Piñol del fabril-tèxtil de Manresa, José Antonio Robles de Puig-reig, Marcel Augés del metall de Manresa, Aniceto Vilalta de Puigreig, Emili Riu de Gironella i José Planas de la fusta de Manresa, a més del citat Biosca de Castellbell i el Vilar.

[10] Acta del Sindicat de Treballadors, 09/04/1933, recollida a Valls Pueyo, 2005, p. 41.

[11] Acta del Sindicat de Treballadors, 11/6/1933, recollida a Valls Pueyo, 2005, p. 43.

[12] Solidaridad Obrera, 15/08/1933, p. 4

[13] Per exemple, Leocada Biosca, Rafaela Vallés, Dolors Ventura, Asunción Muñoz, Teresa Solernou, Luisa Alsina, María Gusí, Elisabet Sáez, Carme Anguera… són nomenades en els comitès de fàbrica anteriors a 1936.

[14] Acta del Sindicat de Treballadors, 19/01/1934, recollida a Valls Pueyo, 2005, p. 61

[15] “Gran Mítin de Orientación Sindical”. El Trabajo, 17/12/1932, p. 4

[16] López Esteve, Manuel. Els fets del 6 d’Octubre de 1934. Annex II. p. 61

[17] Valls Pueyo, 2006, p. 54.

[18] “El laïcisme d’Esquerra”. El Trabajo, 05/05/1934, p. 4.

[19] “Marcando posiciones”. Solidaridad Obrera, 14/01/1936. p. 6

[20] Solidaridad Obrera, 12/07/1936, p. 6. “Al fin el Sindicato de Trabajadores de Castellvell y Villar con 1.200 afiliados, tomó el acuerdo en firme de reingresar en la CNT en asamblea general del 5 del corriente, por reconocer que es hoy en único baluarte de las masas oprimidas.”

[21] Acta del 9/5/36, recollida per Valls Pueyo, 2005, p.80.

[22] La Causa General del poble diu que pertanyien al comitè les següents persones: Abelló Castells, Lluis; Barceló Rovira, Gaspar; Caballol Serra, Sebastià; Cabrina Vilaseca, Valentí; Cano López, Esteve; Casajuana Serrahima, Valentí; Casas Maüll, Jaume; Costa Puig, Rafael; Esquius costa, Joan; Garcia Berzuela, Florenci; Ibáñez Domènech, Francesc; Morales Garrido, Leocadi; Muns Novensà, Francesc; Sáez García, Esteve.

[23] Acta del 7/11/1936. Valls Pueyo, 2005, p. 99

[24] Solidaridad Obrera, 03/11/1936, p. 6. Aquí apareixen 6, però en el llistat de milícies del poble són 7 els que parteixen el 4 d’agost cap a Aragó: Salvador Camí, Octavio Gómez, Joaquín Saez, Josep Torrens, Miquel Prada de Conflent i Rossend Ventura.

[25] La resta de milicians: Antonio Avilés Garcia, Llorenç Belmonte Cano, Ramon Berenguer, Josep Fábregas Roig, Florenci García Berzuela, Joan García López, Alonso Manzanares, Cristòfor Montoya Mayor, Esteve Sáez García, Pere Sáez López. Arxiu Municipal de Castellbell i el Vilar.

[26] Actes 13-14/02/1937, Valls Pueyo, 2005, p. 109

[27] Resum de l’Acta de l’Assemblea Popular del 17 d’abril de 1937. Arxiu Municipal de Castellbell i el Vilar.

[28] Valls Pueyo, 2011, p. 150

[29] Acta de l’Ajuntament, 14/08/1937

[30] Acta de l’Ajuntament, 22/08/1937

[31] Actes del SUT de Castellbell i el Vilar, 29/09/1937, recollides per Pueyo Valls, 2005, p. 123

[32] Estadística per a l’III Congrés dels organitzacions de la Unió General de Treballadors de Catalunya, 23/10/1937.

[33] Valls Pueyo, 2011, p.162

[34] Es comenta que algú tan destacat com Ginés Jódar no va tenir molts problemes amb la justícia franquista després de tornar al poble, cosa que li va comportar sofrir l’ostracisme per part dels seus antics companys per possible delator.

[35] Com a curiositat dir que el poble té una Biblioteca pública anomenada Maria Malla, de les Juventudes Libertarias, inaugurada en 1991.

Bibliografía:

Gómez, Miguel. Teixint el fil roig i negre. Història de l’anarquisme de l’Alt Llobregat i el Cardener. Centre d’Estudis Josep Ester i Borràs, 2019.

Valls i Pueyo, Joan. La CNT a Castellbell i el Vilar (1931-1938). Ajuntament de Castellbell i el Vilar, 2005.

Valls i Pueyo, Joan. La Segona República a Castellbell i el Vilar (1931-1936). Ajuntament de Castellbell i el Vilar, 2006.

Valls i Pueyo, Joan. Història de Castellbell i el Vilar, el mirador de Montserrat. Ajuntament de Castellbell i el Vilar, 2011.

Felip Díez Sada i La Llar de l´Infant

Amb motiu de la col·locació d´un stolpersteine en homenatge al 30è manresà deportat als camps nazis, Felip Díez Sada, mestre i pintor, volem recordar-lo amb reproduint un discurs d’ell l’any 1936, a on parla de La Llar de l´Infant:

El passat dimecres, Felip Díez, President de la Delegació Comarcal del C.E.N.U, parlà des del micròfon de Ràdio Manresa sobre la institució “La Llar de l´Infant”. Heus ací el que digué:

“Companys Idealistes que en aquests moments de suprems sacrificis col·laboreu tan eficaçment a la reraguarda per a l´enderrocament total del feixisme. Salut.

Per elecció immerescuda d´uns amics m´es donat el goig de parler·vos avui d´una magnifica obra i requerir el vostre ajut perque aquest projecte sigui una viva realitat.

No és sense emoció que us parlo, emoció nascuda del temor que la meva paraula no sapiga traduirla magnificància de l´obra projectada, i també irradiada per la mateixa finalitat i noblesa del propòsit.

Perquè no es taracta d´una iniciativa més; no es tracta de la fundació d´algun altre organisme, cosa a la qual l´estem afeccionats els homes, no es tracta d´una obra de lluïment ni d´una obra que després de creada pugui deixar-se morta; us parlo d´una obra que ha d´ésser per imperatiu de la nostra consciència i per la nostre voluntat la primera de totes aquelles obres creades a l´escalf de l´actual transformació revolucionaria.

Aquesta obra, amics radioients, mereix ésser la primera entre totes perquè és en benefici dels infants.

Un caríssim amic nostre deia alguns dies passats en una conferència que també fou radiada, que així com la Revolució francesa fou coneguda com la Gran Revolució per haver proclamat els drets de l´home, aquesta nostra heroica l´històrica revolució que vivim serà coneguda, enllà dels temps com la Revolució Suprema per haver proclamat els drets de l´infant i haver establert la unitat de la vida.

I certament us dic que nosaltres no podríem desitjar més gloria, ni més honor que aquesta distinció, per oferir·la en tribut d´agraïment pòstum als nostres germans caiguts en aquesta lluita cruenta que ha d´aixafar el feixisme, l´anti-ideal de fraternitat humana, i en tribut d´admiració pels germans que combaten encara al front de batalla en sacrifici magnific i abnegat per un món millor i més just.

Però per aquest agraïment, per generositat i humanitat, mentre els nostres germans ens donen un exemple d´heroisme i abnegació en la lluita, mentre en plena guerra els homes els homes responsables s´afanyan per a construir i estructurar aquesta nova societat comprensiva, justa i humana, a nosaltres, companys tots idealistes, en pertoca un sagrat deure. En la lluita brutal i heroica han caigut germans nostres que han sacrificat més que la pròpia vida, han sacrificat l´amor d´espòs, l´amor de pare, A molts llars la càlida veu del pare, que era tota autoritat i tendressa, que era alegria, que era treball que sostenia la familia, no se sentirà mai més. Una bala traïdora ha segat la vida estimada i el dolor i la desesperació han entrat a la llar que conexia, en l´afany de cada dia i da cada hora de l´alegria cordial del fills i del pares. Tenim un sagrat deure a complir; no podem deixar abandonats en la dissort els infants, els fills, dels germans que per la nostre llibertat i pel nostre benestar, han donat la vida.

Pensem que els infants d´avui són els nostres jutges del demà. Pensem que quan tinguin comprensió de les coses de la vida. Quan siguin homes i sàpiguen de la conducta nostra i del sacrifici dels seus pares, han de trobar justa recompensa: a la generositat dels pares l ágrïment nostre.

Si hem proclamat els drets de l´infant i establert la unitat de la vida, fem que sigui per atots els infants, que tots tinguin pa, afecte, escola.

Es precís que donem als infants dels germans nostres que han perdut la vida i dels que es baten encara per la victòria dels ideals de llibertat i justícia social, el caliu de la llar, l´afecte amorós d´una familia. Donem·los una casa, instituïm com han fet a Barcelona, una “Llar de l´Infant”, on poder, amb l´afany altruista, encaminar la infància dels qui des d´ara, són els nostres fills predilectes, No els deixem abandonats al carrer, en la misèria. Tenim un sagrat deure i hem de complirlo. Demanem el vostre ajut, sabem que no ens faltarà. Requerim també la cooperació, per aquesta obra humanitària, de tots els Comités Antifeixistes de la comarca del Bages. Ni un sol ha de faltar·hi. Es amb l´ajut de tots i cadascun de nosaltres que serà possible l´obra de la “Llar de l´Infant” als gloriosos orfes dels nostres milicians.

Perquè la casa serà d´ells, no nostra. No una casa a la manera dels odiats hospicis d´abans. No una casa de caritat, que no és caritat aixó que devem als nostres infants. Ni hospici, ni asilo, ni casa de caritat; simplement i absoluta: “La Llar de l´Infant”.

Una llar on l´infant hi trobi el caliu, l´ambient de família; on lliurament associats pugin educar·se i, segons les seves facultats i gustos, transformar·se gradualment en homes productors; on la vida en comú, aconsegueixin la suficient preparació per a disfrutar de una llibertat i tinguin una activa participació en les feines de la casa. Els nois intervenint en l´administració i en els demés treballs que són els propis, i les noies internvenint en les tasques que es deriven de la vida col·lectiva i d´agençament de la residència, l´obra és ambisiosa i sabem que únicament en vencerem les dificultats a costa de sacrificis. Sabem dels sacrificis nostres i dels que fareu vosaltres per a prestar·nos el més decidit ajut i cooperació, però així i tot ens sembla poca cosa pel que mereixen els nostres germans caiguts en la lluita. I sobre tot pel que mereixen els orfes, els nostres infants.

Jo voldia ara poder trobar bells accents, belles paraules, no per exhortar·vos, davant l´exemple dels nostres heroics milicians, no cal ni és necessària la meva exhortació. Jo voldia trobar belles paraules per a interpretar els sentiments i l´entusiames dels meus amics, segur que compartint, com compartiu aquests sentiments, ja no us semblaria un sacrifici l´esforç que us demanem i us requerim per a possibilitar la realizació immediata primer i el manteniment desrés de “La Llar de l´Infant”.

Els dramàtics moments actuals porten ja en el seu si llevat de sacrifici i la tràgica lluita que sostenim per la nostra llibertat i per construir una societat millor, n´és l´exponent indiscutible, però jo voldia portar al vostre anim la més ferma convicció que tot quan fem pels orfes, pels fills dels milicians que es moren i es baten tant heroicament, no és un sacrifici, no és contribuir a una subscripció més ni aportar l´esforç del nostre treball obscur a una nova activitat, és una reparació obligada que devem i hem de complir.

Ajudeu·nos tots i bastim la “La Llar de l´Infant” com una obra de tots.

Ens podeu ajudar de mil maneres i confiem que aixi ho farem. Amb donatius, subscrivint·vos per una quota fixa i periodica, colaborant amb nosaltres en les activitas i tasques primordials, quotidianes de l´organització. Ho fareu com ho demanem, no per nosaltres que estem disposats a emprendre l´obra sols si convé, ho demanem pels infants, ho demanem per aquesta obra modèlica, única, que amb l´acció conjunta dels nostres esforços bastirem com exponent magnífic dá questa Societat nova, justa i humana, que haurem guanyat a costa de tanta lluita, de tanta sang, de tantes vides.

Penseu·hi: pels infants que no podem deixar abandonats. No els llençem a l´hospici, ni a l´asil ni a la casa de caritat, simplement, absolutament, instituïm, la casa d´ells: La Llar de l´Infant.”

Felip Díez

Divendres, 25 de setembre de 1936.

El Dia, diari republicà d´esquerra.

El Pla de Bages, diari obrer.

El cost humà de la Guerra Civil espanyola per la CNT de Manresa

Gener de 1939, les tropes republicanes fugen cap a la frontera. Amb elles surten llargues caravanes de famílies i persones que no volen caure en mans del soldats franquistes. Pensen – amb raó – en les conseqüències de quedar-s’hi, a casa. A França arriben més de mig milió de persones.

Doncs d’aquesta gentada, hi havia unes dos mil refugiades de Manresa. Els pobles miners de la comarca també van despoblar-se. De Cardona sortirien unes 500 persones del raval miner de La Coromina. De Sallent un nombre similar. A Súria, més o menys el mateix. També Monistrol de Montserrat va perdre una xifra similar. Mai sabrem el nombre real, però serà de més de 5.000 persones per tota la comarca. En alguns municipis es pot comparar el padró de 1941 amb el de 1936 i es constata una pèrdua neta molt significativa, palpable. Però qui era aquesta gent?

D’aquesta autèntica multitud que va optar per l’exili, el contingent anarcosindicalista podria suposar ben bé un 30-40% del total de població refugiada o exiliada. Més de la meitat tornaria aviat, als pocs mesos o anys, intentant que la repressió del règim de Franco no els hi toqués. La resta romandria a l’exili. Era una vida extremadament difícil que començava als camps de concentració francesos, els batallons de treball estranger, la Guerra Mundial, la resistència francesa, les guerrilles antifranquistes… Hi ha un portal dedicat als manresans que van patir la deportació als camps d’extermini nazis. De llibertaris hi destaquem el trist cas d’Antoni Camps i el seu fill Miquel Camps, tots dos morts al terrible Mauthausen – Gusen. El primer havia tingut càrrecs orgànics a la CNT (president del Ram de la Pell, 1932) i havia sigut membre del Consell Municipal de Manresa durant la guerra, mentre que el segon fou milicià. Van ser capturats a França quan treballaven als batallons d’estrangers i deportats als camps d’extermini d’on mai tornarien.

Pel que fa a la repressió interior, el portal web Memòria.cat posa al nostre abast un enorme llistat de persones represaliades a casa nostra (veure l’enllaç). Totes van patir presó, algunes van ser executades, altres van ser condemnades a treballs forçats i d’altres van ser desterrades fora de Manresa per molts anys. Hem pogut treballar sobre aquest llistat i us exposem unes conclusions. Aquest treball de l’Associació Memòria i Història de Manresa (publicat el 2012) conté 1.968 registres personals de totes les organitzacions polítiques o socials de la ciutat. Això significa que aproximadament el 5,5% de la ciutadania manresana va patir repressió d’alguna mena. A més a aquest percentatge el podem sumar altres 5,5% de manresanes i manresans que van haver d’exiliar-se. Aquest és l’inici del període “Nacional” que avui dia alguns enyoren. N’estem parlant de més d’1 de cada 10!

Quant a xifres, hem comptabilitzat 532 persones amb pertinença a la CNT, que suposa una mica més de la quarta part de totes les persones represaliades. Aquest gran nombre de casos ens pot permetre intuir el perfil de la nostra Organització durant la Guerra Civil. La UGT té una xifra més gran, unes 691 represaliades, malgrat haver tingut molta més afiliació que la CNT durant la guerra. Tampoc no podem prendre la xifra de 1.968 com un total, ja que hi ha més d’un centenar de represaliades dels anys 1960-70, que encaixen dins del període del tardofranquisme i la Transició. Un altre factor a tenir en compte, és que no totes les fitxes presenten dades d’afiliació sindical. Hi ha centenars de casos sense informació. Entre CNT i UGT sumen més de 1.200 casos, però com hi havia l’obligació de sindicar-se a partir de 1936 queden quasi 700 persones pendents de classificar.

Les dades de la base de dades de persones represaliades de Manresa surten dels mateixos judicis del franquisme, així que és obvi que no tothom donaria més informació de la necessària (o la irrebatible). Tenir un carnet de la CNT no jugava gens a favor dels acusats en un judici com aquells. Per tant, la data de 532 constitueix un mínim, un punt de sortida.

Per conèixer aquella CNT calen moltes dades. Sobretot relats orals o memòries. El que tenim aquí són estadístiques que no reflecteixen bé la realitat, però ens ajuden a situar-nos. Així per exemple, el 51% de les persones identificades com a membres de la CNT no tenien cap altra militància. Però això vol dir que el 49% sí que la tenia (o sigui que era multi-militant). Hi ha dos grups (parlem a “grosso modo”) que destaquen per sobre de la resta: els llibertaris i els catalanistes. Els primers en són 112 persones que figuren com a membres de la FAI o les Joventuts Llibertàries a més de la CNT (conformen el 21% d’aquells 532 cenetistes). L’altre bloc són els 57 militants d’Esquerra Republicana de Catalunya, d’Estat Català o d’Unió de Rabassaires (el 10,7%). Hi ha militants d’altres partits, per suposat, però ja trobem percentatges molt més residuals (PSUC, 2,6%, POUM, 2,8%, etc.).

Un altre factor a tenir en compte són les dones. Només hi ha 18 dones de la CNT que haguessin patit repressió. En aquest cas, hi ha més proporció de dones entre el total de represaliats del PSUC o d’ERC. Moltes dones eren desterrades de Manresa després de complir les seves penes de presó. En alguns casos (prop de la meitat) s’observen vincles familiars amb altres acusats. Hi ha filles, germanes o esposes de presos o executats. A Manresa no va ser condemnada a mort o executada cap dona. Pel que fa a les comarques centrals, Ramona Peralba Sala de Gironella (i afiliada a la CNT), seria executada.

Pel que fa a les penes de mort corresponents a Manresa – que és l’objecte d’estudi de Memòria.cat – , en total hi va haver 34 executats que tenien relació amb Manresa. Doncs 26 eren membres de la CNT. A continuació la llista d’executats de Manresa amb les dades d’edat, militància i lloc de naixement:

Executats domiciliats a Manresa:

Nom	Edat	Militància	Lloc de naixement
Casasayas Rebordosa, Josep	29	CNT, JJLL	Manresa
Cayuela Cayuela, Josep	32	CNT	Carboneras (Almería)
Cenzano Mora, Antoni	49		Ràfol de Salem (Alacant)
Dorca Hurtet, Francesc	40	CNT	Sant Jaume de Llierca (Girona)
Espinalt Sanllehí, Agustí	54	ERC	Manresa
Farràs Puigmartí, Josep	45	CNT, El Ràdium	Monistrol de Calders
García Navarro, José	22		Mojácar (Almería)
Gonzálvez Gonzálvez, Antonio	40	CNT, FAI	Santa Fe de Mondújar (Almería)
Iglesias Bosch, Lluís	18	CNT, FAI, JJLL	Riudarenes (Girona)
Iglesias Bosch, Narcís	23	CNT, FAI, JJLL	Riudarenes (Girona)
Iglesias Bosch, Pere	31	CNT, UGT	Arbúcies (Girona)
Jordana Sucarrats, Ramon	33	CNT, UGT, POUM	Santpedor
Jou Realp, Francesc	41	UGT, PSUC	La Prenyanosa, Cervera (Lleida)
Linares Verdú, Blai	22	CNT, UGT	Alcoi (Alacant)
Llop Estupiñà, Ceferí	23	CNT	Manresa
Majó Viñas, Isidre	35	CNT	Manresa
Martínez Fuster, Vicente	47	CNT, FAI	Cortes de Pallars (València)
Munill Cueva, Antoni	31	CNT, Partit Sindicalista	Lleida
Navarro Vilardell, Miquel	25	CNT, UGT, Estat Català	Barcelona
Negrete Ibáñez, José	40	CNT, UGT, FAI, ERC	Torquemada (Palència)
Pellicer Muntaner, Urgell	31	PSUC, ERC, Estat Català	Súria
Perarnau Bacardí, Josep	26	PSUC, POUM	Malanyeu/ Fígols
Ribas Morancho, Josep	23	CNT, El Ràdium, ERC, POUM	Barcelona
Riera Arola, Marià	35	CNT, UGT	Rocafort
Ruestres Bartra, Manuel	46	CNT	Torres de Segre (Lleida)
Ruiz López, Matías	37	CNT, PSUC	Gandesa
Salvador Adell, Antoni	39		Alcalà de Xivert (Castelló)
Soler Llorens, Jaume	49	CNT	La Vila Joiosa (Alacant)
Sors Solà, Joan	30	CNT, FAI	Calders
Torras Estrada, Ferran	43	ERC, UR	Sant Joan de Vilatorrada
Torras Mensa, Jaume	41	CNT, ERC, Estat Català	Manresa
Vilanova Vila, Josep	40	CNT	Santa Maria d’Oló
Vilaseca Vilatimó, Joan	29	CNT, UGT, PSUC	Manresa

Hi observem tres casos la militància dels quals ens és desconeguda, i que podrien ser també de la CNT. Ens podem imaginar el clima de terror que s’hi va a instaurar a tot Espanya. Un cas paradigmàtic és el d’en Josep Ribes Morancho que va ser afusellat i només unes poques hores desprès els va arribar al piquet d’execucions una commutació de la pena de mort. Ja no calia, doncs, en Josep havia estat assassinat.

La web ens permet llegir diversos judicis sumaríssims. Es poden buscar per nom. La gran majoria, per no dir tots, descriuen processos judicials sense garanties, amb proves més que discutibles, amb advocats d’ofici de l’exèrcit, amb acusacions de veïns addictes al nou règim que volien fer mèrits davant les autoritats. Val la pena fer-li una ullada.

A continuació us posem el llistat d’executats nascuts a Manresa, però que durant la guerra vivien a una altra població. Alguns casos eren regidors dels consells municipals durant la guerra, d’altres se’ls relacionava amb els comitès revolucionaris del principi del conflicte.

Executats nascuts a Manresa:

Nom	Edat	Militància	Lloc de naixement	Lloc de residència
Jorba Griñó, Domènec	62	PSUC	Manresa	Caldes de Montbui
Munill Mataró, Antoni	53	CNT	Manresa	Sabadell / Monistrol
Pons Valls, Jacint	49	CNT	Manresa	Mataró
Puig Alegre, Gustavo Espartacus	38	CNT, UGT, PSUC	Manresa	Terrassa
Ros Guix, Miquel	33	CNT	Manresa	Vic
Rovira Esparbé, Joan	31	CNT	Manresa	Barcelona
Serra Filet, Salvador	39	CNT, FAI	Manresa	Sabadell
Tort Oller, Miquel	26	CNT	Manresa	Palau-Solità i Plegamans

Com és lògic havia manresans disseminats per tot Catalunya degut a la gran mobilitat social d’aquella època. Aclarir que “Lloc de Residència” vol dir també el lloc on han desenvolupat la seva militància política o sindical. Per tant van ser executats per causes que van tenir lloc en aquelles poblacions.

També podem fer un llistat dels manresans que van morir a la presó:

Nom	Edat	Organització	Lloc de naixement	Militància a
Jounou Pla, Joan	36	CNT	La Pobla de Lillet	Manresa
Reguant Cusà, Francesc	35	CNT	Súria	Manresa
Sánchez Olmedo, Mariano	57	CNT	Medina del Campo (Valladolid)	Manresa
Torras Mensa, Jaume		CNT, ERC, Estat Català	Manresa	Manresa
Torrents Caus, David	27	POUM, Ateneu Popular, UGT	Cardona	Manresa
Viñals Prunés, Josep	34	CNT, UGT	Manresa	Manresa

A aquesta llista la podríem afegir dos noms que apareixen a les obres de Pedro Flores però no aquí. No hem investigat els detalls: Es tracta de Ramon Tasias[1] i de Lorente (en Flores no diu el nom). En aquest cas no hem deixat noms de persones membres d’altres organitzacions (com ara PSUC o UGT). Únicament hem deixat en David Torrents Caus, un membre destacat del POUM, milicià i redactor de El Pla de Bages.

En definitiva, caldrà fer una investigació molt més profunda per esbrinar els executats i morts a la presó d’altres poblacions de l’Alt Llobregat i Cardener (actuals Bages, Berguedà, Moianès i Solsonès) més enllà de Manresa. Per avançar-nos dir que el franquisme va executar més de 270 persones de l’Alt Llobregat en total, dels qual actualment en tenim 78 confirmades com a membres de la CNT. És probable que passem del centenar aviat.

No obstant aquesta suma esgarrifosa de morts, es queda molt petita davant la enorme quantitat de morts als fronts de guerra. Catalunya va perdre al voltant de 38.000 joves durant la guerra: Caiguts al front, militars de rereguarda o morts militars pels bombardeigs de l’enemic. D’aquests les nostres comarques sumen possiblement uns 1.500 morts. Només Manresa n’és un terç d’aquests. Quants d’ells serien de Manresa? 100? 150? Segons això, a nivell comarcal, podem especular, atesa la correlació d’afiliacions de les nostres comarques, que prop de 500 n’eren de la CNT?

Actualment estem fent una recerca en aquest sentit. No obstant això, properament publicarem un llistat – sempre aproximat degut a la impossibilitat de recollir totes les dades – d’aquelles persones executades a les poblacions de l’Alt Llobregat relacionats amb la CNT.

Aquests seran treballs que haurem de fer els grups memorialistes llibertaris de les nostres comarques. Podem constatar l’aportació en sang, totalment tràgica, que va fer el moviment del quan ens sentim hereus, a la guerra.

Si teniu algun familiar víctima de la repressió o que creieu que era membre de la CNT d’aquells anys 1930-1940 ens podeu contactar. Tenim bastantes dades, i ara mateix ja us podríem oferir una mica d’informació (mai complerta, sempre fragments) o podríem deduir on trobar-la.

Agraïment al grup de Memòria.cat per l’elaboració del Cens de manresans privats de llibertat. Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975)

[1] Flores, Pedro. Luchas sociales del Alto Llobregat i Cardoner. p. 337

Estudiant la repressió de postguerra contra la CNT al Bages

Continuant amb les dades que vam escriure al post sobre el cost humà de la Guerra Civil per la CNT de Manresa, prosseguim amb la resta de la comarca del Bages. En aquest cas hi ha treballs força complets en clau de memòria històrica, com el que va fer l’Arxiu Nacional de Catalunya l’any 2015. En aquest treball s’hi estableix que el Bages va tenir 2.437 persones represaliades, que segons el cens de població significava un 2,54% del total d’habitants censats el 1936. A aquests caldria sumar-los els 216 casos de la comarca del Moianès o els 916 del Berguedà. Aquestes dades surten de la guia dels processos sumaríssims publicada per l’Arxiu Nacional (vegueu la pàg. 56).

Per poble ens surten aquestes xifres de persones represaliades:

Si ho comparem amb les dades que tenim de Manresa, veurem un desfàs. Al web de Memòria.cat es llisten gairebé 2.000 casos, en canvi aquí diu que hi havia 848. Per tant, aquestes dades són provisionals.

El que sí que està més treballat és el cens dels executats de la guerra civil. Així que reproduïm el quadre 31 del treball:

Aquí veiem que les execucions de les nostres comarques de l’Alt Llobregat foren de 134 al Bages, 63 al Berguedà, 25 al Moianès i 21 al Solsonès. En total unes 243 persones. Aquesta xifra, ja elevada per si mateixa, no té en compte els assassinats durant els primers dies de la victòria franquista ni tampoc aquells que van morir a les presons o als batallons de treball forçós. Més endavant ens indiquen els oficis de tota aquesta gent (pàg. 91). A continuació reproduïm només el quadre del Bages:

A continuació és molt interessant el quadre 34, sobre la filiació sindical. Vegem que de les 3.358 persones llistades, hi ha 1.056 amb filiació desconeguda.

De les persones que estaven afiliades a un sindicat hi destaquen els 1.464 afiliats a la CNT (a tot Catalunya) que varen ser executades. A aquestes es poden afegir prop d’un centenar més, que veiem a l’estadística estan barrejats amb altres organitzacions o classificats de forma diferent. Això implica que la meitat del total d’executats a Catalunya eren de la CNT.

El següent quadre del treball tracta sobre l’afiliació política. No ho reproduirem aquí sencer, només dir que 418 persones estan apuntades com a membres de la FAI i les Joventuts Llibertàries i que a més a més altres hi havien altres partits que solien ser membres de la CNT (com ara els federals – 12 en total – o el Partit Sindicalista – 8 en total). També hi surten barreges. Per exemple hi ha 34 classificats com “anarquistes i republicans” o 16 “anarquistes i socialistes”. En fi, la casuística es fa molt complexa quan anem cas per cas, ja que en temps convulsos com els anys 30 les persones podien anar d’una organització a una altra amb facilitat o pertànyer a dues alhora.

El treball termina amb un llarguíssim llistat de totes les persones executades. Tampoc reproduïrem aquí totes les execucions del Bages-Moianès o del Berguedà (que tindrà un article per ella sola). Només indicarem les que hem pogut confirmar que eren de la CNT, és a dir, “nostres”; per així dir-ho. Ja abandonem els llistats oficials, per seguir el que hem elaborat nosaltres:

Nom	Organització	Lloc Residència	Comarca
Aguilar Prat, Felipe	POUM, CNT	Artés	Bages
Capdevila Vilanova, Francesc	CNT	Artés	Bages
Vilanova Clarà, Sebastià	CNT	Artés	Bages
Fragó Canadell, Antoni	CNT?, UGT?, POUM	Artés	Bages
Coll Alsina, Quintí	CNT, ERC	Avinyó	Bages
Bartomeus Miró, Enric	CNT	Balsareny	Bages
Puigantell Argerich, Josep	CNT	Balsareny	Bages
Vicién Laín, Miguel (a) Cabanyetes	CNT	Balsareny	Bages
Pla Llidó, Josep	CNT	Calders	Moianès
Sors Solá, Joan	CNT	Calders	Moianès
Gall Vilanova, Jaume	CNT	Callús	Bages
Bartés Sitjes, Ramon	CNT	Cardona	Bages
Fernández Sáez, Juan	CNT	Cardona	Bages
Martínez González, Joan	CNT	Cardona	Bages
Piedra Giménez, Francisco	CNT	Cardona	Bages
Raja Dávila, Juan	CNT	Cardona	Bages
Torres Cruz, Juan	CNT	Cardona	Bages
Zomeño Moriana, Martín	CNT	Cardona	Bages
Bargalló Paloma, Domènec/Domingo	CNT	Castellbell i el Vilar	Bages
Biosca Sánchez, Esteve	CNT, ERC	Castellbell i el Vilar	Bages
Caballol Serra, Sebastià	CNT	Castellbell i el Vilar	Bages
Esquius Costa, Joan	CNT	Castellbell i el Vilar	Bages
Franch Tarragó, Antoni	CNT	Castellbell i el Vilar	Bages
Ibáñez Domènec, Francesc	CNT	Castellbell i el Vilar	Bages
Muns Novensà, Francesc	CNT	Castellbell i el Vilar	Bages
Ventura Gomà, Rossend	CNT	Castellbell i el Vilar	Bages
Guibaña Oliver, Salvador	CNT?	Castellgalí	Bages
Vives Sanjerich, Josep	CNT?	Castellgalí	Bages
Fernández Guirau, Francesc	CNT	Moià	Moianès
Girbau Dachs, Jaume	CNT	Moià	Moianès
Rafart Oller, Ramon	CNT	Moià	Moianès
Batista i Serra, Josep	CNT	Monistrol de Montserrat	Bages
Nogueró Nogueró, Antonio	CNT	Monistrol de Montserrat	Bages
Nogueró Rama, Antoni	CNT	Monistrol de Montserrat	Bages
Plans Subirats, Valentí	CNT, FAI, UGT?	Monistrol de Montserrat	Bages
Bartolomé Justo, Bernardino	CNT	Navarcles	Bages
Camprubí Arderiu, Miquel	CNT	Navàs	Bages
Castellana Planas, Joan	CNT	Navàs	Bages
Padró Valldaura, Domingo	CNT	Navàs	Bages
Solà Camprubí, Miquel	CNT	Navàs	Bages
Brunet Valls, Pere	ERC, CNT	Pont de Vilomara	Bages
Ballet Morros, Juan	CNT	Rajadell	Bages
Fornielles Fornielles, Juan	CNT	Rajadell	Bages
Fainé Camprubí, Ramon	CNT, PSUC, FAI	Sallent	Bages
Flotats Caus, Isidre	ERC	Sallent	Bages
García Pérez, Manuel	CNT	Sallent	Bages
Sabartés Nadal, Eduard	CNT	Sallent	Bages
Soler Vidal, Gil	CNT	Sallent	Bages
Vilardell Mayoral, Ramon	CNT, UGT	Sallent	Bages
Zamora Román, Ginés	CNT	Sallent	Bages
Ponsa Casas, Enric	CNT	Sant Feliu Sasserra	Bages
Barceló Alba, Joan (a) patamtam	CNT	Sant Fruitós de Bages	Bages
Díaz Pérez, Joaquín	CNT	Sant Joan de Vilatorrada	Bages
Iglesias Torres, Juan (a) Juan de la Pela	CNT, FAI, JJLL	Sant Joan de Vilatorrada	Bages
Moraleda Rodríguez, Pere	CNT	Sant Joan de Vilatorrada	Bages
Oliva Fontanet, Pau	CNT	Sant Joan de Vilatorrada	Bages
Pla Massana, Josep	CNT (?), ERC	Sant Joan de Vilatorrada	Bages
Roca Ballaró, Josep	CNT	Sant Joan de Vilatorrada	Bages
Solé Fosas, Agustí	CNT (dubtós)	Sant Joan de Vilatorrada	Bages
Enrich Sallarés, Francesc	CNT, ERC, UR?	Sant Salvador de Guardiola	Bages
Ballet Morros, Joan	CNT	Sant Vicent de Castellet	Bages
Vilanova Vila, Josep	CNT	Santa Maria d’Oló	Moianès
González Segura, Brígid	CNT	Santpedor	Bages
Pozo Ortuño, Eladio	CNT	Santpedor	Bages
Fernández Moreno, Andrés	CNT	Súria	Bages
Galindo Milán, Francisco	CNT	Súria	Bages
González Atienza, José	CNT, ERC?, PSUC?	Súria	Bages
Palma Ávila, Alfonso	CNT	Súria	Bages
Pérez Martínez, Enrique	CNT	Súria	Bages
González Sanjosé, Rafael	CNT	Súria	Bages
Guzmán Zoilo, Francesc	CNT	Súria	Bages
Martínez Gil, Emili	CNT	Súria	Bages
Monfort Safont, Emili	CNT	Súria	Bages
Pérez Martínez, Sebastià	CNT	Súria	Bages

Com veiem hi ha 74 persones. D’algunes, la seva filiació política o sindical encara n’és dubtosa. És probable que hi poguem afenir-ne uns quants noms més encara (si descobrim la filiació de nous companys), però la llista és bastant completa. Si els sumen els 34 d’afusellats de Manresa, de la CNT, ja són 108 persones. Cal indicar que hem utilitzar altres llistats, entre ells el publicat per veuobrera.org a partir de les dades de Solé i Sabaté, de 1985. Aquest llistat proporciona 868 noms de cenetistes residents a Catalunya executats pel franquisme, 66 dels quals foren del Bages-Moianès. Altra font de noms ens la dóna el enciclopèdic projecte Sangre Anarquista dels companys de Gasteiz que intenta trobar tots els morts de la CNT, que us recomanem.

Per últim, recordar que el web del llistat de víctimes del franquisme a Catalunya té algunes eines interesants, com ara una geolocalització amb mapes dels executats, dividits per lloc de naixement o per lloc de residència. (Veure foto d’exemple, sobre els executats de Sallent) En aquest web trobareu tots els 70.000 noms de les persones repressaliades a Catalunya pel franquisme.

Evidentment, cal reflectir tot això en actes o accions per restituir la memòria dels nostres predecessors i predecessores. Queda molt per fer.

Entenem que aquest treball és de lliure difusió i serveix per divulgar la memòria història local de la nostra organització. Sou lliures d’utilitzar el que estimeu oportú.

Centre d'estudis Ramona Berni [CERB]

Grup de memòria històrica obrera i llibertària del Bages

Guerra Civil

Les milícies antifeixistes de la Catalunya central durant la Guerra Civil de 1936

Dels quadres de defensa a la Columna Terra i Llibertat

Els anys 30 a Navàs

La borrosa frontera entre el republicanisme i l’anarcosindicalisme

I així va arribar l’anarquisme al poble

L’arribada de la República

El bienni negre

La guerra civil

Final

Conclusions

La CNT de Castellbell i el Vilar durant els anys 30

Del republicanisme a la revolució social

La Guerra Civil

Conclusions

El cost humà de la Guerra Civil espanyola per la CNT de Manresa

Estudiant la repressió de postguerra contra la CNT al Bages

Comparteix:

Comparteix:

Comparteix:

Dels quadres de defensa a la Columna Terra i Llibertat

Comparteix:

La borrosa frontera entre el republicanisme i l’anarcosindicalisme

I així va arribar l’anarquisme al poble

L’arribada de la República

El bienni negre

La guerra civil

Final

Conclusions

Comparteix:

Del republicanisme a la revolució social

La Guerra Civil

Conclusions

Comparteix:

Comparteix: