Manresa, 25 d’agost de 1922
Introducció
“Un nou crim ensagna un indret de Catalunya. Aquesta vegada la víctima no ha estat un obrer anònim, sinó el capdavanter d’un sector del sindicalisme” [1].
Manresa és l’indret i Àngel Pestaña la víctima. És sabut que l’atemptat contra Pestaña del 25 d’agost de 1922 va ser al carrer de Cantarell, tocant amb el torrent de Sant Ignasi. L’escenari es conserva perfectament a l’actualitat, just davant de l’Arxiu i Museu Comarcal de Manresa.
El present escrit s’emmarca dins de la commemoració del centenari de l’atemptat en contra d’Àngel Pestaña a Manresa. El 25 d’agost de 1922 fa cent anys que els sindicalistes de la Confederació Nacional del Treball, Àngel Pestaña i Bru Lladó van ser convidats a Manresa per fer una conferència pels treballadors locals, però es va ocasionar un atemptat, que va ferir a Pestaña i va impedir-ne la celebració. Es tracta d’un esdeveniment vinculat al fenomen històric del pistolerisme (1918-1923), just en la plenitud de la dinàmica de les lluites socials que es vivien arreu de Catalunya i de l’Estat espanyol. És el moment de la consolidació del sindicalisme com a moviment combatiu de la classe treballadora, i també és el moment del recrudiment de les lluites amb la patronal i el govern.
Des del Centre d’Estudis Ramona Berni (CERB) hem considerat que aquest esdeveniment és oportú, no només per la data, sinó per què ens permet aprofundir en la Història de l’obrerisme i del moviment llibertari de la comarca del Bages a través de l’anàlisi d’un episodi. Ens afegim a la recerca sobre l’atemptat contra Pestaña, aportant una compilació crítica i actualitzada dels fets i les interpretacions, considerant especialment el terreny urbà i social on es desenvolupen els fets. També, hem aprofitat aquest episodi per tractar aspectes rellevants de la història de Manresa i la seva població, concretament fent referència al desenvolupament del procés d’industrialització de la ciutat, que té com a protagonista el torrent de Sant Ignasi. Així doncs, abans d’endinsar-nos en els fets del 25 d’agost de 1922, tractarem la història d’aquest sector ja que testimonia el desenvolupament de la indústria i l’obrerisme, i alhora és l’escenari del dit atemptat de la patronal contra els sindicalistes.
Geografia de l’atemptat
El Carrer de Cantarell i el sector del torrent de Sant Ignasi: breu història del naixement de la indústria a Manresa
El torrent de Sant Ignasi és un curs d’aigua que corre entremig de Manresa. Va rebre el nom del fundador dels jesuïtes a partir del segle XVII, però anteriorment, des de l’Edat Mitjana, es deia torrent del Mirable o de la Cuirateria. Així doncs, el que actualment es coneix com a Via de Sant Ignasi, al passat consistia en un torrent descobert d’una longitud aproximada de tres quilòmetres, que decorria pels actuals carrers de Sant Joan d’en Coll, l’avinguda de Bertrand i Serra, la Via de Sant Ignasi, el carrer de Sant Marc i el Passeig del Riu fins desembocar al riu Cardener. El torrent s’originava en el recull de les aigües pluvials, de les fonts i deus naturals, del torrent de la Font dels Capellans i de la mateixa Séquia de Manresa [2]. Al llarg del curs, que baixava per sota de l’actual calçada, hi havien dues voreres que actuaven com a llocs de trànsit. El torrent es podia travessar per diversos ponts com el de Santa Llúcia (al costat de l’església homònima, a la Plaça de Sant Ignasi), el de les Fontetes (situat sobre d’una font en una balma homònima, a uns metres més amunt d’on es fonamenta l’actual passarel·la de les Escodines), el de Sant Marc i el del Passeig del Riu [3].
El torrent era el principal subministrament d’aigua de consum i de reg d’aquest sector, situat entre el nucli antic i el barri de les Escodines, però conforme baixava cap el riu Cardener, també actuava com a clavegueram i desguàs d’aquesta part de la ciutat [4]. Recollia les aigües brutes dels habitatges i de les factories dedicades al tractament de pells i a la manufactura artesanal de teixits, que s’ubicaven en aquesta zona des de l’Edat Mitjana. Tanmateix, la insalubritat creixent del sector, derivada de la funció residual, va motivar les obres de cobertura del torrent, que es van donar entre el 1911 i el 1935, i es van reprendre l’any 1956 fins aconseguir la cobertura total [5]. Juntament amb l’enderroc de múltiples edificis de fàbriques i tallers, aquest ha sigut un llarg procés d’urbanització que ha conformat un paisatge totalment diferent al d’altres períodes històrics. El que podem veure avui dia és el resultat d’un procés de “pacificació urbanística“, que ha oblidat en bona part l’aspecte de la Manresa més industriosa. Tanmateix, hi romanen diversos elements materials que fan evident aquest passat, tot i que poden passar desapercebuts. També roman la documentació històrica, oral i fotogràfica. Aquestes fonts ens son necessàries si volem conèixer i comprendre adequadament la fesomia històrica i la realitat social de la nostra ciutat.
Hem mencionat que al torrent s’hi abocaven les aigües brutes derivades de l’adoberia i les manufactures tèxtils. Això es deu a l’existència d’un seguit de tallers especialitzats en les activitats preindustrials del tractament de pells, l’adob, el blanqueig i el tint. També en les activitats del tissatge i l’estampat de teles. Aquestes labors eren comunes a la Manresa d’entre els segles XIV i XVIII i, com resulta evident, requerien d’un corrent d’aigua continuat [6]. El torrent de Sant Ignasi era la font de subministrament d’aigua i també de força hidràulica per accionar les rodes i els molins emprats en la mecanització de l’artesania. Aquest tipus d’aprofitament es donava al tram mitjà i baix degut a l’increment del desnivell, ja que era molt notable tal com es pot veure a la fotografia (vegeu la Imatge 1).
A la riba del torrent s’hi van instal·lar salts i molins amb diverses utilitats, tal com els molins fariners de la Pixarada i el del Salt dels Gossos, que al segle XIX es van reconvertir ambdós en fàbriques tèxtils. A tall d’anècdota, el primer va esdevenir la fàbrica dels Bertrand i Serra de 1894, i després en la Fàbrica Nova, l’edifici que es conserva és de 1925. El segon va ser la fàbrica del Salt o de l’Aranya, l’actual mesquita Al Fath.
A la utilitat dels molins per la mòlta de gra i d’olives, s’hi sumava l’accionament de les màquines dedicades a la torcedura de seda, necessàries per l’elaboració manual de teixits. En aquest tipus d’aprofitament hidràulic cal veure l’origen de l’especialització industrial del torrent de Sant Ignasi, ja que és el lloc on es va dur a terme l’automatització dels processos de tissatge a la ciutat de Manresa, i conseqüentment va ser un dels nuclis urbans protagonistes del procés d’industrialització. Si no era per la força de l’aigua, les activitats de manufactura tèxtil podien ser accionades per la força humana o animal.
El desenvolupament de la indústria tèxtil mitjançant l’aprofitament del torrent va començar a finals del segle XVIII i es va estendre fins a mitjans del segle XIX, després d’arribar al seu apogeu un cop acabada la Guerra del Francès (1808-1814). És per això que cal destacar l’establiment de dues fàbriques d’indianes entre 1785 i 1790 a la zona del Remei i la plaça de Sant Ignasi, que era ocupada per la fàbrica de Joan Arenys o de ca l’Areny [7]. Aquest és un bon exemple de l’aprofitament proto-industrial del torrent, ja que l’edifici estava situat a sobre del curs d’aigua, per aprofitar-lo en la producció dels teixits de cotó estampat, el que es coneix com indianes (vegeu la Imatge 2).
La funció dels salts no era solament l’acció dels molins ubicats a la vora del torrent sinó que també servien per desviar el corrent cap a les àrees properes, dotant d’aigua i de força hídrica els habitatges i les instal·lacions dedicades a la transformació i manufactura del sector. Un exemple prou antic és el trull d’oli que hi havia davant de l’Hospital de Sant Andreu, documentat l’any 1630, així com el conjunt de cases i tallers que hi havia entre el carrer de Sant Andreu i el torrent. Antigament, la zona entre l’actual plaça de l’Hospital, els carrers del Remei (de Dalt i de Baix) i de Sant Andreu i el torrent de Sant Ignasi estava formada per bancals que salvaven el desnivell. En aquests terrenys s’hi emplaçaven cases, tallers i horts, un d’ells era propietat de la família d’adobers i teixidors Cantarell. Com es pot deduir, l’origen del nom del carrer que ens interessa per l’atemptat ve donat per la dita família. Certament, aquesta gent estava relacionada amb la producció preindustrial, però l’origen de la transcendència històrica del topònim i del terreny és un altre [8].
L’any 1778 els Cantarell hi van fer passar un ramal d’aigua per moure un molí torcedor de seda. La construcció d’aquestes instal·lacions va donar lloc a l’origen a la fàbrica de manufactures tèxtils amb filadores automàtiques water-frame, va ser la primera del país. Es tracta de la societat fabril constituïda pels socis Dalmau, Martí, Codina i Serrano l’any 1801. Aquests son els responsables de la instal·lació de la water-frame, una màquina filadora de patent anglesa que automatitzava la filatura del cotó mitjançant l’acció d’una roda d’aigua. Podem veure que és una de les primeres evidències tècniques de la Revolució Industrial a Manresa i a Catalunya, ja que es tracta de l’aparició d’una màquina insigne d’aquest procés. L’arribada s’ocasiona en una cronologia molt primerenca pel que fa al procés d’industrialització a Catalunya [9]. Uns anys més tard, aquesta mateixa fàbrica també va destacar per emplaçar la primera màquina de vapor de la ciutat, un altre enginy típic de la Revolució Industrial.
El més casual de tot és que ens estem referint a la mateixa zona on es va ocasionar l’atemptat contra Pestaña l’agost del 1922. Podem afirmar que es tracta d’un punt d’interès patrimonial i històric. Els dos esdeveniments tenen en comú les temàtiques de la industrialització, la proletarització i que es desenvolupen en un espai físic i social compartit. Aquest és un indret que testimonia les transformacions contínues de l’Edat Contemporània, de l’era de la indústria i del treball. Al sector del torrent s’hi van acumular les primeres instal·lacions fabrils que continuaven la tradició manufacturera preindustrial, i que van formar part de la primera industrialització de Manresa i del país, amb dates d’entre finals del segle XVIII i de principis del XIX [10].
El carrer de Cantarell és un passatge estret, amb un forta pendent i d’una longitud aproximada de seixanta-cinc metres. És una drecera entre la Via de Sant Ignasi i la Plaça de l’Hospital, que connecta amb el carrer de Sant Andreu, antigament el camí de Vic (vegeu la Imatge 3). Els socis fundadors de la dita fàbrica del 1801 van arrendar el terreny als Cantarell. Seguidament van fer-hi obres per adequar les instal·lacions antigues dedicades a la filatura de seda per les water-frames, i a les altres filadores Spinning Jenny, cardadores i una trentena més de màquines senzilles. La fàbrica era en una banda del carrer que, per entendre’ns, s’aixecava oposada a l’actual Bodega Andalusa. Això és a partir de la cantonada entre el Cantarell i el torrent. Es trobava situada just per davant del museu Comarcal, que en aquell moment era el Col·legi dels Jesuïtes, i tancava pel carrer del Remei de Baix, tal com es pot apreciar a la fotografia (vegeu la Imatge 4). Es coneix com a fàbrica de cal Serrano o de Pau Serrano, ja que a partir de 1805 es va dissoldre la societat, restant els socis Martí i Serrano, i se la va quedar definitivament Pablo Serrano l’any 1817 [11]. Els altres socis es van quedar amb l’altra fàbrica que havien aixecat entre el 1803 i el 1804, coneguda com a fàbrica de les Fontetes, per la seva ubicació.
Cal veure que els efectes devastadors que la Guerra del Francès va tenir sobre el país van ser especialment notables a Manresa. Va ser ocupada pels exèrcits francesos en dues ocasions i una gran part de la vila va ser incendiada el març del 1811 [12]. La fàbrica d’en Serrano va ressorgir del període bèl·lic d’una manera destacada entre les filatures de cotó manresanes. Durant la primera meitat del segle XIX va ser un dels factors de desenvolupament de la indústria urbana. Si bé tenim constància de la importància econòmica que va adquirir la seva empresa, desconeixem majorment la història dels seus primers treballadors. No podem obviar l’evidència que sense la mà d’obra no hi poden haver encerts econòmics. A més, segons la documentació relativa als efectius mecànics, ens podem imaginar que tenia una plantilla d’obrers significativa, ja que la maquinària hidràulica era limitada. Serrano no hi va instal·lar màquines maixerines o berguedanes ni selfactines, de manera que requeriria de tasques manuals donada la dependència del torrent, el cabal del qual era estacional i alhora podia minvar per sequera o sobreexplotació d’altres indústries que també se’n nodrien. El model de mecanització de la comarca va ser l’aprofitament hidràulic. A més, Ferrer i Alòs indica que ” […] durant els primers trenta anys del segle XIX, Manresa fou pràcticament l’única àrea en què els motors hidràulics es feien servir per moure màquines de filar […]” [13].
Un cop mort Serrano, vers el 1855, la gestió de la fàbrica va passar als socis Gaspar Pla i Oms i Josep Pons i Enrich [14], de manera que va canviar el nom de la fàbrica a Pla, tot i que popularment s’ha seguit coneixent com a cal Serrano. Com ja hem avançat anteriorment, els dos socis van instal·lar la màquina de vapor el 1856, canviant d’arrel el sistema motriu original de la fàbrica i ocasionant una nova efemèride per la història de la tècnica i la indústria del país, ja que va ser la primera fàbrica de Manresa accionada pel vapor [15].
En la fàbrica Serrano-Pla podem veure el desenvolupament del procés d’industrialització amb la mecanització de la filatura i el tissatge, passant dels mitjans artesanals al vapor, a través de la força motriu d’un torrent urbà. Si bé en l’estudi de la indústria i dels esdeveniments de l’entorn del Cantarell ens falta la coneixença de la vida laboral de la classe treballadora manresana, sí que podem copsar la transformació tècnica i econòmica del sistema de producció i també el condicionament d’aquestes activitats en la urbanització de Manresa al llarg del segle XIX.
A principis del segle XIX al sector del torrent hi podem localitzar una alta concentració fabril. En un espai de gairebé un quilòmetre de llargària, entre el carrer de Sant Joan d’en Coll i la desembocadura al Cardener, hi apareixen deu fàbriques dedicades al tèxtil, que estaven mogudes principalment per l’aigua i estaven situades entremig de nombrosos habitatges (vegeu la Imatge 5). Al llarg del segle XIX el sòl de la zona que era lliure d’edificacions fabrils es va fer escàs, i cap a finals hi van aparèixer instal·lacions més grans, resultant en l’indret totalment atapeït que podem copsar en les diverses fotografies del segle XX (vegeu la Imatge 6). El ràpid creixement del sector com a indret d’especialització tèxtil entremig de les cases va resultar en un ambient insalubre. Cal veure l’increment de la funció del torrent com un clavegueram obert, un col·lector dels residus urbans i industrials contaminants com els tints. Tal com evidencien algunes fonts escrites i visuals, el sector baix del torrent era infecte i pudorós, a més, cal imaginar que amb la concentració de brutícia també hi havia la humitat i el soroll de les indústries. Un article de l’any 1934 dedicat al cobriment del torrent, publicat al portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya a la Catalunya central [16], indicava que:
Vorejant el Torrent de St. Ignasi, travessant-lo pel pont de les Fontetes, o mirant-lo des de diferents llocs, tots els manresans hem sentit sempre la mateixa necessitat urgent de la seva urbanització, tant des del seu punt de vista estètic com higiènic.
Més avall segueix així, assenyalant que:
[…] per fi, aquest Torrent, el llit del qual recull les aigües sobrants del regadiu de la nostra fèrtil horta, els productes residuals de les indústries que existeixen en el seu costat i les excretes urbanes d’una part de la població serà cobert i tota aquesta aigua plena d’impureses que ofèn els nostres sentits i el nostre sentiment de manresanisme, tindrà l’evacuació subterrània que era necessària, desapareixent el perill directe i indirecte que per a la salut pública representava.
Conforme avançava la industrialització deuria empitjorar la situació general, ja que va arribar la contaminació de l’aire pels fums de la maquinària de vapor. Molts treballadors d’aquestes fàbriques vivien en habitatges emplaçats al costat, de manera que les seves condicions de vida havien de ser pèssimes, totalment envoltades de l’ambient sorollós de les fàbriques i del cau d’infeccions que era el torrent. Malgrat el cobriment del curs contaminat, pels veïns i veïnes del sector la problemàtica del soroll va seguir sent present durant dècades, degut al funcionament de les fàbriques i a la immediatesa dels habitatges amb els edificis fabrils.
El 1859 és l’any en que va arribar el tren a Manresa. La línia provenia de Terrassa i es va establir l’estació a l’altra riba del Cardener, sota del turó de Santa Caterina, coneguda com l’Estació del Nord [17]. Vers el 1860 es va ampliar la línia ferroviària fins a Lleida, passant per Calaf i Cervera. Cap al 1887 es va establir la línia de ferrocarril, dita del Carrilet, que connectava Manresa amb el Berguedà a través de la vall del Llobregat [18]. Per tant, podem veure que a la segona meitat del segle XIX es va produir una situació de creixement de les infraestructures vinculades a l’economia industrial, que agilitzaven el transport de les manufactures i la connexió amb altres ciutats industrialitzades, facilitant el trànsit de les mercaderies i també de les persones. L’augment de l’anar i venir de passatgers a la ciutat va implicar el desenvolupament de serveis d’oferta de menjar, d’allotjament i d’oci en els barris més propers a les instal·lacions ferroviàries.
L’accés principal a la ciutat des de l’Estació del Nord era per la banda de la portalada occidental de la basílica de la Seu, a través d’una passarel·la metàl·lica que franquejava el riu, vorejava el turó del Puigcardener per la plaça de la Reforma i s’enfilava pel carrer de les Piques (vegeu la Imatge 7) [19]. També hi havia una altra entrada secundària, per l’altra banda del turó, això és pel sector del torrent de Sant Ignasi a través del Pont Vell, situat uns metres més enllà de l’Estació. Al llarg d’aquests carrers s’hi van instal·lar cafès, fondes, pensions i, també, prostíbuls.
Pel que fa en aquesta zona, tenim constància que la prostitució era present en cases i locals al carrer de les Piques, davant de la passarel·la de l’Estació a la Reforma i també al sector del torrent de Sant Ignasi, concretament al carrer de Cantarell [20]. El nom del local en aquest carrer era “ca la Cisca”. Es tractava d’una casa que tenia un balcó gros i que estava ubicada a la boca, fent cantonada amb el torrent, de manera que tocava amb el terreny on també hi havia la fàbrica de Serrano. Era un bordell conegut, es creu que es va establir a finals del XIX i va tancar a mitjans del segle XX, ben entrat el franquisme.
A més, com veurem més endavant, alguns historiadors troben una vinculació més profunda entre el prostíbul i l’atemptat contra Àngel Pestaña, ja que l’oportuna ubicació del local a la boca del carrer els fa creure que va tenir un rol protagonista en els fets [21]. També han assenyalat que una de les primeres persones que va atendre a Pestaña just després de ser ferit va ser una dona que treballava al mateix local [22]. Amb tot, van disparar-li en un indret que justament estava situat entre un hospital, el de Sant Andreu, a la plaça superior, i un complex on els jesuïtes donaven estatge, conformat pel col·legi, la capella de Santa Llúcia i l’església de Sant Ignasi. Després de ser ferit, Pestaña va ser ràpidament auxiliat i conduït a l’hospital, on va rebre les cures que li van salvar la vida (vegeu la Imatge 8).
La convocatòria del Teatre Nou
A les nou de la nit del divendres 25 d’agost de 1922, al Teatre Nou de Manresa s’havia de dur a terme un acte que no va poder ser. Un cartell publicat el mateix mes d’agost anunciava que aquell divendres se celebrarien dues conferències al “Teatro Nuevo” de Manresa (vegeu la Imatge 9). Estava firmat per la comissió de propaganda de la CNT i anava dirigit als treballadors i treballadores de la comarca. Deia així:
TRABAJADORES TODOS: Para contrarestar las falsas y tendenciosas noticias que a diario se reciben de Rusia, el infatigable luchador Bruno Lladó dará una conferencia disertando sobre la Rusia Soviética. […]
Seguidament, afegia que:
La prensa burguesa, nuestra eterna enemiga, tergiversa todo cuanto a la cuestión social se refiere; pues bien: para que los trabajadores y la opinión pública sepan a que atenerse, el camarada Ángel Pestaña dará una conferencia pública titulada: “Consideraciones sobre el problema social“.
La convocatòria tancava demanant la màxima assistència: “¡TRABAJADORES! ¡COMPAÑERAS TODAS! NO DEJÉIS DE ACUDIR”. Però, aquelles persones que hi volien assistir, es van quedar amb un pam de nas ja aquell vespre uns pistolers havien disparat contra Pestaña i Lladó.
Pel que fa al teatre, conegut com el Teatre Nou, estava situat al xamfrà del Passeig Pere III amb el carrer del Cardenal Lluch (vegeu la Imatge 10). Era un centre d’activitats culturals, socials i recreatives que va estar en funcionament durant la primera meitat del segle XX, ja que va ser ensorrat l’any 1930. L’edifici era una obra de fusta que es va inaugurar l’any 1906. Tenia platea i primer pis, i estava decorat a l’estil modernista (vegeu la Imatge 11). S’hi celebraven activitats com certàmens literaris, òperes, sarsueles, concerts, combats de boxa, projeccions cinematogràfiques, reunions i mítings obrers, com és el cas. El teatre estava molt ben ubicat. Era en el ple centre de la ciutat i en una zona farcida d’establiments d’oci, com el Casino; d’hostaleria, amb cafès i quioscos de begudes com el bar Alhambra o la Gàbia; i d’una zona arbrada, que també es manté actualment, oberta pel gaudi de la ciutadania [23].
L’itinerari de Pestaña a Manresa i el desenvolupament dels fets
Aquell divendres, Àngel Pestaña Núñez va arribar a l’Estació del Nord de Manresa en el tren de Lleida. Va ser poc abans de les set [24]. Pestaña, que residia a Barcelona, va prendre les precaucions suficients per viatjar a Manresa, on juntament amb Bru Lladó, tenia una cita amb la classe treballadora de la comarca.
El viatge va començar el migdia a Barcelona, quan Pestaña i Josep Espinalt Vila van agafar un tren a les dotze. Espinalt era el cenetista bagenc que havia ideat el míting del vespre, des d’aquell mateix any dirigia El Trabajo, un setmanari del Sindicat Únic a la comarca. D’aquesta manera, podem entendre que també es va fer responsable de l’acollida dels seus companys, inclòs acompanyant-los des del principi [25]. En definitiva, Espinalt vivia a Manresa i creiem que aquella mateixa nit, després de l’acte, havia d’acollir a Pestaña i a Lladó al seu domicili. Per tant, la primera parada de Pestaña i Lladó a Manresa havia de ser la casa d’Espinalt, que estava situada al carrer del Remei de Dalt, per seguidament anar al Teatre [26].
Tornant al viatge, Pestaña i Espinalt van arribar a Sabadell amb el tramvia de les Planes [27], on es van trobar amb Bru Lladó Roca. Lladó era un cenetista sabadellenc, sabater d’ofici, que va ocupar diverses funcions en l’organització de l’anarcosindicalisme a Sabadell i al país [28]. Un cop reunits van dinar, i seguidament van continuar amb el viatge. Sembla que a Sabadell van canviar de mitjà de transport i, en contes d’agafar un tren fins a Manresa, van anar amb una tartana fins a Olesa de Montserrat, on llavors van agafar el tren de Lleida que els deixaria a la destinació manresana. El canvi té a veure amb les mesures de seguretat preses, donades les múltiples amenaces dels membres del Sindicat Lliure [29] en contra d’Espinalt i de Pestaña. El mínim que pretenien aquests era anular la celebració del míting. Pel que fa a les amenaces, Espinalt va declarar que durant el trajecte va comunicar a Pestaña que n’havia rebut en diverses cartes des de que es va publicar la convocatòria de l’acte. Espinalt acusava als membres del Lliure i concretament a Isidre Miquel Vinyals. Aquests tenien la intenció manifesta de sabotejar l’acte així com la presència de Pestaña a Manresa, arribant a atemptar contra la seva vida, tal com van intentar. Per la banda de Pestaña, sembla que també estava amenaçat pels grups de pistolers mercenaris de la patronal barcelonina i de la Governació Civil. Això ens fa creure que la probabilitat d’un atemptat contra la seva persona era molt alta i, malgrat la presa d’algunes precaucions que indiquen la consciència del perill per part dels protagonistes, l’acte s’anava a celebrar igualment [30].
Quan Pestaña, Lladó i Espinalt van arribar a l’Estació del Nord, van trobar-se amb un grup de companys cenetistes de Manresa que els havien anat a rebre i acompanyar. Tot seguit van començar els problemes. Van desistir d’agafar la passarel·la metàl·lica situada davant de l’estació fins a la Reforma ja que van notar la presència d’un grup d’homes sospitosos, que era prou nombrós i que els esperava [31]. El pas pel pont de ferro era el trajecte principal i més directe cap al centre de la ciutat. Per contra, es van dirigir vers el Pont Vell, que no és excessivament llunyà de l’Estació, per tal de creuar el riu i entrar a Manresa per l’altra banda, tot evitant la col·lisió amb els homes del Lliure [32], que els bloquejaven el pas perquè buscaven brega.
Les informacions sobre l’estada accidentada de Pestaña a Manresa son moltes, de naturalesa diversa, algunes incertes i també contradictòries. Amb tot, el que ens resulta més fàcil és la reconstrucció de l’itinerari que van seguir des de l’Estació fins al lloc on van ocórrer els fets, ja que és descrit pels mateixos protagonistes. Per contra, el que resulta més complicat és saber amb concreció qui formava part de la comitiva que acompanyava a Pestaña, Lladó i Espinalt, i encara més, conèixer la composició del grup d’homes del Lliure, detectat a la passarel·la, i quin paper van jugar en els fets.
La qüestió oscil·la entre si l’atemptat al Cantarell va ser una emboscada, considerant la situació i les característiques del carrer, o si l’elecció de l’indret va ser més aviat imprevista, fruit de la brusquedat amb que pretenien aturar l’acte de propaganda del Sindicat Únic mitjançant diversos intents de saboteig. El que descartem és la interpretació d’un atemptat dirigit per cenetistes, tal com una venjança o ajustament de comptes fruit de problemes interns del Sindicat, ja que es tracta d’un versió afí i eximent dels Sindicats Lliures i de les forces reaccionàries dirigides per Martínez Anido i Miguel Arlegui [33]. De fet, alguns historiadors apunten a Martínez Anido com a ideòleg de l’atemptat. Podem creure que podria existir una conjura entre elements de la Governació, la policia, membres de la patronal barcelonina i els Lliures de Manresa, ja que com a conseqüència del ressò que va prendre l’atemptat, tant el cap de la policia com el governador van ser destituïts pel govern espanyol, fet que reforça la creença que, a part de la responsabilitat institucional, hi tenien alguna cosa més a veure, com per exemple l’ús dels individus armats com a mercenaris per fer créixer la tensió sociopolítica [34]. Cal veure que a principis de setembre ja corrien interpretacions crítiques amb la versió policial, com al setmanari satíric La Campana de Gràcia:
Qui ha tirat sobre En Pestaña, en la mitja foscor d’un cap-al-tard, a Manresa? Les versions no coincideixen. Una versió hi ha, posada en circulació per la policia de Barcelona, que atribueix el crim a elements del Sindicat Únic, enemics d’En Pestaña per ésser aquest contrari a la Tercera Internacional Comunista de Moscou. Però sembla que aqueixa pista -passi el mot del lèxic policíac- no és la bona. I actualment se’n segueix una altra, que té una direcció diametralment oposada [35].
La veritat és que l’elecció del camí pel Pont Vell complia perfectament amb el seu objectiu, que incloïa evitar el grup de sospitosos. El camí que van escollir era una via secundària que els permetria arribar igualment a la seva primera destinació, i potser més ràpidament. Sembla que va ser una idea dels companys manresans, que havien de conèixer el terreny i sabien que aquesta segona via d’entrada a la ciutat era menys freqüentada.
Tal com segueix la nostra interpretació, que es fonamenta en el que s’indica en els relats dels protagonistes, l’itinerari va ser el següent: van creuar el Pont Vell fins trobar el passeig del Riu, llavors van enfilar la desembocadura del torrent de Sant Ignasi pel cantó de Sant Marc [36], i van seguir amunt, abandonant momentàniament el curs del torrent a través del carrer de Montserrat [37]. Llavors van arribar a la plaça de Sant Ignasi, on van franquejar el torrent pel pont de Santa Llúcia, al costat de la capella homònima, i van fer camí per la riba dreta, l’oposada a l’actual Museu, fins arribar a la intersecció amb el carrer de Cantarell (vegeu la Imatge 14). Un cop arribats en aquest punt, podem creure que tenien la intenció de seguir amunt pel Cantarell cap al Remei de Dalt, a través de la plaça de l’Hospital. Les descripcions sobre els fets situen l’atac dins del carrer, però de manera incerta. El més clar és que els atacants van disparar per l’esquena, ja que les ferides que va rebre Pestaña segueixen aquesta trajectòria. Segons el testimoni d’alguns membres de la comitiva cenetista, com Bru Lladó, no van veure venir de cara els tiradors. Tanmateix, Pestaña va declarar que abans de rebre els trets va sentir que algú va cridar: “Ara!“. En el judici, Francesc Soler, el metge que va atendre a Pestaña, va afirmar que els trets li van entrar per l’esquena, i que procedien d’una arma que era de poca potència o que va ser disparada des lluny [38]. Les ferides que li van ocasionar les bales van ser tres: la més greu li va travessar el pulmó i es va allotjar a la tràquea, les altres dues van anar a la cuixa dreta i al braç. Amb la descàrrega, Pestaña va caure al terra fulminat, de bocaterrosa, fet que també li va provocar ferides a la cara. Alhora, els seus companys van fugir esperitats en totes direccions, deslliurant-se de les bales. Aquest fet deuria donar la creença als tiradors que l’havien mort a l’acte, ja que van fugir ràpidament de l’escenari.
Pel que fa als atacants, van ser un grup de tres homes, d’entre els quals només va disparar un, tal com s’indica en la relació de l’arma amb les beines localitzades [39]. També ho confirmen diversos testimonis que es trobaven al mateix carrer i a la comitiva, destacant les paraules de dues dones que van sentir els trets i que van veure com fugien els tres atacants [40]. Una d’elles va córrer a auxiliar al ferit, que, juntament amb dues dones més, un sereno i diversos soldats del Batalló de Reus, entre ells un coronel que es va trobar Bru Lladó al fugir dels trets, el van dur a l’Hospital de Sant Andreu.
És important tenir en compte que el mateix Pestaña va considerar que no li semblava que l’atac fos expressament en contra seva, sinó que era dirigit a la comitiva i especialment a Josep Espinalt. El cas és que quan es va produir l’atac Espinalt no hi era. Resulta que quan passaven per la plaça de Sant Ignasi va haver d’abandonar el grup per anar a l’Ajuntament, ja que un oficial el va cridar perquè li mancava omplir una documentació necessària per l’autorització municipal de l’acte d’aquella nit. Espinalt va declarar que després d’haver abandonat els seus companys en la direcció contrària es va creuar amb un grup d’homes format per Isidre Miquel Vinyals, un tal Xato de Sant Andreu i uns Rabadà i Mollà [41]. Clarament els estaven seguint de ben a prop, de manera que fonamenta la hipòtesi de que aquests van ser els atacants, o que com a mínim van participar-hi.
Tot indica a que el tirador va ser Isidre Miquel Vinyals, el president del Sindicat Lliure de Manresa. Havia amenaçat reiteradament a Espinalt, va ser acusat per diversos testimonis que l’assenyalaven tant per ser el que va engegar els trets com per trobar-se al lloc dels fets junt amb el grup dels atacants a la passarel·la i al torrent. A més, els seus veïns van declarar que era aficionat a la caça i que l’havien sentit fent pràctiques de tir al pati de casa seva poc abans dels fets. En el judici Vinyals només va reconèixer que el divendres a la tarda havia anat passejant fins a l’Estació del Nord, tot sol, des d’on va veure la comitiva dels cenetistes quan just havien arribat. Vinyals també es desentén del grup del Lliure de la passarel·la, malgrat sapiguem que n’era el president, i diu que després va seguir passejant cap a la Plana de l’Om fins que va baixar cap al Pont Vell, on casualment va fer una becaina al costat d’un pou. En la declaració, afegeix que quan es va llevar va agafar un tren cap a Barcelona, de manera que no va tornar a Manresa fins el dilluns dia 28, quan es va assabentar que el buscava la Guàrdia Civil en relació a l’atemptat del divendres. Així, es va presentar davant de les autoritats i va ser detingut [42]. Malgrat tot, Isidre Vinyals va ser declarat no culpable en el judici celebrat el juny de 1923, les mentides que va relatar el van ajudar, com també el fet que no hi haguessin suficients testimonis que el veiessin disparar. Aquest fet li va comportar l’abandó de Manresa, i també va seguir sent considerat popularment com el responsable [43].
Sobre els individus del Lliure, el més clar és que Vinyals formava part del complot i del grup de pistolers. Espinalt va reconèixer a un tal Xato de Sant Andreu, també conegut com l’Oncle. Aquest es tractava d’un carlí del Lliure de Sant Andreu del Palomar, anomenat Carles Baldrichs. També va veure a Pere Mollar [44] i a Ramon Ródenas, que també era un pistoler de la mateixa organització [45]. Un altre dels que es van poder identificar va ser Joan Pladevila, conegut com Joan de la Manta. Tres d’aquests homes van ser processats per la dita causa judicial que va acabar sense condemna. Per contra, Pere Mollar i Ramon Ródenas van ser condemnats a presó en una vista de la causa el maig de 1924. Seguidament, també tenim constància d’alguns pistolers del Lliure que actuaven per la província de Barcelona i que, com indiquen algunes interpretacions, deurien participar en els fets ja que eren empleats d’inspectors de la Jefatura Superior de Policia de Barcelona com Honorio Inglés, que actuava sota les ordres de Martínez Anido i d’Arlegui. Destaca un tal Vilajoana, conegut com El Tronqui, que era de Berga; un pistoler de Barcelona conegut com Andreu Hortet; i un altre carlí, d’origen valencià i al servei del Lliure, conegut com Joan Laguía Lliteras [46].
Al primer relat policial del dissabte 26, recollit per diversa premsa [47], s’acusava com a principals sospitosos al Xato de Sant Andreu, al Mollar i al Joan de la Manta, a més ho feien sota l’etiqueta de cenetistes. Com sabem, aquests eren elements del Sindicat Lliure que actuaven en contra dels membres de la CNT. El manteniment del relat d’un afer intern entre militants del Sindicat Únic no seria massa creïble, tanmateix que eren aquests tres individus sí, perquè van ser vistos en el grup de la passarel·la i entre els que empaitaven a la comitiva de Pestaña i Lladó.
Cal considerar la declaració de Pestaña, ja que el detall d’un home fent una senyal moments abans de ser ferit de gravetat pot lligar amb la creença que els atacants tenien el portal de ca la Cisca com a amagatall. Per ara no és clar, però potser els atacants esperaven que passessin per allà [48]. També pot ser que alguns membres del grup de la passarel·la s’avancessin i prenguessin aquella posició, amb això, descartem la possibilitat que la comitiva cenetista fos enganyada i conduïda des del principi vers una emboscada [49]. O bé que el grup van encalçar als cenetistes sense necessitat de cap avançada ni de parar cap parany aprofitant el portal. Ben mirat, i seguint les dues últimes propostes, si una part del grup dels Lliures els seguia de ben a prop des de l’Estació, coincident amb el que va veure Espinalt, a l’enfilar-se pel torrent cap al Cantarell deurien optar per atacar en algun lloc, donada la naturalesa estreta, costeruda i poc freqüentada del carrer. A més, el tirador tenia l’objectiu d’esquena i en plena pujada, però amb poca visibilitat ja que eren quarts de vuit del vespre. El cas és que al situar-se en el carrer de Cantarell van decidir que era el moment. Un home va fer una senyal al tirador i aquest va engegar entre set i cinc trets contra el grup, tocant a Pestaña i desbandant a la resta [50].
Pestaña fou ingressat a la sala de la Mare de Déu del Carme de l’Hospital de Sant Andreu. Primerament el seu estat semblava molt greu, però es va estabilitzar, de manera que estava conscient. Això es pot veure amb les entrevistes que va concedir a la premsa, així com les declaracions en les primeres investigacions. Va rebre una bona atenció per part de les monges de l’Hospital així com dels metges de la ciutat.
Les conseqüències
Malgrat que aquest no va ser el primer acte de pistolerisme viscut a la ciutat, tampoc seria l’últim [51]. Les primeres notícies dels fets es van escampar molt ràpidament i van trasbalsar els sentiments de la població treballadora. D’entrada, el míting previst al Teatre Nou es van suspendre, i la normalitat de la ciutat va trigar dies a restaurar-se. Sobretot perquè, per tal de donar una falsa imatge de seguretat i de control de la situació, les autoritats van desplegar les forces d’ordre per Manresa, que patrullaven intensament reforçant els efectius locals amb guàrdies civils de la rodalia, inclòs provinents de Barcelona. Aquella mateixa nit i matinada van començar les investigacions als jutjats. En principi buscaven als autors fugits, però alhora havien d’evitar qualsevol incident i possible avalot dels treballadors.
Les visites al ferit estaven bastant limitades per precaució. Existeixen dos relats referents a l’escorta. La premsa indica que de tota la policia i la Guàrdia Civil mobilitzada a Manresa, uns vigilaven l’Hospital. Un altre relat indica que el ferit va disposar d’una escorta armada de cenetistes, per impedir que els pistolers tornessin a atemptar [52]. Pedro Flores recull que els pistolers del Lliure “montaron guardia en la puerta del hospital para terminar con Pestaña” [53]. Certament, amb la família arribada el matí del dissabte, formada per l’esposa Maria Espés i la filla Josefina, va rebre la visita d’alguns companys dels sindicat, que potser anaven armats [54]. A tall d’anècdota, poc després també el van anar a veure a l’Hospital polítics republicans catalanistes com Joan Casanoves i Francesc Macià [55].
A curt termini, l’atemptat va tenir com a conseqüència més directa la convocatòria d’una jornada de vaga general en protesta pels fets. Tenim constància que la vaga en solidaritat pel Pestaña va sorgir entre alguns dels treballadors organitzats de Catalunya i l’Aragó. Començant per Manresa i la comarca, el dissabte dia 26 d’agost es van ocasionar aturades matinals i l’abandó del treball en sectors diversos, de manera que aquell dia no es va publicar cap premsa local, és el cas del Pla de Bages. El diari La Publicidad diu que la convocatòria la van seguir set mil treballadors, i també indica que:
[…] En els despatxos, fàbriques i tallers l’atemptat contra Pestaña era la conversa obligada, notant-se entre els obrers una certa efervescència, puix la opinió general era que aquest atemptat donaria peu a noves revenges i a un possible recrudiment de la lluita entre els Sindicats [56].
La Veu de Catalunya del diumenge 27, de línia conservadora, matisa que “les botigues eren obertes” i que “els cafès i els centres obrers eren nucli d’agitació, molt animats per l’atemptat“. Com a detall que permet copsar la tensió del moment, es va suspendre una conferència que s’havia de realitzar al local de la Federació Patronal de Manresa la tarda del dissabte, per tal d’evitar qualsevol possible incident en venjança.
Els treballadors cenetistes de Barcelona van plantejar aturades de protesta pel dilluns 28. Segons La Veu de Catalunya, es van fer piquets d’obrers a diverses fàbriques de Sants, Sant Andreu, el Poble Nou, la Barceloneta i altres barris del Pla de Barcelona [57]. Pel que fa a l’Aragó, el diari La Vanguàrdia recull que es van reunir diversos comitès obrers de Saragossa per tal d’organitzar una protesta que finalment no es va ocasionar [58].
A llarg termini, el ressò que va provocar l’atemptat va anar seguit de l’escàndol polític quan es va descobrir la implicació directa de la policia i la Governació de Barcelona en els fets del pistolerisme a través del descobriment d’un gran muntatge policial. El president del consell de ministres José Sánchez Guerra va destituir a Martínez Anido a finals d’octubre de 1922 [59]. Pocs dies després, a principis de novembre, Àngel Pestaña va abandonar l’Hospital de Sant Andreu de Manresa totalment recuperat.
Autor: Canó
Maquetació: Menecio
Edita: Centre d’Estudis Ramona Berni
1a Edició / 50 Exemplars en paper
Notes
[1] La Publicidad. 26/8/1922, p.3.
[2] Sobre la història del sector del torrent de Sant Ignasi i el barri de les Escodines, consulteu: Comas, F. (2009). Escodines. Mil anys d’història. Zenobita, p.61-70.
[3] Per saber-ne més, vegeu: Griera, J. “El torrent de Sant Ignasi”, Les Escodines. La pàgina conté la descripció del sector amb la transcripció de l’article Vila-Masana i Portabella, J. (2008). “Postals de Manresa. Imatges per a la història. 9. La ciutat a través d’un nou format: A.T.V. (I)”, Dovella, 98, p.41-46.
[4] Sobre l’enginyeria hidràulica a Manresa, des de l’Edat Mitjana a la Industrialització, i l’aprofitament artesanal i industrial, vegeu: Bonvehí Castanyer, J. “La Sèquia: enginyeria medieval”. 26/10/2012, Històries Manresanes.
[5] Per conèixer amb més detall les obres de la cobertura del torrent consulteu el següent article: Memoria.cat. El cobriment del torrent de Sant Ignasi. També existeixen quatre fotografies del fons de Josep Maria Rosal i d’Argullol que immortalitzen les obres entre els anys 1936 i 1937. Es poden consultar aquí.
[6] Amb l’enderroc de la Sala Ciutat l’any 2015 es va produir la descoberta d’uns dipòsits d’aigua vinculats a les activitats d’adoberia i cuireteria que es concentraven en aquest sector des de l’Edat Mitjana. Vegeu la notícia del 14/5/2016 al diari “Regió7”.
[7] Per saber-ne més consulteu: Bonvehí Castanyer, J. “Les fàbriques del torrent de Sant Ignasi”. 24/04/2017, Històries Manresanes. La façana de la fàbrica de ca l’Areny sol aparèixer a les fotografies just al costat de la capella de Santa Llúcia i l’església de Sant Ignasi, enderrocada a la tardor del 1936 i on després s’hi va aixecar la desapareguda Sala Ciutat. La fàbrica va ser ensorrada l’any 1898 deixant lliure i descobert el pas d’aigua. Seguidament es va formar la plaça de Sant Ignasi. Anteriorment la fàbrica havia sigut reconvertida al tèxtil per la producció de betes, alhora que també tenia un molí fariner.
[8] Per una descripció històrica més detallada del sector, vegeu l’estudi realitzat per Àngels Solà Parera sobre l’ús industrial del torrent, el carrer de Cantarell i la fàbrica Serrano. Solà Parera, À. (2003), “El carrer de Cantarell i el naixement de la indústria cotonera manresana al principi del segle XIX”, Dovella, 82, p.7-12.
[9] Sobre el procés d’industrialització de la Catalunya central, consulteu: Ferrer i Alòs, Ll. (2011). Sociologia de la industrialització. De la seda al cotó a la Catalunya Central (segles XVIII-XIX). Fundació Noguera. Per la coneixença històrica del desenvolupament industrial al sector del torrent, consulteu l’apartat “Manresa. El torrent de Sant Ignasi” del capítol “Les indústries del cotó a la Catalunya Central (1801-1830)“.
[10] Ferrer i Alòs indica que “La historiografia ha tendit a deixar de banda el tissatge manual per concentrar l’estudi en el tissatge mecànic, de la mateixa manera que s’ha prioritzat l’estudi de la màquina de vapor i s’han oblidat les diferents filatures que durant un temps van ser la base productiva i de creixement de determinades zones“. “Sociologia de la industrialització“, p.164. És per això que és important considerar la continuïtat de l’indret vinculada al curs d’aigua, allò que el fa tant característic.
[11] Pablo Serrano era un tècnic industrial d’origen castellà, format a Àvila i que vers els inicis del XIX es va instal·lar a Manresa. A l’article “El carrer de Cantarell i el naixement de la indústria cotonera manresana” Solà també exposa la relació de la maquinària de la fàbrica, així com la propietat de l’empresa segons la documentació corresponent. Ferrer i Alòs, indica que “Pau Serrano va ser el primer constructor de màquines angleses a Catalunya mitjançant la societat Serra i Torruella l’any 1793“. “Sociologia de la industrialització“, p.230.
[12] Per conèixer amb més detall els esdeveniments de la Guerra del Francès a la ciutat, consulteu: Rubí Casals, G. (ed.). (2009). De la revolta a la destrucció: Manresa i la Catalunya central a la Guerra del Francès. Centre d’Estudis del Bages.
[13] “Sociologia de la industrialització“, p.211.
[14] Gaspar Pla estava casat amb Josefa Serrano, la filla de Pablo. Aquest és un bon exemple del model empresarial de principis del XIX, que se situa entre la societat de vida curta i la societat familiar. A tall d’anècdota, entre el 1864 i el 1866 els socis Pla i Pons van fer aixecar la fàbrica Vermella de Sant Pau, a la riba esquerra del Cardener. És també un exemple del creixement industrial manresà, el capital inicial s’origina en la industrialització del centre urbà i s’expandeix vers la ruralia i les ribes fluvials, seguint el mateix model d’aprofitament hídric però en una escala major. Per saber-ne més, consulteu la publicació de l’Ajuntament de Manresa: “La Vermella i la Blanca: Les fàbriques de Sant Pau. Patrimoni industrial i retalls de vida“, Visites a la Manresa desconeguda, 2019.
[15] Segons el que indica Solà, “El carrer de Cantarell i el naixement de la indústria cotonera manresana”, p.11. La indústria cotonera manresana es va transformar definitivament vers la segona meitat del segle XIX, amb la màquina de vapor com a nova font d’energia industrial. Es relaciona amb l’arribada ferrocarril, ja que feia possible l’abastiment de carbó per moure les màquines. Tanmateix l’aprofitament hidràulic de les fàbriques va continuar sent important. Vegeu: Bonvehí Castanyer, J. “La Manresa de 1860”. 5/12/2012, Històries Manresanes.
[16] “El Torrent de Sant Ignasi, avui centre d’infecció, esdevindrà una de les vies més importants de Manresa”, 25/8/1934, El Dia.
[17] És l’actual Estació de la RENFE.
[18] Aquesta connectava amb l’Estació del Nord a través d’una palanca a l’altura del Pont de Sant Francesc. Per veure la síntesi històrica de l’arribada del tren a Manresa, consulteu l’explicació compresa a la pàgina de la commemoració dels 125 anys de les Bases de Manresa: “Les comunicacions”, Les Bases de Manresa.
[19] La passarel·la metàl·lica avui dia és inexistent, però el seu traçat equival al del pont de la Reforma, que fou aixecat durant la Postguerra. A tall d’anècdota, la primera construcció del pont es va fer en un nivell diferent, tenia un graó degut a que era més alçat que el carrer, de manera que el trànsit d’automòbils era impossible. Hem recollit una dita dels anys 50 respecte aquest fet: “Un pont varen intentar però el nivell els va fallar“. Aquesta dita la podem atribuir a la mestra Maria Assumpció Morera, del Grup Escolar Renaixença, l’escola que encara existeix i que fou aixecada l’any 1934. Durant el Franquisme fou renombrada Generalísimo Franco. Això és indicatiu del sentiment de burla popular que va generar l’incident, encara vigent a la memòria dels manresans i manresanes. Pel que fa al recorregut descrit de l’Estació per la Reforma, cal tenir en compte que l’antic carrer Alfons XII, avui dia passeig de la República, no es va obrir fins a finals de la dècada de 1960, de manera que el carrer de les Piques era el vial principal per arribar al nucli de la ciutat.
[20] Per saber més sobre la història i la vigència de la prostitució a Manresa, consulteu: Comas, F., Sardans, J. “Evolució de la prostitució a Manresa”. 19/8/2019, El Pou de la Gallina.
[21] A l’“Evolució de la prostitució a Manresa”, Comas i Sardans indiquen que: “mentre pujaven [Pestaña, Lladó i Espinalt] pel carrer Cantarell, els van sortir per davant tres individus del Sindicat Lliure que estaven amagats a l’entrada del bordell de ca la Cisca“.
[22] Tal com recull Bonvehí: “La primera persona que va sortir en auxili del sindicalista va ser una noia que treballava en un prostíbul proper, a la que ajudaren uns soldats del batalló de Reus“. “El pistolerisme manresà”. 2/5/2008, Històries Manresanes.
[23] El Passeig Pere III és una obra d’eixample que es va començar a construir a finals del segle XIX. El primer tram, comprès entre l’actual Plaça de Sant Domènec i la cruïlla amb el carrer de Guimerà, es va inaugurar l’any 1891. El bar Alhambra era un famós cafè i quiosc inaugurat l’any 1896. Estava situat al primer tram, ben a prop de l’accés al Teatre Nou. Per saber-ne més, vegeu: Bonvehí Castanyer, J. “L’obertura del Passeig: cafès i quioscos de refrescos”. 13/4/2018, Històries Manresanes. El Casino és una obra modernista aixecada l’any 1906 que, com indica el nom, encabia el principal local recreatiu de la burgesia manresana. Des de 1999 serveix com a biblioteca i centre cultural municipal. Vegeu: Memoria.cat. El Casino de Manresa i la seva transformació al llarg d’un segle.
[24] Segons diverses cròniques periodístiques que van cobrir els esdeveniments Pestaña va arribar a Manresa a dos quarts de set. Aquesta dada es ratifica amb les declaracions de la causa judicial oberta, que es pot consultar a les pàgines 5, 6 i 13, respectivament, de La Vanguardia dels dies 9 i 10 de juny de 1923.
[25] Per tant, Espinalt segurament era el responsable de la Comissió de Propaganda que apareix en el tancament de la convocatòria. Gómez, M. (2019). Teixint la Història en roig i negre. Història de l’anarquisme a l’Alt Llobregat i el Cardener, p.109. També sabem que el juliol de l’any 1923 va ser escollit representant de la Confederació Regional del Treball de Catalunya. “Biografia de Josep Espinalt“. 30/4/2011. Centre d’Estudis Pedro Flores.
[26] Com adverteix el cartell de la convocatòria, el Teatre Nou obriria les seves portes una hora abans del començament, això és a les vuit. Tanmateix les butaques es podrien començar a ocupar mitja hora abans.
[27] Tal com esmenta en la seva declaració publicada a La Publicitat el 9/6/1923. El tramvia de les Planes es tracta de la línia ferroviària que encara avui connecta Barcelona amb el Vallès a través de Collserola.
[28] Bru Lladó Roca (1887-1946) també conegut com a Bruno, va ser vicepresident de la Federació Local de Societats Obreres el 1910, va participar en la constitució de la CNT, va dirigir el periòdic La Batalla Sindicalista i d’ençà el 1918 va col·laborar en actes de propaganda sindicalista. D’entre tot l’historial, el que destaca majorment, i que justifica la seva aparició a l’acte i els esdeveniments ocorreguts a Manresa, és la seva visita a Rússia l’any 1921. Al retornar de l’estada es va manifestar en contra dels mètodes bolxevics emprats en la revolució. Vegeu “Lladó Roca, Bru”. Notes Biogràfiques. Diccionari de Sindicats i Sindicalistes, Biografies del Món Obrer a Catalunya.
[29] El Sindicat Lliure, també conegut en plural, era una organització armada vinculada als elements més reaccionaris de les autoritats patronals, polítiques i militars de Catalunya, com la policia i la Capitania General. Es van constituir a partir de l’octubre del 1919 amb la finalitat de sabotejar, combatre i eliminar les organitzacions obreres combatives i els seus líders. No practicaven el sindicalisme sinó que eren grups armats al servei de les estratègies d’enfrontament de la patronal en els conflictes laborals i socials engegats des de les primeres dècades del segle XX i durant el període del pistolerisme. Existien grups del Lliure en diverses zones del país, actuaven sobretot a la ciutat de Barcelona i tenien com a portaveu el diari Unión Obrera. Vegeu “Sindicats Lliures”. Sindicats i altres organitzacions. Diccionari de Sindicats i Sindicalistes, Biografies del Món Obrer a Catalunya.
[30] Amb tot, és convenient destacar que malgrat la certesa de les amenaces i la consciència de que alguns elements estaven tramant quelcom en contra, Pestaña i els cenetistes manresans anaven desarmats, tal com van declarar, i no van respondre davant de les hostilitats. En el cas dels trets, certament els van agafar d’imprevist. Tal com es relata a la pàgina 5 del diari La Publicitat del 9/6/1923: “Encara que En Pestaña i els seus amics van advertir el perill de la topada que van evitar, en el moment d’ésser víctimes de l’agressió anaven desprevinguts del perill que corrien“.
[31] Ramon Angelet, també identificat com a Ramir, era un company manresà que formava part de la comitiva cenetista, va declarar que va advertir a Pestaña i Espinalt conforme havia vist un grup de sis o set homes del Lliure a la passarel·la.
[32] Josep Espinalt declara que va veure a Isidre Vinyals a la passarel·la juntament amb d’altres elements locals del Lliure que formaven un grup d’entre uns deu o dotze individus.
[33] Serveriano Martínez Anido va ser un militar espanyol que en aquell moment estava al càrrec de la Governació Civil de Barcelona. Miguel Arlegui Bayonés va ser el cap de la policia espanyola a Barcelona. Ambdós son responsables de l’aplicació de la “llei de fugues”, de perseguir i d’organitzar i emparar atemptats i conspiracions juntament amb la Patronal i els Sindicats Lliures, en contra de les organitzacions i dels militants anarquistes i anarcosindicalistes de Barcelona i d’arreu de Catalunya.
[34] Vegeu “Teixint la Història en roig i negre”, p. 123-124.
[35] La Campana de Gràcia. 2/9/1922, p.2. Malgrat que el tarannà de l’editorial fos obertament contrari als actes armats individuals i col·lectius dels obrers, tant d’ofensa com d’autodefensa contra la patronal i els seus mercenaris, s’ha de tenir en compte que s’oposaven al règim polític, religiós, militar i monàrquic, afavorint relats de l’obrerisme dins d’una lògica nacionalista catalana i d’esquerres. De fet, consideraven que la burgesia era l’única institució que triomfaria degut a dirigia el que consideraven la “guerra civil del poble treballador“. En el mateix article, a part de condemnar la voràgine de violència, declaren la seva admiració i respecte per la persona i la ideologia de Pestaña.
[36] On avui dia hi veiem solament la capella, antigament hi havia un raval.
[37] Entre aquest carrer del barri de les Escodines, avui dia existent, i el torrent, hi havien conjunts fabrils com el de les Fontetes.
[38] Es tracta d’una sola arma, una pistola. Els relats dels testimonis recollits a la premsa també son incerts respecte el nombre d’armes que hi havien presents, qui les duia i qui les va disparar.
[39] Els pèrits armers que van participar en el judici van indicar que les beines que es van localitzar al lloc dels fets havien sigut disparades per la mateixa arma.
[40] Son Maria Ferri Belmonte i Pilar Rodríguez Gil, que segons van declarar, ho van presenciar des del balcó de casa seva al carrer de Cantarell. La Pilar va baixar per assistir al ferit. Pot ser que aquestes dues dones treballessin al prostíbul de ca la Cisca, tal com interpreten Comas, Sardans i Bonvehí, respectivament a “Evolució de la prostitució a Manresa” i “El pistolerisme manresà”.
[41] Segons la crònica de La Vanguardia del 9/6/1923. Segurament és un error de transcripció i es refereix a Ramon Ródenas i a Pere Mollar Prades, que van ser processats acusats de cometre l’atemptat.
[42] Cal veure el relat que fan els seus companys del Lliure respecte la seva detenció al portaveu del lliures Unión Obrera del 9/9/1922. El que intenta ser una lloança a Vinyals i una apel·lació a la seva innocència resulta en una diatriba en contra del Sindicat Únic. Certament és inculpatòria, ja que el vinculen molt estretament amb les labors dels Lliures a Manresa. És un discurs victimista que desenvolupa la falsa hipòtesi conforme l’atac contra Pestaña era fruit d’una lluita interna cenetista, també defensada inicialment per les autoritats. “A los sindicalistas libres de Cataluña y de España. […] En la cárcel de Manresa, gime un hermano nuestro: ¡Isidro M. Viñals, Presidente de los Libres de Manresa! La turmabulta manresana lo moteja de asesino. […] A él que despreciando dádivas, bienestares, la tranquilidad de su hogar y su vida misma, empuñó resuelto y con la voluntad de un convencido, la bandera sindical que en medio del arroyo dejaron mancillada los secuaces del Sindicalismo Único […] La traición que cometieron el 25 de agosto contra Ángel Pestaña se la quieren cargar a nuestro admirable compañero […] ¡Solidaridad!“. “El atentado contra Ángel Pestaña y los Libres”. La Alcarria Obrera, 25/5/2009.
[43] “Teixint la Història en roig i negre“, p.124.
[44] Podria ser que aquest Mollar fos el tal Montes que descriu Pedro Flores respecte la comitiva cenetista. Vegeu: Flores, P. (1981). Las luchas sociales en el Alto Llobregat y Cardoner. Contribución a la historia de Manresa y Comarca, p.197.
[45] Segons el relat del cenetista badaloní Joan Manent i Pesas: (1976). Records d’un sindicalista llibertari català. 1916-1943. Edicions Catalanes de París, p. 57.
[46] “Records d’un sindicalista llibertari català”, p. 59, 78.
[47] A La Vanguardia, 26/8/1922; La Publicidad, 27/8/1922; La Veu de Catalunya, 27/8/1922 i el Pla de Bages, 29/8/1922.
[48] A l’“Evolució de la prostitució a Manresa”, Comas i Sardans indiquen que: “mentre pujaven [Pestaña, Lladó i els altres companys] pel carrer Cantarell, els van sortir per davant tres individus del Sindicat Lliure que estaven amagats a l’entrada del bordell de ca la Cisca”.
[49] Implicaria reconèixer que algun dels companys de Manresa formava part de la conspiració dels Lliures, sense ser advertit pels altres ni per Espinalt.
[50] A La Publicidad, 27/8/1922, p.3, es recullen diverses versions dels fets: “venien seguits i a l’arribar al lloc del succés varen agredir-los […]“; “En entrar pel torrent de Sant Ignasi, junt al carrer de Cantarell, els companys que anaven a l’esquerra d’En Pestaña observaren un grup sospitós dintre d’una casa de mala vida que hi ha a la cantonada. Els del grup retrocediren, sonant després varis dispars que no feren blanc, fins que els cinc darrers el tocaren. En Pestaña caigué perdent el coneixement […]“.
[51] Els primers atemptats de Manresa que es poden encabir dins del pistolerisme daten de l’octubre del 1919. Amb anterioritat a l’agost de 1922, van haver-hi quatre atemptats comesos contra empresaris industrials i de la impremta, de manera que el de Pestaña va ser el primer en contra d’un representant obrer. Seguidament va venir la resposta armada obrera. Per saber més sobre el pistolerisme a Manresa, consulteu: els capítols “Quan es mataven pels carrers (I i II)” de Comas, F. (2009). Històries de Manresa. Zenobita, p.61-64.
[52] Joan Manent recull el relat sobre la insistència de Martínez Anido als seus pistolers per tal que rematessin al ferit. “Records d’un sindicalista llibertari català”, p.78-79.
[53] “Las luchas sociales en el Alto Llobregat y Cardoner“, p.197.
[54] “Teixint la Història en roig i negre”, p.124. Segons La Publicidad, 30/8/1922, eren Josep Espinalt, Simó Piera, Jaume Rubinat, Josep Gener Figueras (d’Igualada) o Joan Gener (de Terrassa) i Salvador Pascual Mascaró.
[55] Casanoves era diputat de la Mancomunitat pel Partit Republicà Català. Francesc Macià en aquell moment militava al moviment Solidaritat Catalana i havia sigut diputat a les Corts.
[56] La Publicidad, 27/8/1922, p.3.
[57] La Veu de Catalunya, 29/8/1922, edició del vespre, p.7.
[58] La Vanguardia, 29/8/1922, p.13.
[59] “Teixint la història en roig i negre“, p.124. Manent ho desenvolupa amb detalls al capítol cinquè titulat “L’atemptat contra el general Martínez Anido“, dins “Records d’un sindicalista llibertari català“, p.79-100.
Bibliografia
Monografies
Comas, F. (2009). Escodines. Mil anys d’història. Zenobita.
Comas, F. (2009). Històries de Manresa. Zenobita,
Ferrer i Alòs, Ll. (2011). Sociologia de la industrialització. De la seda al cotó a la Catalunya Central (segles XVIII-XIX). Fundació Noguera.
Flores, P. (1981). Las luchas sociales en el Alto Llobregat y Cardoner. Contribución a la historia de Manresa y Comarca.
Gómez, M. (2019). Teixint la Història en roig i negre. Història de l’anarquisme a l’Alt Llobregat i el Cardener. Centre d’Estudis Josep Ester Borràs.
Manent i Presas, J. (1976). Records d’un sindicalista llibertari català. 1916-1943. Edicions Catalanes de París.
Articles
Comas, F., Sardans, J. “Evolució de la prostitució a Manresa”. 19/8/2019, El Pou de la Gallina. https://www.elpou.cat/noticia/3477/evolucio-prostitucio-manresa.
Solà Parera, À. (2003), “El carrer de Cantarell i el naixement de la indústria cotonera manresana al principi del segle XIX”, Dovella, 82, p.7-12.
“La Vermella i la Blanca: Les fàbriques de Sant Pau. Patrimoni industrial i retalls de vida”, Visites a la Manresa desconeguda, 2019.
Premsa
La Campana de Gràcia. 2/9/1922.
El Dia. 25/8/1934.
La Publicidad. 26/8/1922; 27/8/1922; 30/8/1922; 9/6/1923.
Regió7. 14/5/2016.
La Veu de Catalunya. 27/8/1922; 29/8/1922.
La Vanguardia. 26/8/1922; 29/8/1922; 29/6/1923; 10/6/1923.
Webs
, 25/5/2009. https://laalcarriaobrera.blogspot.com.es/2009/03/el-atentado-contra-angel-pestana-y-los.html.
Bonvehí Castanyer, J. “El pistolerisme manresà”. 2/5/2008, Històries Manresanes. https://www.historiesmanresanes.cat/2008/05/el-pistolerisme-manres.html.
– “Les fàbriques del torrent de Sant Ignasi”. 24/4/2017, Històries Manresanes. https://www.historiesmanresanes.cat/2017/03/les-fabriques-del-torrent-de-sant-ignasi.html.
– “La Sèquia: enginyeria medieval”. 26/10/2012, Històries Manresanes. https://www.historiesmanresanes.cat/2012/10/la-sequia-enginyeria-medieval.html.
– “La Manresa de 1860”. 5/12/2012, Històries Manresanes. https://www.historiesmanresanes.cat/2012/12/la-manresa-de-1860.html.
– “L’obertura del Passeig: cafès i quioscos de refrescos”. 13/4/2018, Històries Manresanes. https://www.historiesmanresanes.cat/2018/04/lobertura-del-passeig-cafes-i-quioscos.html.
“Biografia de Josep Espinalt”.30/4/2011. Centre d’Estudis Pedro Flores. http://centreestudispedroflores.blogspot.com/2011/04/biografia-josep-espinalt-santpedor.html.
“Les comunicacions”, Les Bases de Manresa. http://www.basesdemanresa.cat/les-comunicacions-de-manresa-lany-1892/.
Griera, J. “El torrent de Sant Ignasi”, Les Escodines. https://sites.google.com/view/les-escodines/documents/postalsauthuser=0.
Memoria.cat. El Casino de Manresa i la seva transformació al llarg d’un segle. https://www.memoria.cat/edu/elcasino-de-manresa-la-seva-transformacio-al-llarg-dun-segle/.
– El cobriment del torrent de Sant Ignasi. https://www.memoria.cat/republica/el-cobriment-del-torrent-de-sant-ignasi/.
“Lladó Roca, Bru”. Notes Biogràfiques. Diccionari de Sindicats i Sindicalistes, Biografies del Món Obrer a Catalunya. http://www.veuobrera.org/index01.htm.
“Unión Obrera”. Vegeu “Sindicats Lliures”. Sindicats i altres organitzacions. Diccionari de Sindicats i Sindicalistes, Biografies del Món Obrer a Catalunya. http://www.veuobrera.org/index01.htm.
Referències fotogràfiques
Imatges 1, 6 i 7: Memoria.cat. Fotografies aèries de Manresa del manresà Josep Gaspar.
Imatge 2: Memoria.cat. Vistes del sector del Torrent de Sant Ignasi.
Imatge 3: “Atemptat contra Ángel Pestaña (25 d’agost de 1922)”. Ateneu llibertari Estel Negre.
Imatge 4: Solà Parera, À. (2003), “El carrer de Cantarell i el naixement de la indústria cotonera manresana al principi del segle XIX”, Dovella, 82, p. 10.
Imatge 5: Bonvehí Castanyer, J. “Les fotografies perdudes de Valladolid”. 21/06/2016, Històries Manresanes.
Imatge 8: Adaptació a partir de Memoria.cat. Fotografies aèries de Manresa del manresà Josep Gaspar.
Imatge 9: Extret de Todocoleccion.
Imatges 10 i 11: Memoria.cat. Teatre Nou.
Centre d'estudis Ramona Berni [CERB] 