![Enderroc de l'església de Sant Pere Mártir [1936]](https://centredestudisramonaberni.files.wordpress.com/2021/07/enderroc-de-lesglesia-de-sant-pere-martir.jpg?w=512)
Militant clau del moviment obrer dels anys 30 a la comarca catalana del Bages. D’anarquista revolucionari a alcalde de Manresa durant la Guerra Civil, passant per diversos càrrecs orgànics en la CNT, va tenir molta rellevància per a la vida socio-política de Manresa. Després de la guerra es va exiliar a França i d’allí va retornar a Barcelona per a iniciar un projecte polític en els anys 40 que seria mal encaixat per l’àmbit llibertari.
Els començaments
José o Josep Corbella va néixer el 4 d’agost de 1904 a Solsona, província de Lleida, en el si d’una família treballadora. El seu pare es deia Josep Corbella Miserachs i la seva mare Rosa Suñé Caelles [1]. La família paterna provenia d’Igualada, amb arrels més antigues a la Segarra (a Vallfogona de Riucorb). Van tenir tres fills, un nen, Josep, i dues bessones. El pare havia muntat feia poc una fàbrica de licors destil·lats.
La mare, Rosa, va morir al poc temps, en 1910, quan Josep tenia 5 anys. Era filla de Cayetano Suñer i Rosa Caellas, de Manresa. En casar-se amb Josep Corbella Miserachs va marxar a viure a Solsona. Però després de la mort de Rosa Suñé, en la dècada de 1910, la família va seguir la línia migratòria Cardoner-Llobregat, amb parades a Cardona, Súria i finalment Terrassa, on es van quedar. Les noies treballarien en una fàbrica de mitjetes, la Sanllehí.
Quan el pare Josep va enviduar es va tornar a casar, aquesta vegada amb Maria Bonell Argelagós. Van tenir tres filles, encara que la major, Teresina, va morir al poc temps en Súria. Com hem dit abans, primer van ser a Cardona, però poc després es van mudar a Súria.
A Súria les mines estaven en marxa des de 1912 i necessitaven molta mà d’obra. Serà aquí on Corbella entra en contacte amb les idees anarquistes i amb l’organització obrera. Tinguem en compte que la dictadura de Primo de Rivera havia prohibit l’activitat de la Confederació Nacional del Treball, la CNT. Alguns militants es van haver d’exiliar a França. Un d’ells va ser Josep Corbella qui, amb poc més de vint anys, es va anar al país veí guanyant-se la vida treballant en una granja, i després com a cambrer.
En aquells dies els sindicalistes de Súria es reunien en el Cafè Calç Quim, al carrer Ángel Guimerá, 44 d’aquella població [2]. En 1925, amb 20 anys, Josep és membre del grup d’afinitat anarquista de Súria, anomenat Sin Fronteras. Aquest grup va participar en reunions a Manresa i Terrassa per a conformar una organització anarquista. Aquesta organització, com és sabut, serà la Federació Anarquista Ibèrica, FAI, fundada a València en 1927. A la fi de 1928, Manresa ja compta amb una Federació Local de Grups Anarquistes composta pels grups Bakunin, Los sin pàtria y sin hogar i El Vencedor. Això seria el germen de la FAI a Manresa i de la comarca de l’Alt Llobregat i Cardoner [3]. A partir d’aquesta organització, es constitueix la federació comarcal amb els grups dels pobles. En aquests mesos es va crear també un Comitè de Relacions Anarquistes amb seu a Manresa. Estava conformat per Víctor Bayo, Enric Grau, Simón Rubio i Josep Corbella. El comitè tenia la seva seu a casa de Bayo.
Per part seva, el grup anarquista de Súria estava compost per militants que treballaven en les mines de potassa, com ara Enrique Flores, Manuel Pinto, José Farriols, Martín Navarro o Torrens. El 2 d’octubre de 1929 el Rei Alfons XIII tenia previst a visitar les mines. Per a llavors Corbella ja s’havia mudat a Manresa. Així i tot, el cas és que el grup anarquista miner va estar estudiant la possibilitat de realitzar un atemptat contra el Rei, cosa que li va ser encarregada pel Comitè Regional de la CNT. Finalment el propi comitè va desestimar l’atemptat per la certesa que el Rei estaria envoltat en tot moment per periodistes, tècnics de la mina, personal miner i molts curiosos. Per tant, hi havia bastantes possibilitats que allò acabés en una massacre i, per tant, no va haver atemptat.
Il·lustració 1- Aspecte que presenta en l’actualitat el 26 de la Carretera de Cardona de Manresa.
Havíem dit que Corbella s’havia mudat a Manresa. A la fi de la dècada, va passar a allotjar-se a casa del seu oncle Jacint Corbella Miserachs, germà del seu pare, que regentava dues botigues, en la mateixa casa de Carretera de Cardona, número 26. En una venia vi i, en l’altra, carbó. La família vivia a dalt, en el primer pis. Aquesta va ser la seva casa en els períodes que va residir a Manresa fins a la Guerra Civil.
Quant a la resta de la seva família, aquesta es va mudar des de Súria a Terrassa. Tornarem a saber d’ella més endavant.
El seu oncle, Jacint, va morir de càncer d’estómac al gener de 1929. Així que la seva tia Carmen Ventura Marbà es va fer càrrec de la casa. Al poc temps de la mort del marit la vídua va deixar d’ocupar-se de les dues botigues. En una d’elles es va instal·lar una alpargatería, i en la façana els amos van col·locar una espardenya molt gran (d’aquí el nom que va prendre tot l’edifici, Ca l’Espardenya).
Carmen Ventura era mare de dos fills, Josep i Teresa, cognomenats tots dos Corbella Ventura. Tenien en el moment de la mort del seu pare 14 i 12 anys, respectivament. Podem intuir els equívocs d’identitat, ja que hi havia tres Josep Corbella.
En aquesta mateixa casa, a més, Carmen va acollir a dos nebots, fills d’una germana, anomenats Jaume i Joan Real Ventura [4]. Tots dos van ser barbers d’ofici. Joan va viure a Manresa tota la vida. En canvi, Jaume va tenir una vida més agitada. Més endavant donarem més detalls.
La Segona República
Josep es va integrar immediatament en l’activisme sociopolític de la ciutat. En aquell moment Manresa rondava els 30.000 habitants i era una de les ciutats més poblades de Catalunya. I per descomptat, els sindicats de la CNT s’anaven recomponent després del període d’il·legalitat de la dictadura.
Il·lustració 2- El Dia (Manresa) – 20/11/1930
Respecte a l’activitat de Corbella, el trobem en acció el 19 de novembre de 1930. En aquest dia va tenir lloc una vaga general a Manresa convocada per la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT. La vaga es va llançar com a protesta contra la repressió, per la llibertat de premsa i d’associació i seguia el deixant de les vagues generals de Madrid i Barcelona. En un moment donat va ser detingut un sindicalista de la fàbrica Pirelli, anomenat Fernando Trigo. Com a protesta davant aquesta detenció es va auto-convocar espontàniament una gran manifestació que va ser directament a l’Ajuntament. Una vegada allí la munió volia anar als calabossos, situats en un edifici de darrere, en els actuals jutjats vells. Però la Guàrdia Civil, armada, va impedir qualsevol acostament. Davant això, la manifestació va girar cap a la Cambra de Comerç i va envair el local. Corbella es va dirigir a la multitud des del balcó animant a continuar amb la mobilització “fins a la llibertat dels presos socials” [5].
Amb l’arribada la República el 14 d’abril de 1931 la CNT manresana també va convocar una vaga general. Ho havia fet abans el 12 de desembre de 1930. I ara tornava a paralitzar la ciutat. El seu objectiu era que el procés no es paralitzés i se superés d’una vegada el règim dictatorial i la monarquia. De manera que, en aquest context, el dia 15 d’abril, una delegació obrera envoltada d’una gran gentada va ser a l’Ajuntament. En la reunió, la Junta municipal provisional, conformada ja per republicans, va oferir als sindicalistes assumir els llocs de consergeria, agutzil i funcionaris del consistori. Oferiment que va ser rebutjat amb l’argument de què depenien de la decisió dels sindicats. El cas és que els sindicalistes havien anat a parlamentar amb la Junta per a deixar clara la postura de la Confederació que demanava, entre altres coses, la jornada de 8 hores o la dissolució de la Guàrdia Civil.
Precisament s’havia preparat un dispositiu de defensa contra la possible reacció de la Guàrdia Civil [6]. El representant dels sindicats, Josep Corbella, va sortir al balcó de l’Ajuntament a informar la multitud de les decisions acordades, lletra morta la majoria, ja que l’Ajuntament no tenia competències per a la majoria d’elles.
Il·lustració 3 – El Dia – 16/04/1931 p.4
Si en aquells dies Corbella ja era una persona de referència entre els sindicats manresans, en aquells mesos també s’estava estrenant com a bon orador. En aquesta funció ho veiem a Manresa en el Teatre Conservatori, el 23 de març de 1931 juntament amb Bartolomé Diacrepé, Fernando Trigo, José Cinca, Rosario Dolcet, Adolfo Bueno, Lorenzo Griñó i Jaime R. Magriñá [7]. A l’abril va ser a la Pobla de Lillet (comarca del Berguedá), realitzant un míting de “divulgació social”. Van participar Pedro Cano, Joan Figueras Russinyol, Rosario Dolcet, María Farrés, Corbella i un tal Martínez [8]. El Primer de Maig va tornar a participar en un altre míting, a Manresa, amb els esmentats Blat, Griñó, a més d’Enric Grau, Alcaide, Cañizares i Almeida [9]. Eren temps de gran creixement organitzatiu i els militants s’havien de multiplicar per a poder arribar a tot el que se’ls exigia.
Corbella també va participar en el Tercer Congrés Confederal de la CNT, celebrat a Madrid al juny de 1931. Representava als sindicats de la Construcció, Transport i als Ferroviaris de Manresa (lligats a transports). També va assistir José Alberola representant altres sindicats de Manresa i de la comarca de l’Alt Llobregat. Tots dos defensaven la postura d’iniciar immediatament un procés revolucionari aprofitant la feblesa republicana. Corbella va signar el dictamen de la ponència “Posició de la CNT davant la convocatòria de les Corts Constituents”. També va realitzar una pregunta al Congrés sobre l’afiliació dels comerciants i amos de les botigues, ja que el seu sindicat (era Transports de Manresa qui el preguntava) era conscient que hi havia molts d’ells afiliats a la CNT.
Aquí podríem fer una precisió, que és que la CNT manresana va estar intentant atreure’s a l’Associació de Dependents de Comerç i de la Indústria, ADCI, en aquells mesos de 1930 i 1931. Per això es van organitzar algunes conferències, com la de Sebastián Clará al novembre de 1930. No obstant això, aquest acostament no va fructificar i la ADCI de Manresa mai es va acostar als postulats anarcosindicalistes. Al llarg de la Segona República tindrà en les seves juntes militants socialistes i comunistes, així com alguns republicans afins a Esquerra Republicana, ERC. Per a 1936 aquest sindicat caurà en l’òrbita del partit comunista, del PSUC.
Tornant al relat, direm que la vaga estatal de la Telefónica de 1931 també va tenir ressò a Manresa. Per al 6 de juliol la situació era de tal tensió, que la Guàrdia Civil va ocupar les instal·lacions de la Telefónica. El Governador Civil va enviar uns 200 guàrdies a la ciutat a causa de la situació. Per al 13 de juliol esclatarà la vaga general a la ciutat. Per a llavors la Federació de Grups Anarquistes havia organitzat un “grup d’acció” conformat per Corbella, Enric Grau, Pedro Cano, Josep Camps, Soler, Celestino “Esmolet”, “Sevilla” i “Manolo” [10]. El grup va realitzar diversos sabotatges, com per exemple la voladura de pals de telèfons incomunicant la ciutat. La mateixa conducta va tenir lloc per a la vaga general del 4 de setembre de 1931, que va tenir caràcter provincial. En aquest cas no es coneixen els integrants, però ens podem imaginar que podrien ser els mateixos o semblants. L’èxit de la vaga de telèfons va fer que la CNT rebés un al·luvió d’afiliacions. El clima social que es respirava en tot l’Alt Llobregat era summament explosiu, especialment en les mines. A Cardona i Súria o Fígols va haver-hi episodis greus que feien patent un problema estructural que esclataria violentament pocs mesos després.
A la fi d’any Corbella és nomenat secretari de la Federació Comarcal de la CNT de l’Alt Llobregat i el Cardoner. En aquell moment la Confederació rondava els 20.000 afiliats a la comarca, tenint més de 8.000 afiliats a Manresa. En aquells dies s’entenia que la CNT era el sindicat únic del proletariat català, d’aquí ve que els obrers de totes les tendències també estiguessin afiliats.
En el capítol d’actes públics, a l’octubre Corbella realitza una conferència en Súria sobre sindicalisme i cooperativisme [11]. Al desembre participa en dos actes. El primer el 18 a Gironella, sota el títol de “la imperfecció no està en l’individu sinó en la societat” [12]. I el 27, presideix un míting en el Teatre Kursaal de Manresa amb Ricardo Sanz, Buenaventura Durruti, Val i Claramunt [13]. A primers d’any tornaria a Súria, amb un altre míting d’agitació social (en un poble ja de per si mateix agitat) al cinema Socisa al costat de Manuel Pérez, Rosario Dolcet, Libertad Ródenas, Arturo *Parera, Jaime Ribas i Durruti. Aquest acte era el preludi de la insurrecció que estava a punt de succeir. Aquests mítings informaven el públic dels continus excessos de la força pública, que estava protagonitzant just en aquells mateixos dies massacris en diversos pobles per reprimir protestes (18 morts en aquella mateixa setmana) i l’animaven a preparar-se per a la revolució social.
La famosa Revolta de l’Alt Llobregat va començar el 20 de gener de 1932 a Fígols, poble miner pròxim a Berga. El conflicte es va iniciar a causa d’una vaga de la fàbrica tèxtil. Quan les obreres de la fàbrica van demanar ajuda a la mina, els miners la van ocupar de seguida desarmant als vigilants. Una vegada amos de la situació van baixar als pobles de la vall i els van ocupar sense resistència. De seguida es va estendre la flama per tota la comarca.
Però per a la CNT de l’Alt Llobregat va suposar un conflicte intern de grans proporcions. El dia 21 es va celebrar a Gironella un Ple dels sindicats de la comarca per a decidir què fer. La decisió va ser la d’esperar que el Comitè Regional o el Comitè Nacional proclamessin la vaga general revolucionària. Per tant, els sindicats de la comarca no la van convocar. El dia 22 de gener, el Comitè Regional va convocar la vaga general a Catalunya sense el caràcter de “revolucionària”. No obstant això, quan les notícies de la insurrecció de Fígols arribaven als pobles, aquests s’unien al moviment espontàniament sense tenir en compte els acords. Això va succeir a Balsareny, Cardona, Navarcles, Sallent i Súria que van proclamar el comunisme llibertari ocupant els ajuntaments i desarmant al Somatén o els vigilants de les fàbriques. En canvi, en altres llocs es va convocar una vaga general de “braços caiguts” (que és el que avui dia entenem per vaga general: simplement no anar a treballar) seguint la consigna del Comitè Regional. Els qui es van llançar a fer la revolució van acusar el Comitè Regional d’haver-los deixat tirats.
A Manresa, seu del batalló de la caserna del Carmen, els militars van controlar la situació de seguida i van detenir a tots els que es trobaven en el local de la Federació Local. Corbella no es trobava entre ells. El seu paper era el d’enllaç entre la comarcal i la Regional catalana. Aviat van arribar molts més soldats i guàrdies que van prendre sense dificultats tots els pobles de la comarca. Amb la derrota del moviment es van produir dues-centes detencions en la zona. Més tard fins i tot es van deportar alguns detinguts en un vaixell amb destinació a Àfrica. Aquesta deportació era vista com un abús intolerable per part del Govern republicà, i va deslligar una insurrecció de solidaritat a Terrassa, l’Ajuntament de la qual va ser pres el 15 de febrer i des d’allí es va proclamar el comunisme llibertari. Com en l’Alt Llobregat, el moviment revolucionari va ser derrotat sense problemes per la força pública.
Però a nivell intern la CNT va sortir molt tocada de tot això. El sector faísta –identificat amb la FAI, però que no necessàriament militava en ella– buscava prendre els llocs rellevants en l’organització sindical. I per a això desplaçava a aquells que tenien els càrrecs, que al seu torn es defensaven amb ungles i dents. Aquest sector se’l denominava treintista, per un manifest que va llançar a l’agost del 31. La lluita dels dos sectors va enrarir l’ambient i per al Ple de Sabadell, celebrat a l’abril de 1932, es va constatar que les diferències eren abismals. Corbella va assistir a aquell ple representant al sindicat de la Pobla de Lillet que tenia 800 afiliats. Es desconeix la seva vinculació amb aquella població més enllà d’anar a un míting l’any anterior. La postura de Corbella era afí a les tesis faístes. Perquè entenguem aquesta posició, en aquells anys tenien l’exemple rus molt pròxim. Els bolxevics no havien permès la consolidació del govern de transició i havien realitzat la seva pròpia revolució uns pocs mesos després de la caiguda del tsarisme. Perquè a Espanya es plantejava alguna cosa semblança en una República que tenia només un any d’edat.
Il·lustració 4 – Crònica Social. Diari de Terrassa, 13/09/1932, p. 3
Per a la CNT comarcal la qüestió de l’esmentat ple de Gironella va suposar un abans i un després. Un altre dels factors de divisió interna va ser la impugnació del comitè comarcal, en el ple de Sant Vicent de Castellet de l’11 i 12 de juny de 1932. Allí es van revisar els comptes de la tresoreria i es va descobrir un desfalc de 12.000 pessetes que no apareixien per cap costat. Corbella ja s’havia anat a Barcelona al gener, així que va quedar lliure de sospites. Aquestes van recaure sobre Joan Figueras, president; Joan Puig, secretari –substitut de Corbella-; Leonci Sanllehí, comptador; i Joan Bernich, tresorer. Totes les culpes es van centrar sobre Bernich, que oportunament havia marxat a Sevilla. No obstant això, com la comissió investigadora va acabar el seu treball en 1933 i per a llavors l’escissió treintista ja era una realitat. El Comitè Regional de Catalunya va ignorar les peticions d’aquesta comarcal, que estava posicionada amb els treintistes [14]. En Solidaridad Obrera es va publicar al poc temps un aval a Corbella de la Federació d e Grups Anarquistes de la comarca, dient que qualsevol sospita sobre ell era falsa [15]. Ignorem quines sospites hi havia sobre ell, però poden estar relacionades amb l’anteriorment narrat.
Després de l’estiu, es va produir una batuda de la Guàrdia d’Assalt contra una reunió d’anarquistes a Terrassa. Segons la premsa burgesa es tractava d’una reunió per a organitzar una nova revolta o atemptats terroristes. En canvi, segons Solidaridad Obrera estaven celebrant una reunió per constituir una escola racionalista en aquella ciutat. En tot cas es va detenir a 39 militants que venien de diversos punts de Catalunya. Entre aquells trobem a Josep Corbella de Manresa i a Guzmán Val i Josep Farriols, tots dos dels grups anarquistes de Súria [16]. Als pocs dies la “Soli” torna a notificar que encara seguien detinguts en la Prefectura de policia de Terrassa 18 militants, entre els quals ja no consta Corbella. Justament en aquells mateixos dies tenia lloc el míting d’Arts Escèniques que va organitzar CNT davant 100.000 persones per a protestar contra la repressió. Només a Terrassa s’havia detingut 90 anarquistes durant aquell any.
Posteriorment podem veure a Corbella participant en un míting a Sallent al costat de María Durán, Tomás Cano Ruiz i Rosario Dolcet [17] i en un altre a Manresa amb motiu de la vaga de la Pirelli al costat de Rafael Núñez, Juan Bruno i un membre del Comitè Regional [18].
Que Corbella continuava estant al corrent de tot el que succeïa a Manresa, ho podem intuir amb un escarit missatge aparegut en Solidaridad Obrera: “Camarada José Corbella: Mariano Prat em pregunta si podem posar en clar l’assumpte que ens incumbeix els tres tan aviat com passis per Manresa. Signat, M. Casanovas” [19]. Eren freqüents aquests missatges críptics en la premsa llibertària. D’aquí podem intuir que Corbella no vivia a Manresa.
Als pocs dies va tenir lloc la insurrecció del 8 de gener de 1933, que a la comarca del Bages es desenvoluparia a Sallent principalment. Aquella insurrecció va provocar dues cenetistes morts, pels tirs de la Guàrdia Civil, i van inclinar als sindicats treintistes de Manresa a impulsar definitivament una assemblea regional de Sindicats d’Oposició de la CNT celebrada a la fi de gener.
En aquells dies ja s’havia expulsat de la CNT als sindicats dirigits per militants del Bloc Obrer i Pagès i també a la Federació Obrera Local de Sabadell. L’escissió ja era un fet. A ella es va unir gairebé tota la comarca de l’Alt Llobregat, exceptuant els sindicats miners de Cardona, Fígols, Sallent, Balsareny, Súria, oficis varis de Monistrol de Montserrat i tres sindicats de Manresa (Construcció, Cautxú i Ferroviaris). Per si no fos prou, diversos sindicats de la comarca (Berga, Cardona, Navarcles, Pobla de Lillet, Súria i Berga) van romandre clausurats molts mesos –alguns fins a la primavera de 1936– perdent l’anarcosindicalisme el lideratge sindical davant la creació de nous sindicats de signe comunista.
Ilustració 5 Solidaridad Obrera, 28/06/1933, p.4
Corbella continuava la seva progressió orgànica en la CNT. A l’abril de 1933, participa en el míting a Barcelona contra la pena de mort que es demanava contra ni més ni menys que 42 membres de la CNT de Terrasa [20]. Eren aquells que havien proclamat el comunisme llibertari des de l’Ajuntament de la localitat i van ser detinguts allí mateix. La República es mostrava implacable. El 23 de juny tornaria a realitzar un altre míting en el Palau de les Arts Decoratives pel mateix assumpte [21]. L’organització va realitzar desenes de mítings contra la repressió en aquella primavera i anunciava 9.500 presos.
Als pocs dies va tenir lloc un referèndum en la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CNT) on es va votar la secretaria general. Va ser triat Josep Corbella amb els vots de 96 sindicats que representaven 119.645 afiliats [22]. Va rebre el suport en bloc dels sindicats de Barcelona, molt decantats pel sector faísta.
Il·lustració 6 – Presidència del míting de la Monumental. Solidaridad Obrera
Il·lustració 7 – Intervenció del Comitè Nacional en el míting de la Monumental. Solidaridad Obrera
A part de la seva activitat orgànica i burocràtica, enorme en una gran organització com la que era la CNT, va prendre part en els dos mítings més nodrits que va organitzar la Confederació en la segona meitat de l’any. Eren mítings d’impugnació a la República. Des de la tribuna es va atacar sense pal·liatius la llei de vagues i malfactors que havia portat a la presó a nombrosos companys. Es va exigir la llibertat dels 9.000 presos de la CNT, la majoria governatius [23].
Il·lustració 8 – Presidència del míting de la Monumental
El primer d’ells va tenir lloc el 23 de setembre en la Plaça de Toros Monumental de Barcelona. Les xifres rondaven els 80.000 assistents segons informava Solidaridad Obrera. El 5 de novembre va tenir lloc un altre míting demanant l’abstenció en les pròximes eleccions. Estava convocat per la revista Tierra y Libertad. Van parlar J. R. Magriñá, J. Clar Seudón, Francisco Isgleas, Expédito Durán i Avelino G. Emmallada. L’acte va ser presidit per Corbella que va convidar a la concurrència a adscriure’s al “front únic revolucionari anarcosindicalista” [24]. Podem intuir que era una resposta al capdavant únic que impulsava el Bloc Obrer i Pagès de Joaquín Maurín, que va donar lloc a l’Aliança Obrera, protagonista dels fets de 1934. En tot cas va tancar el míting donant una idea del que s’aveïnava: “si el poble s’absté, la CNT propulsarà un moviment revolucionari. Sent conseqüents, l’abstenció electoral significarà la revolució” [25].
Una anotació curiosa és que en aquells moments el governador civil era el republicà manresà Joan Selves i Carner. Va assumir el càrrec el 5 de setembre de 1933. Selves havia presidit la Junta municipal de Manresa a l’abril 1931 i per tant havia tingut tracte directe amb Corbella. Segurament va ser ell mateix qui li oferís a Corbella treballar a l’Ajuntament. Ara els veiem en llocs rellevants a nivell de Catalunya en posicions confrontades.
Les eleccions generals van tenir lloc el 19 de novembre. La CNT va impulsar una campanya abstencionista que va tenir bastant eco a Barcelona i els seus pobles limítrofs, i a les províncies del sud d’Espanya. A més els socialistes havien trencat la seva aliança amb els republicans. Tot això va donar la victòria a la dreta, que va formar govern. La CNT per a no quedar-se amb la sensació d’haver afavorit a la dreta va decidir llançar una insurrecció tal com havia insinuat Corbella en el míting. Aquesta revolta va tenir lloc el 8 de desembre.
A Manresa s’hi havia creant un comitè de defensa en aquella tardor. Aquest havia entrat en contacte amb el Comitè Regional que va enviar a Cristóbal Albadatrecu perquè ensenyés als membres del comitè de defensa local a fabricar explosius. El Comitè Regional al seu torn havia demanat “material” a Manresa que es va emportar a Barcelona per mediació de Corbella. En aquells moments a Manresa existia una fàbrica d’obusos, la foneria Desveus, i allí treballava un militant de la FAI anomenat Pere Ferrer (o Pere “Boig” o Pere el “boig”). Ferrer va sostreure els obusos necessaris per a fabricar les bombes que es van utilitzar en diversos punts de Catalunya. A Manresa van esclatar 9 bombes, entre elles una molt potent en les obres de la Seu. De resultes d’aquella revolta, va haver-hi nou detinguts [26].
A partir d’aquí Corbella passarà a tenir un rol de molta menor intensitat en l’Organització. En 1934 té un paper d’enllaç entre sindicats i grups de militants i en 1935, potser abans, torna a instal·lar-se a Manresa. Governava la dreta a Espanya en el que es coneix com el bienni negre. En ser derrotat el moviment d’Octubre del 34 molts militants revolucionaris van passar a un paper més discret. Les presons estan plenes de presos i els sindicats clausurats.
Així doncs, Corbella va aprofitar enguany per a casar-se amb la seva cosina Teresa Corbella, de 18 anys, i viuran sota la tutela de la mare d’aquesta en el domicili de Manresa abans esmentat. Fruit d’aquesta relació familiar naixerà Jacint Corbella i Corbella en 1937 [27]. En 1935 Josep va entrar a treballar en Gaspar Galí, d’adober.
La Guerra Civil
Els anys de la guerra són per a tots els militants uns anys de ritme frenètic. Per a Corbella no va ser menys. Ja hem vist que la seva activitat havia descendit considerablement des de 1934, però la situació social i política requeria de la participació de tot el món en aquell ambient electritzat.
Al començament de la guerra es constitueixen dos comitès revolucionaris a Manresa, un d’ells el Comitè de Milícies Antifeixistes, liderat per la CNT i l’altre, el Comitè Revolucionari Antifeixista, es componia de militants de tots els partits i encapçalava el sector treintista. El 10 d’agost tots dos comitès es van unificar quedant compost per 3 representants de la CNT, 3 dels Sindicats d’Oposició (treintistes), 3 de la UGT, 2 d’ERC, 2 del PSUC, 2 de la FAI, 1 de Unió de Rabassaires, 1 del POUM i un altre repartit entre Estat Català i el Partit Federal. El president d’aquest nou comitè era Rafael Corvinos (pel PSUC) i el secretari, Josep Corbella (per la CNT) [28].
A diferència d’altres territoris, a Manresa els treintistes no es van unir a la CNT. Aquí els sindicats que controlava aquest sector van decidir ingressar en la UGT, seguint l’exemple dels seus afins de Sabadell. És probable que alguns dels seus líders ja fossin pròxims al PSUC, que va ser on van acabar mesos després. Amb l’entrada dels Sindicats d’Oposició en la UGT aquesta central sindical va ser majoritària a la ciutat de Manresa.
Sigui com sigui, la Confederació va mantenir una influència molt rellevant a la ciutat, pròpia del moment. Per exemple, van organitzar la força miliciana més nombroses de la zona, la Columna Terra i Llibertat. No obstant això, també van aconseguir la pròpia alcaldia de Manresa, que va ser assumida per Josep Corbella el 20 d’octubre de 1936. Durant gairebé dos anys Corbella va ser president del Consell Municipal [29]. I donat el seu càrrec d’alcalde-president, va haver d’exercir totes les funcions que ho acompanyaven.
Per exemple, funcions de tipus representatiu. El 25 d’octubre va acudir a la ciutat una delegació de la Conselleria d’Economia, que estava encapçalada pel conseller cenetista Joan P. Fábregas. Corbella va haver de realitzar la recepció oficial i de pas li va descriure a aquesta delegació les necessitats immediates de la població a nivell econòmic [30]. Un altre exemple va tenir lloc al novembre en rebre la visita del conseller d’agricultura, el rabassaire Joan Calvet. Al març de 1937 va presidir una desfilada de l’Exèrcit Popular a Manresa. Però en resum va fer de tot, com conferenciar per a Radi Manresa, inaugurar el grup escolar Joan Selves i Carner (en l’actual edifici Cots), inaugurar el I Congrés de Teatre Revolucionari celebrat a Manresa, o inaugurar la I Exposició de Projectes d’Obres Municipals al juliol de 1937. En aquest sentit, l’Ajuntament no va poder realitzar massa obres públiques a causa de la precarietat de la guerra, i així i tot es van poder acabar diversos projectes. Seria aquest consistori el que va acabar de derrocar 7 esglésies de la ciutat, cosa que després de la guerra va ser presentat com a poc menys que el regnat del terror [31].
A un nivell més polític, va presidir la Junta de Defensa Passiva, creada per a construir els refugis antiaeris, encara que era un càrrec més simbòlic que pràctic. També va presidir la Junta Agrícola del municipi, constituïda al juliol de 1937. Potser els dos projectes revolucionaris més importants en els quals va participar van ser, d’una banda, les assemblees de la Setena Vegueria [32]. La seva funció mai va acabar d’estar del tot clara, encara que van intentar dur a terme alguns projectes d’obra pública com a carreteres o pantans, i van intentar equilibrar els salaris de tots els municipis. Una altra funció interessant va ser la de compartir serveis entre municipis. L’altre gran projecte va ser la municipalització de l’habitatge de Manresa iniciada al març de 1937. La idea era que tota la riquesa urbana (és a dir, els edificis i solars) passessin a propietat del municipi. Els lloguers es cobrarien per part d’aquest i d’aquesta manera es tindrien quantiosos ingressos. Però aquesta mesura va ser interferida per la Generalitat, que va fer la seva pròpia llei de riquesa urbana i es va emportar bona part dels lloguers.
Il·lustració 9 – El Pla de Bages, 29/05/1937
Les disputes polítiques entre les faccions partidàries de la revolució social i les seves contràries no van tenir massa importància a Manresa. Es van materialitzar, això sí, en el tema dels proveïments. Davant la impossibilitat de cooperativitzar o col·lectivitzar el comerç sencer, la CNT va haver de muntar la seva pròpia Cooperativa Confederal pel seu compte, deixant intacte la resta del comerç. Els Fets de Maig de 1937 van suposar l’arribada a la ciutat de centenars de guàrdies d’assalt, que van prendre la Telefónica, sense resposta de les entitats revolucionàries. Els militants del PSUC van iniciar una campanya d’assetjament i enderrocament contra la CNT, i per descomptat contra Corbella. Per exemple, van difondre la faula que aquest havia enviat obres d’art a França a fi de quedar-se els diners. La campanya va ser de tal magnitud que la CNT va contraatacar, i el 30 de maig va celebrar un míting que va ser convocat de forma molt intel·ligent dient que Corbella parlaria dels rumors i les difamacions. Pura carnassa.
En aquest míting Corbella no va esmentar per a res la campanya d’insídies a la qual estava sotmès i, al contrari, va apel·lar a la unitat antifeixista en un discurs molt emotiu, segons els testimonis. El següent torn va ser per al també cenetista Paulino Malsand que, aquest sí, es va despatxar a gust contra els comunistes i els va amenaçar veladament dient que la CNT ja no creia en els consells municipals i que consideraven que era una pèrdua de temps [33]. En 1938 Corbella va tornar a ser acusat dels mateixos tipus de robatoris sense que es presentessin proves de cap classe. En canvi, qui sí que va ser detingut a la frontera de la Jonquera per contraban de safrà va ser el successor de Corbella a la fi de 1938, Joaquim Fornells Parera, també de la CNT. A Manresa és possible que s’entremesclin tots dos records i s’acusi a Corbella del que fes Fornells.
En 1938 Corbella, al gener, va elevar una queixa a la Conselleria de Seguretat de la Generalitat dient que cada dia arribaven guàrdies i mossos d’esquadra de Barcelona, que armats, anaven a les botigues de Manresa i es negaven a pagar el consumit, a vegades coaccionant als comerciants. Una altra intervenció, feta al maig, va anar per a posar a l’Ajuntament al dia de les evasions de capital convocant a tots els directors dels bancs de la ciutat. I, finalment, destacar la seva intervenció en el míting del Primer de Maig de 1938 en el Teatre Kursaal, al costat de Fernando Trigo (que ja hem vist en 1930-31) i Josep Anselmo, tots dos de CNT. Era un míting d’unitat antifeixista en el preludi dels duríssims combats d’aquell estiu del 38 a l’Ebre.
Tota aquesta labor institucional, a més, la compaginava amb les seves funcions orgàniques: En 1937 va representar a la Federació comarcal de Grups Anarquistes en un ple regional de la FAI. I també va ser membre de la Comissió Assessora Política de la CNT, des de juliol de 1937, en la secció de legislació [34]. Es tractava d’un organisme directiu, molt impropi d’una organització horitzontal com la CNT, però que es va implementar per causa de la guerra, prenent decisions sense passar pels sindicats.
Al maig de 1938 deixarà l’alcaldia per a incorporar-se a l’Exèrcit Popular de la República. Ho farà en les milícies de cultura com a inspector general. D’aquesta etapa no s’ha trobat a penes informació. I, com tants, amb la derrota republicana passarà a França en 1939.
La postguerra
Amb la retirada a França de gran nombre de tropes republicanes, l’estat gal va confinar a la majoria d’elles en el camp de concentració de Argelès-sud-mer. Aquí va estar internat Josep Corbella. En canvi, la seva família va aconseguir arribar fins a Millau, departament d’Avairon, Midi-Pirénées. Es tractava de Carmen Ventura, Teresa Corbella i el seu fill Jacint. Teresa va trobar treball cosint pantalons.
Cap a finals d’any o en 1940, la família va poder visitar a Josep. Segons els relats familiars el campament estava fet de barracons a manera de tendes de campanya. En aquells dies també es trobava aquí el germà de Teresa Corbella (també anomenat Josep Corbella) i el cosí d’aquests, Jaume Real Ventura. Mataven el temps jugant als escacs, ja que vivien molt a prop.
En 1940 els alemanys van fer una batuda en el camp detenint a tots els ocupants d’un barracó. Entre ells estava Jaume Real, que va ser conduït primer a Dachau i després a Mauthausen d’on va aconseguir sortir amb vida gràcies al seu ofici de barber [35]. Avui dia existeix una pedra stoplerstein que marca el domicili que tenia Jaume en 1936, que com sabem és el mateix que el de Josep Corbella. Jaume era apolític i quan va esclatar la guerra es trobava fent el servei militar a Saragossa. Va passar a Manresa en els començaments de la guerra, corrent gran perill, i més tard és probable que participés de la col·lectivitat de barbers que va haver-hi en aquesta ciutat.
Davant la derrota francesa a les mans de l’Alemanya nazi regnava una gran inseguretat entre els refugiats espanyols. A més, el sud de França s’havia omplert de confidents franquistes o de foscos personatges que oferien un retorn a Espanya “sense conseqüències” que van ajudar a enrarir més encara la situació.
La família Corbella va tornar a Espanya cap a novembre de 1940. Carmen Ventura havia estat ingressada a l’hospital de Millau amb perill per la seva vida. Es van instal·lar a Terrassa per temor de les possibles represàlies que tindrien a Manresa en ser familiars d’un “rojo” destacat. A Terrassa vivien les dues germanes de Josep, que havíem deixat al principi del relat. Quan ho van creure segur, van tornar a Manresa i no els va succeir res. Per part seva, Josep Corbella Ventura també va arribar a França, als camps de concentració, però va tornar abans que la resta de la família a Espanya, sent internat en un camp de concentració a Màlaga. Quan va sortir d’allí va tornar a Manresa, on va entrar a treballar en l’Agència Mora de Transports, Cal Mora, que havia estat el seu lloc de treball des d’abans de la guerra. També va fer de pare per al nen Jacint.
Josep Corbella Suñé tornarà a Espanya en algun moment entre 1941 i 1943 espantat per la situació de la guerra. Molts refugiats van considerar que era menys perillós intentar tornar a Espanya que romandre en una França ocupada pels alemanys. La França de Vichy es veia com un altre règim feixista més i a molts no resultava gens atractiva la idea d’enrolar-se en un batalló de treballadors.
Segurament el retorn de la seva família a Manresa, amb la seva tia malalta, i la detenció del seu cosí per part dels alemanys van determinar aquest camí. Però, donat el seu rol durant la guerra, no volia posar un peu a Manresa. Així que es va amagar en un pis de Barcelona, al carrer Martínez de la Rosa, 33. Era un pis llogat pel seu cosí Josep Corbella Ventura. Aquest es veia allí amb la seva núvia. Potser tenim aquí l’origen de més d’una crítica malintencionada sobre Corbella.
Aquí entrem de ple en els equívocs que s’han escrit sobre Corbella. Sobre el que va fer i el que va deixar de fer. Intentarem posar una mica de llum.
En primer lloc, Eduardo Pons Prada de Conflent ho situa com a aliat de Pedro Corrons i Ricardo Fornells, membres tots dos del Partit Sindicalista. En 1940 i 1942 aquests dos i altres militants sindicalistes van intentar reclutar adeptes per a col·laborar en l’Organització Sindical Espanyola, els sindicats verticals. Suposadament havien aconseguit portar a Espanya a uns 300 militants llibertaris presos en els camps de concentració francesos [36]. Cap a 1942 aquesta col·laboració es va acabar de cop amb una batuda contra l’estructura del Partit Sindicalista que va quedar definitivament escapçat. Corrons moriria al poc temps de sortir de la presó i Fornells va haver de refugiar-se a França fins que va promoure una nova temptativa, el Partit Laborista.
No obstant això, en 1944 el mateix Pons Prada de Conflent –militant també del Partit Sindicalista i de la CNT– va realitzar un viatge per Espanya i va donar compte dels seus contactes. En el seu informe comenta que a Barcelona els militants havien pactat amb el Sindicat Vertical però havien aconseguit molt poca cosa: “com ja és sabut diversos companys [del P.S.] es van prestar a col·laborar amb els sindicats verticals –sense treure d’això el menor profit personal, em consta– i l’experiència va ser gairebé nul·la. Amb la col·laboració van treure de les presons a diversos companys i això és l’única cosa positiva, que van pagar amb l’estigma de traïdors” [37]. No hi ha cap esment a Corbella i no obstant això hi ha els qui ho situen en aquest projecte.
En segon lloc, una altra de les fonts més citades és Abel Paz. En la seva obra sobre la CNT en l’etapa franquista, assegura que Corbella va obtenir reconeixement de l’Estat franquista. I a més afegeix que era amic d’Eliseo Melis, un cenetista que va passar a ser confident de la policia. Per aquest motiu Melis va ser executat per un grup guerriller vingut expressament des de França en 1947. En el relat d’Abel Paz, Corbella queda com a segon de Fornells en la creació del Partit Laborista [38].
No obstant això, per l’entrevista amb el seu fill sabem que Corbella mai va tenir un document d’identitat legal, i molt menys va poder participar en cap sindicat. Segons el seu fill, no va tenir papers fins a 1970. Fins llavors sempre va circular amb documents falsos i no va trepitjar cap oficina dels sindicats del règim, ja que hauria estat detingut. L’acusació d’Abel Paz es basa en fonts orals i és possible que recollís els rumors de l’exili. No s’han pogut trobar informes originals que incriminin inequívocament a Corbella com a col·laborador del règim.
Ricardo Fornells sembla que és la clau de tot aquest assumpte. Segons Pons Prada de Conflent, recollint una entrevista de Torre–Mazas [39], Fornells i Corbella van recórrer Saint Cyprien per a captar adeptes per a ficar-se en l’Organització Sindical franquista i actuar des de dins. Segons aquesta versió de Torre-Mazas, la CNT els va prohibir expressament representar-la. No obstant això, és poc probable que Corbella jugués un paper actiu en això atès que una vegada de tornada a Barcelona mai va ingressar en els sindicats verticals. Podem especular amb què sí que fora un d’aquests 300 militants que van tornar a Catalunya per a dur a terme aquest projecte però que una vegada a Barcelona li anés impossible –o es negués– ficar-se en els sindicats franquistes, però faltaria contrastar-lo amb documents.
Si bé el Partit Sindicalista va ser liquidat en 1942 [40], a la fi de 1944 es va llançar el Partit Laborista (o Laboralista). Cal entendre el context de final de la Segona Guerra Mundial, quan el franquisme veia l’inevitable desenllaç dels nazis i buscava alternatives per a continuar en el poder. Una d’aquestes alternatives va portar a alguns jerarques del règim a plantejar la possibilitat d’admetre nous partits polítics per a donar l’aparença de pluralitat i guanyar algun tipus de credibilitat internacional. Entre aquests partits estava el Partit Laborista que es va avenir a participar en aquest joc. El règim en tot moment estava informat de les activitats dels laboristes [41]. El partit es va construir amb militants procedents del Partit Sindicalista, alguns del POUM i alguns del PSOE. I també entre ells estava Josep Corbella, que procedia de la FAI.
El partit tenia una impremta ciclostil que editava fullets. Els podien enviar a tota Espanya gràcies a una xarxa de contactes entre els ferroviaris. Molts havien pertangut a la CNT o al Partit Sindicalista i de fet en aquests moments estaven reconstruint la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària de la CNT, per la qual cosa tenien estructura. De totes maneres, el Partit Laborista pràcticament es limitava a la ciutat de Barcelona. Tenia per president a Joan Salvá (que no venia de l’àmbit llibertari) i de vicepresident a Corbella [42]. Fornells anava a passar la frontera per a fer-se càrrec, però mai ho arribaria a fer.
En un moment donat, el Règim va decidir liquidar aquesta organització. Així, el 4 de gener de 1945 va haver-hi una batuda i la policia va anar a buscar a Corbella a la seva casa de Barcelona. Van jugar a l’embolic de noms entre els dos cosins anomenats Josep Corbella i un es va fer passar per l’altre, donant-li un temps providencial al perseguit per a escapar. El Corbella innocent va romandre detingut tres dies. El partit va ser posat fora de la llei per “conspiració contra l’Estat”.
Això no va salvar l’honor de Corbella ni de ningú relacionat amb el Partit Laborista. En tot moment el moviment llibertari de l’exili va considerar a tots els membres del partit com a traïdors i feixistes. Així ho podem llegir en el número de Solidaridad Obrera de març de 1947 (veure Il·lustració 10).
Il·lustració 10 – Solidaridad Obrera, núm. 30. Març de 1947
Per a contextualitzar tinguem en compte que el moviment llibertari tenia a França nombroses armes. Tenia grups guerrillers en mitjana Espanya i encara conservava una certa estructura sindical clandestina. I per descomptat, s’encarregava d’aquells que havien actuat en contra seva. Així, el 12 de juliol de 1947, un grup d’acció va executar a Eliseo Melis, a qui la CNT acusava de confident.
Il·lustració 11 – Solidaridad Obrera, núm. 32 – agost 1947
Haver estat marcat com a traïdor i buscat per la policia va provocar que Corbella abandonés tota acció política per a la resta de la seva vida. I no sols això, sinó que a partir d’aquells moments els seus antics companys li van donar l’esquena.
Si bé és probable que existís algun coneixement per part del règim de les activitats del partit, aquest no estava exactament a les seves ordres. El Partit tenia una agenda pròpia, al marge de qualsevol intenció del franquisme, que el va portar a intentar construir un moviment d’oposició comptant amb el suport dels laboristes britànics (que governaven en aquell país) i intentant captar suports d’entre les bases del sector falangista més procliu al obrerisme.
Amb el pas del temps, podem interpretar que el projecte pecava de no poca ingenuïtat. No obstant això, s’emmarca en una de les múltiples iniciatives que van tenir lloc en aquells anys. Per exemple, va haver-hi un projecte bastant important en el qual militants de rellevància de la CNT i del PSOE van contactar amb Don Joan de Borbó per a buscar una sortida al règim franquista que fos del gust de les potències internacionals. Una monarquia podria ser bé vista com a alternativa a Franco. I això, que pot sonar molt estrany, ocorria al mateix temps que les guerrilles antifranquistes de diverses regions d’Espanya.
Epíleg
A la fi dels anys 40 Corbella va entrar a treballar de comercial per a l’empresa Cadenes TAM (Tallers Articulats Mecànics) situada en el barri de les Corts de Barcelona. L’empresa pertanyia a un antic cenetista que havia refet la seva vida i va muntar un taller que després va tenir èxit.
En els anys 50 la resta de la família de Corbella es va mudar a Barcelona on el fill, Jacint, duria a terme els seus estudis de medicina. Cap a 1968 era mèdic forense. En l’ambient propi d’aquesta professió se les va veure sovint amb jutges i amb algun d’ells entaularia una certa amistat. Llavors li va demanar regularitzar la situació del seu pare. Cap a 1970 Corbella tornarà a tenir papers. De poc li van servir, Josep Corbella Suñé va morir l’1 de maig de 1972 a Barcelona.
Miguel G. Gómez / @BlackSpartak
Notes
[1] El cognom Suñé apareix catalanitzat –Sunyé– o castellanitzat depenent de quins documents es consultin.
[2] Reguant, Josep. Súria. Història en imatges (1894-1975). Angle Editorial, 2000.
[3] Abans d’existir les comarques oficials, creades per la Generalitat al gener de 1936, el moviment obrer ja havia fet les seves pròpies comarques. L’Alt Llobregat i Cardoner era una comarca natural organitzada entorn de tots dos rius, que avui dia ocupa les comarques del Bages, Berguedá, Moianés i Solsonés.
[4] Dades del Padró municipal de Manresa de 1936. Arxiu Comarcal del Bages. Curiosament en el Padró de 1930 salta del número 24 al 28 en aquell carrer i ens quedem sense saber qui vivia en aquest edifici.
[5] Gómez, Miguel. Teixint la història en roig i negre. L’anarquisme a l’Alt Llobregat i Cardener, Centre d’Estudis Josep Ester i Borràs, 2019. P. 162
[6] Gassol Pere i Aloy, Joaquim. Joves i republicans. La República a Manresa (1931-1936). Centre d’Estudis del Bages, 2001. p. 22.
Segons Enrique Grau en cada carreró que dóna a la Plaça Major de Manresa hi havia un company armat amb bombes de mà i pistola per si venia la Guàrdia Civil. No tenien clar el comportament d’aquest cos en aquells moments confusos en els quals el poble exigia la dissolució del cos “benemèrit”.
[7] Solidaridad Obrera, 23/03/1931
[8] Solidaridad Obrera, 14/04/1931
[9] Solidaridad Obrera, 05/05/1931
[10] Notes d’Enric Grau. Biblioteca del Casino de Manresa. Fons Pedro Flores, carpeta VII.
[11] Solidaridad Obrera, 23/10/1931
[12] Solidaridad Obrera, 27/12/1931
[13] Solidaridad Obrera, 02/01/1932
[14] El Trabajo, 22/07/1933, p. 4.
[15] Solidaridad Obrera, 17/07/1932
[16] Solidaridad Obrera, 17/07/1932, p. 2
[17] Solidaridad Obrera, 29/11/1932
[18] Solidaridad Obrera, 01/01/1933
[19] Solidaridad Obrera, 03/01/1933, p. 5
[20] Solidaridad Obrera, 14/04/1933. P. 6. Prenen part Bruno Lladó, José Claramunt, Miguel Terrés, Boy, Frederica Montseny i Corbella.
[21] Solidaridad Obrera, 23/06/1933, p. 6. Prenen part Juan Tomás, Asturiak, J.J Doménech, Miguel Terrén, Isgleas i Corbella.
[22] Solidaridad Obrera, 28/06/1933, p. 4
[23] És a dir, que havien estat enviats a presó sense ser jutjats, habitualment per ordre del Govern Civil o per la influència de les forces policials.
[24] La Vanguardia, 07/11/1933, p. 8.
[25] Tierra y Libertad, num. 141, 10/11/1933
[26] Pedro Flores cita com a detinguts a Joan Figueras, Casas, Francisco Monfort, Joan Sabartés i la resta eren treballadors de la Pirelli: els tres germans Blanco, Rafael Núñez i Ramon Planas. De tots aquells l’únic amb participació activa en els fets va ser Planas. Veiem com Pere Ferrer no va ser detingut. Més tard reconeixeria que va ser el responsable de la bomba en la Seu. Ferrer va morir en combat en la batalla de Belchite en 1937. Op. cit. Flores, Les Lluites Socials… p. 262.
[27] Podem llegir una petita biografia en la viquipèdia catalana: https://ca.wikipedia.org/wiki/jacint_corbella_i_corbella Ha col·laborat atentament, revisant aquest text.
[28] “Corbella vènia dels grups de la FAI i dels Comitès de Defensa. Durant els primers dies de la guerra havia participat decisivament en la creació d’un Comitè de Milícies Antifeixista de caràcter comarcal.”
<a href="http://<http://www.regio7.cat/opinio/2011/06/29/josep-corbella-vida-pellicula/153078.html>
[29] La nova correlació de representants va ser de 9 per CNT, 9 ERC, 6 UGT-PSUC, 3 POUM, 3 UR i 3 ACR.
[30] La Vanguardia, 27/10/1936, p. 11
[31] Es pot ampliar aquesta informació en http://www1.memoria.cat/laseu/content/lenderrocament-de-les-esgl%C3%A9sies-les-obres-p%C3%BAbliques
[32] Catalunya s’havia dividit en 9 vegueries o regions que a partir de 1937 van substituir les províncies.
[33] El Pla de Bages, 31/05/1937, p. 2
[34] Guillamón, Agustín. Aurelio Fernández Sánchez (1897-1971)
https://serhistorico.net/2018/12/15/aurelio-fernandez-sanchez-1897-1971-agustin-guillamon/
[35] Veure una minibiografia de Jaume Real en https://www.memòria.cat/deportats/jaume-real-ventura/
[36] Àngel Herrerín López. La CNT i el Sindicat Vertical. La quimera de la llibertat sindical amb Franco. Espai, Temps i Forma, Sèrie V, H.^ Contemporània, t. 13, 2000, pàgs. 125-168. Pàgina 133
[37] Pons Prada de Conflent, Eduardo. Informe del viatge d’informació d’Eduardo Pons Prada de Conflent. Blomac (Aude), 18/11/1944.
[38] Abel Paz. L’Anarquisme contra l’estat franquista (1939-1951). Fundació Anselmo Lorenzo, 2001. Corbella apareix citat en les pàgines 60, 79 i 151.
[39] Sergio Giménez. Ricardo Fornells, un veterano sindicalista al servicio del franquismo. Ser histórico, 2019
[40] Pel que sembla en 1947 es va llançar un nou Partit Sindicalista. No obstant això, en analitzar el seu manifest es pot deduir que no tenia res a veure amb l’anterior i que segurament era obra de falangistes.
[41] En concret Antonio Correa Veglison, Governador Civil de Barcelona, i José Antonio Girón de Velasco, ministre del Treball.
[42] Entrevista amb Jacint Corbella Corbella, 22/11/2019
FONTS
Entrevistes
Entrevista a Jacint Corbella i Corbella. Barcelona, 22/11/2019.
Llibres
Gómez, Miguel. Teixint la història en roig i negre. L’anarquisme a l’Alt Llobregat i Cardener, Centre d’Estudis Josep Ester i Borràs, 2019.
Herrerín López, Ángel. La CNT i el Sindicat Vertical. La quimera de la llibertat sindical amb Franco. Espai, Temps i Forma, Sèrie V, H.^ Contemporània, t. 13, 2000, págs. 125-168
Gassol Pere i Aloy, Joaquim. Joves i republicans. La República a Manresa (1931-1936). Centre d’Estudis del Bages, 2001.
Grau, Enric. Resum autobiogràfic. Correspondència amb Pedro Flores. Biblioteca del Casino de Manresa. Fons Pedro Flores, carpeta VII.
Flores Martínez, Pedro.
Les Lluites Socials de l’Alt Llobregat i Cardoner. Autoedició, 1981
Memòries de Pedro Flores, Centre d’Estudis del Bages, 2003
Tipus Manresans, Tipus Manresans II
Paz, Abel. L’Anarquisme contra l’estat franquista (1939-1951). Fundació Anselmo Lorenzo, 2001.
Pons Prada de Conflent, Eduardo. Informe del viatge d’informació d’Eduardo Pons Prada de Conflent. Blomac (Aude), 18/11/1944. Arxiu Nacional de Catalunya.
Reguant, Josep. Súria. Història en imatges (1894-1975). Angle Editorial, 2000.
Webs
Giménez, Sergio. Ricardo Fornells, un veterano sindicalista al servicio del franquismo. https://serhistorico.net/2019/07/16/ricardo-fornells-un-veterano-sindicalista-al-servicio-del-franquismo/
Guillamón, Agustín. Aurelio Fernández Sánchez (1897-1971) <https://serhistorico.net/2018/12/15/aurelio-fernandez-sanchez-1897-1971-agustin-guillamon/>
Premsa
Crónica Social. Diario de Tarrasa. Diputació de Barcelona. Trencadís
El Trabajo. Arxiu Comarcal del Bages
El Pla de Bages. Arxiu Comarcal del Bages. Diputació de Barcelona. Trencadís
La Vanguardia. Hemeroteca online
Regio7. Hemeroteca online
Solidaridad Obrera,
Números dels anys 30. CEDALL hemeroteca digital. Arxiu Històric Solidaridad Obrera <http://cedall.org/Documentacio/Catala/cedall103503000_Solidaridad%20Obrera.htm>
Números dels anys 40. Dipòsit digital de Documents de la UAB. Exemplars de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona < https://ddd.uab.cat/record/7631 >
UGT. Arxiu Comarcal del Bages
Centre d'estudis Ramona Berni [CERB] 