Del republicanisme a la revolució social
La vida dels pobles sovint queda relegada per la història amb majúscules que emana de les grans capitals. Quant a la memòria històrica el gran pes que té Barcelona eclipsa el que va poder succeir a les comarques, sovint amb característiques pròpies (tradicions polítiques, personalitats, correlació de forces, etc.). Si a més es realitzen estudis poblo a poble, les casuístiques són encara majors i més diverses. Concordo plenament amb el que afirma Agustín Guillamón, que en el 36 “van existir diverses CNTs”.
En aquest sentit vull portar a la llum la història del moviment obrer d’una petita població catalana, Castellbell i el Vilar. Es tracta d’un municipi de la comarca del Bages, banyada pel Llobregat. Com tants altres pobles aquest va ser un dels quals van acollir colònies tèxtils. Les fàbriques de la Bauma, el Borràs o el Burès van ser de tal importància que van marcar per sempre la fisonomia del poble. De fet Castellbell i el Vilar és un poble amb diversos nuclis, no sempre confrontants, sovint bastant separats entre si. En els anys 30 tenia uns 3.000 habitants.
Com és conegut, la industrialització va portar amb si el naixement del moviment obrer. En el cas de Castellbell, les seves primeres aparicions en escena van tenir lloc en 1871 amb l’adhesió de la plantilla de la fàbrica de la Bauma a la Federació de les Tres Classes del Vapor. Al seu torn aquesta federació seria part de la Federació de la Regió Espanyola, adherida a la Internacional. Les Actes de la Primera Internacional indiquen que l’any següent la secció del poble tenia 202 federats. El poble va tenir també una important participació en les vagues de 1890 també sota la direcció de les Tres Classes del Vapor[1]. Algun anarquista ja existiria a partir d’aquella època, ja que el periòdic La Tramontana de Josep Lluís Llunas va rebre algunes cartes des d’allí relatant la vida quotidiana.
A partir del canvi de segle la Federació de les Tres Classes del Vapor va ser substituïda per la Federació de l’Art Fabril i Tèxtil i des de Castellbell i el Vilar es van enviar delegats. Aquesta organització sectorial va ser absorbida per la Confederació Nacional del Treball en la dècada de 1910 al 1920. De fet en el Congrés de la Comèdia de Madrid (desembre de 1919) consta una secció de Monistrol-Castellbell amb una afiliació de 1.200 persones[2]. Quant a grups anarquistes no es té notícies de cap anterior a 1930, encara que sí que van proliferar pels pobles veïns.
Després de la proclamació de la Segona República es va crear un Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de la CNT en assemblea del 12 de juliol de 1931. La primera junta va tenir com a president a Valentí Casajuana Serrahima, vicepresident Esteve Biosca Sánchez, secretari Pau Caballol Reguant, sotssecretari Ignasi Soler Santaeularia, tresorer, Andreu Vilatarsana Castells, comptador, Estanislao Anguita Carrasco, vicecontador, Josep Alsina Codina, bibliotecari Ginés Jódar Belmonte i vocals, Josep Puig Oller, Ramon Valette Casaponsa i Jaime Avilés García[3]. El sindicat va tenir uns començaments poc actius, dedicant-se a organitzar els locals i el seu funcionament intern. En poc temps van obrir tres locals, un en cada barri amb fàbrica (Burés, Borràs i Bauma). I la seva activitat s’enfocava sobretot al sector del tèxtil. En el Ple de Sabadell, d’abril de 1.932, van prendre part en nom de 1.000 afiliats de Castellbell i el Vilar, els militants Ramón Cornadó i Dofí Soler[4]. També tenien 1.000 afiliats en les votacions per a elegir el director de Solidaridad Obrera a la fi d’aquell any[5]. En canvi en un altre escrutini més endavant ja cauen a 8.006.
La insurrecció de gener de 1932, de tanta importància a la comarca de l’Alt Llobregat, no va tenir repercussió al poble. No obstant això sí que la tindria en la vida orgànica de la Confederació. El SUT de Castellbell i el Vilar prendria part pel sector trentista, de caràcter sindicalista. A la comarca aquest sector de la CNT tindria un pes majoritari. Portaven la batuta d’aquest sector els sindicats de Manresa i Puig-reig però comptaven amb els sindicats de pobles com Gironella, Navàs, Sant Vicenç de Castellet, Callús, Pont de Vilomara o Castellbell i el Vilar. De resultes d’aquesta divisió la CNT va perdre molts efectius a la comarca. A partir de la insurrecció en molts pobles no va poder existir un sindicalisme eficaç i per això el lloc de la CNT va ser ocupat per sindicats autònoms afectes a partits marxistes com el Bloc Obrer i Camperol o el Partit Comunista de Catalunya. Tenim l’exemple de poblacions com Súria, La Pobla de Lillet, Sant Vicenç de Castellet o Fígols, en les quals en estar clausurats els sindicats confederals, els obrers es van anar acostant a les organitzacions marxistes. No obstant això, en altres casos, la naturalesa autòctona dels sindicats, molt pròpia del municipi, va impossibilitar qualsevol arrelament dels partits marxistes. Un exemple va ser Castellbell i el Vilar, però es donaria també en altres llocs com Callús, Navàs o Gironella.
Els membres de la Junta del SUT de Castellbell i el Vilar dels anys 30s es relacionaven amb altres sindicats d’Oposició de la comarca o amb la Federació Obrera de Sabadell, també de caràcter trentista. Discutien els seus manifestos i acceptaven les seves decisions ja que estaven en sintonia. Però si haguéssim de trobar un detonant més enllà de les relacions personals serà la Comissió de Recerca de la labor del Comitè Comarcal de l’Alt Llobregat i el Cardener.
Aquesta comissió es crea a partir del ple comarcal de Sant Vicenç de Castellet de l’11 i 12 de juny de 1932. Els membres de la comissió (entre ells Esteve Biosca Sánchez, president del SUT de Castellbell i el Vilar) van denunciar les dilacions i la falta de transparència en el traspàs dels comptes per part dels investigats. Els comptes de la comarcal tenien un dèficit de 14.000 pessetes. Van demanar a tots els sindicats que els passessin els comptes i després d’acarar els resultats es va albirar un descobert de 12.000 pessetes que no justificaven els endarreriments dels sindicats. Per tant el comitè comarcal anterior quedava en evidència.
El comitè comarcal destituït en el ple de Sant Vicenç de Castellet estava compost per Joan Figueras[7], Joan Puig i Leoncio Sanllehí[8], i el tresorer Joan Bernich. Els tres primers van culpar al tresorer. Però aquest s’havia traslladat a Sevilla arran del moviment insurreccional de gener de 1932 emportant-se amb si la caixa del comitè. La comissió de recerca va denunciar el bloqueig de la reclamació i culpava al Comitè Regional de Catalunya. Cal dir que tant el comitè regional com el comitè comarcal deposat tenien caràcter “faista”, mentre que la comissió investigadora tenia un caràcter trentista[9]. Tindria sentit veure que aquest succés era una taca més en la credibilitat del faisme de la comarca i al seu torn servia per a unir als sindicats de l’Oposició. La Comissió no publicaria les seves deliberacions fins a juliol de 1933, quan l’escissió ja era un fet. Per això, en rebre finalment els sindicats sevillans la reclamació, la van ignorar.
Des de finals de 1932, ja sota presidència d’Esteve Biosca, el SUT de Castellbell i el Vilar apareix com a donant de fons per al periòdic Sindicalismo, el portaveu dels Sindicats d’Oposició (trentistes). A més alguns dels seus militants escriuen en el setmanari El Trabajo, que era el portaveu de la CNT de la comarca de l’Alt Llobregat des de 1931 i que es va posicionar ràpidament a favor de l’Oposició. En aquesta publicació es poden llegir articles de Francesc Muns, Esteve Biosca, Joan Codina, J. Galobart i algun militant que signava sota el pseudònim de Mio Caro. Entre altres, es poden llegir atacs duríssims contra la FAI, als qui acusaran de aventuristes i fins de criminals dels baixos fons comprant el discurs de la premsa burgesa.
En Solidaridad Obrera en canvi apareixen altres noms, com per exemple, Antonia Tarragó, Marcel Campins, Luis Abelló, Sebastián Caballol, Rosendo Ventura o Ginés Jódar. Serà Ginés Jódar qui lideri el sector anarquista en el si del sindicat. Mai va arribar a promoure una escissió i va participar en la majoria de les assemblees del SUT sovint com a veu crítica. Se sentia en posició minoritària i malgrat això no es va sentir impedit a exigir la dimissió del president del sindicat, Esteve Biosca, per haver “anat a un ple amb uns acords i defensat allí uns altres” i el va qualificar de dictador[10]. Arran d’aquesta exigència, va rebre l’hostilitat per part d’altres militants del sindicat de Castellbell que al seu torn van demanar la seva expulsió. Aquest episodi va ser resolt pel mateix Biosca dient que en el sindicat tenien cabuda tots els obrers, sense importar si eren catòlics o anarquistas[11]. Això dóna una mostra del tarannà de Biosca i perquè era tan respectat. També indica un lideratge moral fort, com el que solia existir en els sindicats de poble petit.
El mateix Ginés Jódar escriu en la Soli un episodi on relata que un militant anomenat José Fàbregas (el “Jep”) li va demanar el carnet a una companya per no cotitzar i que aquesta li va dir que cotitzaria quan el sindicat pagués el segell confederal i que no volia tenir res a veure amb els trenta. Davant això Fàbregas li va respondre que la CNT es gastava els diners en armes i bombes i que el SUT mai es prestaria a això[12]. Fàbregas repetia els arguments que circulaven entre els trentistes que sortien de la premsa sensacionalista i que solien emetre els líders del sindicat de Castellbell. Jódar demanarà crear un grup pro-cultura en 1934, però quedarà ràpidament en suspens fins a la primavera de 1936. Aquests grups pro-cultura dels pobles solien ser precursors dels grups d’afinitat de la FAI.
Per Castellbell van ser diversos oradors del moviment llibertari a realitzar conferències i mítings. Per exemple Tomás Cano Ruiz, Josep Anselmo, Llorenç Griñó, Emili Mira, Pedro Corrons, Joaquín Cortés, Sebastián Flor, J.R. Magriñá, Robusté, etc. En Solidaridad Obrera es poden llegir dures crítiques a alguns d’aquests mítings, per exemple al de Corrons, que venia a presentar la Federació Sindicalista Llibertària en 1934, que era l’organització política del trentisme (diferent del Partit Sindicalista d’Ángel Pestaña). Aquest Corrons tractava de pistolers i assassins als confederals, com denunciava la corresponsal de la Soli (Antonia Tarragó).
Respecte a Tarragó, es tracta d’una militant interessant. De tendència anarquista, va escriure per a la Soli diversos articles sobre joventut, dona, sobre la fàbrica Borràs, etc. Atacarà durament la trajectòria d’Esteve Biosca com veurem. I serà ella l’encarregada de comunicar el reingrés del SUT a la disciplina confederal en 1936. En la guerra serà la secretària de les Juventudes Libertarias i representarà a la FAI en algunes assemblees públiques.
No va ser Tarragó l’única dona que participava en les assemblees. En els anys 30 el rol de les dones en els sindicats apareixia com a secundari, encara que aquests reconeixien la importància de la seva activitat. En general es tractava de militants dels comitès de fàbrica. Coneixem molts noms, ja que apareixen en els llibres de actes[13], però principalment va ser Tarragó la dona més destacada d’aquella CNT.
Però abans analitzem a Biosca. Al desembre de 1933 la FAI i la CNT van desencadenar una insurrecció contra la formació d’un govern de dretes. Havien guanyat les eleccions les dretes i això va posar en marxa molts moviments diferents en tot el país. De seguida es va estendre la idea de l’antifeixisme i de crear un front únic d’organitzacions antifeixistes per a poder enfrontar-se amb les dretes, cada dia més escorades cap al feixisme. Al gener de 1934 es van celebrar unes eleccions municipals. A Castellbell i el Vilar es va formar una candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya encapçalada per Esteve Biosca, en aquell temps president del sindicat. Per aquest motiu va presentar la seva dimissió unes setmanes abans, tant del seu càrrec de president del sindicat (reprenent-la llavors Valentí Casajuana), com de membre del comitè de fàbrica de la Bauma. El sindicat va haver de fer una declaració pública desmarcant-se d’uns fulls volants que van aparèixer al poble en ocasió de les eleccions municipals on s’assenyalava la relació entre la candidatura republicana i la CNT[14].
La candidatura de l’esquerra, Esquerra Republicana, va guanyar les eleccions i Biosca va passar a ser alcalde. Al poble li ho recorda com un “alcalde anarquista”, però és molt dubtós que en aquells dies fos anarquista. No s’ha de confondre aquesta alcaldia amb una espècie de municipalisme llibertari que encara ningú havia desenvolupat a nivell teòric. El seu pas per l’ajuntament era més aviat producte de l’adhesió de Biosca (i d’altres militants del sindicat) al republicanisme. Es tracta d’un republicanisme obrerista ja que en tant a activista sindical reclamava l’aplicació de les bases del tèxtil, el retir obrer o de l’assegurança de enfermetat[15]. Pels seus discursos i escrits consultats es dedueix la seva filiació sindicalista revolucionària. Van seguir el seu mateix camí altres militants sindicals del poble com Josep Alsina, Elissi Giralt i Anselm Gurrera entre altres.
Biosca va exercir d’alcalde fins a la destitució de tot l’ajuntament després dels fets d’Octubre de 1934 en els quals no van participar. En aquests fets no consten més detinguts que Isidre Colldeforns[16], del Sindicat Agrícol Cooperatiu, acabat de formar aquell any pels rabassaires de la localitat encara que altres fonts només donen a Ramon Berenguer Miralles com a pres del poble[17]. Apartat del poder municipal i amb els sindicats clausurats, Esteve Biosca aprofitaria per a casar-se pel civil amb María Casas.
Al gener de 1936 l’ajuntament va ser reposat i novament Biosca va ser nomenat alcalde. I ja que en aquells dies tornava a ser president del SUT, va haver de tornar a dimitir. Es tracta de l’alcalde que va haver d’afrontar el 18 de juliol al poble, i per això no va haver-hi cap discussió sobre si calia armar milícies, de si calia confiscar les propietats de les persones de dretes o col·lectivitzar les fàbriques. En això compartia plenament l’opinió dels seus companys de sindicat.
Esteve Biosca està en primer pla a l’esquerra, amb barret. Arxiu El Brogit (revista de Castellbell i el Vilar), reproducció de Valls Pueyo, 2011, p. 140
Però no tot van ser lloances a la seva gestió. En un article del Trabajo es criticava la fredor o la passivitat d’ERC cap a una violació d’una nena d’11 anys, Pepeta Civit, per part del rector, el Mossèn Badia. Es tirava en cara la frase que havien escrit els republicans en la seva propaganda al poble sobre que defensarien les lleis laïcals[18]. En un altre article, aquesta vegada de 1936, Antonia Tarragó ataca el trentisme dient que volien viure de la política i tenir càrrecs retribuïts en el sindicat. Denúncia – si bé no ho nomena – la trajectòria de Biosca, i sentència: “per les brutes senderes de la política voleu depurar a l’antipolítica CNT?”[19]. Es pot veure un malestar latent, si bé minoritari.
Al mig quedaven militants de gran capacitat organitzativa com Francesc Muns Novensà. En una assemblea de 1933 va advocar per escindir-se de la CNT. El sindicat va ignorar la seva petició, quedant vinculats al que decidissin els Sindicats d’Oposició, per orientació de Biosca. I com en 1936 l’Oposició va decidir reingressar en CNT en lloc de crear una altra central sindical, perquè això farien en Castellbell. Muns serà qui presideixi el sindicat durant la Guerra Civil, i demostraria posicions àcrates al llarg de la seva trajectòria, especialment quan li va tocar ser conseller municipal representant a la CNT.
Respecte a l’activitat orgànica del SUT dins de l’òrbita dels Sindicats d’Oposició, l’organització de Castellbell i el Vilar sempre va tenir problemes econòmics. Amb prou feines aconseguien cotitzar a la federació catalana de Sindicats d’Oposició. Havien de fer esforços importants per a complir amb les quotes, la qual cosa implica una mala gestió del cobrament de les quotes dels afiliats. En 1934 van arribar a témer el ser expulsats de l’Oposició per aquest motiu. Encara així per a col·laborar amb l’Oposició es van subscriure al periòdic Sindicalismo, portaveu d’aquesta tendència. I es van preparar per a subscriure’s al periòdic Combate, que anava a ser el diari de la Federació Sindicalista Llibertària, que era l’organització específica o política de l’Oposició trentista. Aquest diari no va sortir a la llum a causa d’una prohibició governamental a l’abril de 1934. A més de tot això el Sindicat Únic va participar en 1934 en el Front Únic de Treballadors juntament amb altres sindicats antifeixistes (és a dir, amb sindicats adherits a la UGT, uns altres de l’Oposició de CNT i altres sindicats autònoms).
Castellbell no va enviar representants al Congrés de Saragossa però quan van rebre l’informe dels Sindicats d’Oposició no va haver-hi grans debats. A primers de juliol l’assemblea va aprovar reingressar en la CNT i no es van molestar a acudir al ple comarcal de Sindicats d’Oposició on Puig-reig i altres de Manresa van posar pegues a tornar a CNT (acabarien durant la guerra en la UGT). Antonia Tarragó va ser l’encarregada d’anunciar el reingrés en la Soli[20]. El 9 de maig de 1936 es renova la Junta del sindicat sent composta per Francesc Muns, president; Joan Codina Casafont, vicepresident; Isidre Coll Soler, secretari; Cristóbal Mayor Aliern, sotssecretari; Domènec Bargalló Paloma, caixer; Josep Puig Ollé, comptador; Salvador Morera Gil, bibliotecari; i vocals: Vicente Morros Pons, Pedro Pérez Masot i Alejandro Pujol Escalé[21].
Respecte als conflictes laborals a destacar durant la República cal dir que les grans fàbriques sempre van tenir unes complicades relacions amb la direcció d’aquestes. Sense arribar-se a donar la situació de vagues generals, a vegades sí que es donaven aturades als tallers. Generalment el sindicat sempre va resoldre tots els conflictes mitjançant la negociació amb els patrons. Un conflicte destacat va ser la vaga de contra-mestres del tèxtil de 1934, que va tenir un impacte a les fàbriques del poble. En aquest cas el sindicat la va secundar.
La situació de crisi en la qual va entrar tot el sector del tèxtil des de 1933 va fer que es rebaixessin el nombre de dies de treball, primer a 5 dies a la setmana, i en 1936 a 3 dies. Per tant existia una situació de penúria econòmica en la major part de la població. Cal destacar que el sindicat comptava amb comitès de fàbrica en totes les fàbriques grans.
La fama del SUT de Castellbell i el Vilar va traspassar les fronteres municipals i d’aquesta manera cap a 1934 els obrers de la fàbrica Serra i Balera del veí poble de Sant Vicenç de Castellet van demanar ser membres del sindicat de Castellbell, que després de celebrar algunes assemblees els van admetre. En aquest cas caldria constatar que el sindicat veí no funcionava bé, i a causa d’això va arrelar una UGT bastant potent per al que solia ser aquesta central sindical als pobles.
Festa de les Caramellas de 1936. Observem el detall de la bandera vermella i negra triangular en la part esquerra de la foto. Arxiu El Brogit (revista de Castellbell i el Vilar), reproducció de Valls Pueyo, 2011, p. 139
La Guerra Civil
La guerra civil va suposar una catarsi en la vida de tots els pobles. En molts es van conformar grups d’obrers armats que van evitar qualsevol confluència de persones de dretes amb els militars revoltats. En Castellbell ràpidament es va formar una milícia local per a controlar la rereguarda. Van participar desenes de llibertaris i republicans.
A l’ajuntament es van destituir tots els consellers de dretes, per decret de Lluís Companys, i en poques setmanes es van anar creant comissions per a gestionar les contribucions industrials (impostos), la gestió de les aigües (que es municipalitzen), l’educació (gestionada a través del CENU), la seguretat (externalitzada en el comitè antifeixista) o l’escorxador (municipalitzat també). En aquells mesos de l’estiu de 1936 l’activitat va ser frenètica en tots els aspectes.
Biosca va sofrir un accident de cotxe i va ser substituït per Salvador Vila Selga, d’Esquerra Republicana. Provenia d’una família de rabassaires i també va participar en la vigilància armada dels primers dies de la guerra. No tenia mala relació amb els llibertaris. Durant la guerra va ser el president del sindicat agrícola. Seria afusellat pel franquisme.
El Comitè Revolucionari Antifeixista, a diferència d’altres pobles en els quals existia una certa pluralitat de tendències polítiques i sindicals, era un monopoli de la CNT. Destacaven Jaume Casas Maüll, Francesc Ibáñez Domènech, Sebastià Caballol Serra, Esteve Sáez Garcia o Lluís Abelló Castells entre altres[22], molts d’ells van ser afusellats després de la guerra. Els hi acusava de la mort d’unes 11 persones de dretes, entre elles els alcaldes de 1935, Francesc Forrellat Grané i Ramon Badia Utzet, el jutge de pau i alguns regidors d’aquell moment. Dels 11 assassinats en la rereguarda hi ha 6 que van tenir part en la repressió contra els fets d’Octubre del 34.
Llistat dels milicians de rereguarda durant setembre de 1936. Tots els milicians de la rereguarda cobraven un sou setmanal de l’ajuntament. Arxiu Municipal de Castellbell i el Vilar, carpeta Milícies Populars, 1936.
Però és que a més d’aquests assassinats en el municipi van tenir lloc diversos més. Es tractava de diverses execucions massives atribuïdes als comitès d’altres pobles amb la connivència del de Castellbell i el del veí Monistrol de Montserrat: el 6 d’agost van aparèixer 6 cossos de persones de dretes d’Olesa de Montserrat. El 16 d’agost van aparèixer altres 6 cossos de persones de Sallent. El 23 d’agost altres 9 morts d’Olesa de Montserrat i el 17 de setembre 4 morts de Navàs. A més d’això, 6 cossos més de persones d’altres pobles. Les execucions als voltants de la muntanya de Montserrat van ser una constant en els primers mesos de la guerra. Es relaten alguns casos de persones cremades vius.
En aquells moments s’estava lliurant una cruenta guerra. Tots aquests assassinats no eren vists com a tals pels qui els realitzaven o, de fet, per tota la gent més polititzada del bàndol republicà independentment de la ideologia que professessin, els considerava com a successos de la guerra.
Deixant enrere aquesta etapa luctuosa ens centrarem en la vida municipal. L’ajuntament va tenir iniciativa per a confiscar les propietats dels elements del poble considerats “facciosos”. Es van iniciar les obres de construcció d’una nova escola. També es canvien alguns noms de carrers a la nomenclatura revolucionària. Més endavant, en la primavera es va proposar el canvi dels noms dels barris, encara que la iniciativa no va quallar. Així a la Bauma l´hi van passar a dir Buenaventura Durruti, al Borrás, Lluís Companys, al Burés Joaquim Maurin, al Vilar Avinguda Ascaso i a Sant Cristófor, 19 de juliol.
Passat l’estiu, a partir del 8 d’octubre quedarien dissolts els comitès revolucionaris creats al juliol mitjançant un decret de la Generalitat acceptat per la CNT a nivell de Catalunya. D’ara endavant els ajuntaments es transformarien en consells municipals, que integrarien les diferents forces antifeixistes de cada localitat. En Castellbell el nou ajuntament es va conformar el dia 3 de novembre. El nou alcalde o primer conseller, va anar Salvador Vila Selga, d’ERC. A més Esquerra tenia els consellers Esteve Biosca i Elissi Giralt Morera, tots dos pertanyents a la CNT també, amb càrrecs en la junta del sindicat durant l’etapa anterior republicana. Unió de Rabassaires per la seva part estaria representada per Isidre Vila Subirana, el POUM per Antoni Fainé Ricart (i més tard per Vicenç Morros, que era membre en la junta del sindicat en 1936). La CNT estaria representada per Jaume Casas Maüll, Pere Codina i Alexandre Pujol. A més es crea la Junta de Defensa, que substituirà al Comitè Revolucionari. La junta estarà monopolitzada per 6 membres de la CNT.
Es pot observar el predomini de la CNT, encara que repartida entre totes les forces polítiques. L’únic que no tenia relació amb el sindicat únic era Isidre Vila, rabassaire. Com s’intueix, la CNT va tenir un protagonisme clar en aquests primers mesos de la guerra civil. Estava duent a terme el seu propòsit revolucionari. Així i tot estaven succeint tantes coses alhora que el sindicat va celebrar la seva primera assemblea el 20 de setembre, a dos mesos de començada la guerra.
La junta va quedar presidida per F. Muns, i formada per Joan Codina, Pau Caballol, Cristóbal Mayor, Domingo Bargalló, Josep Puig, Salvador Morera i de vocals, Vicente Morros, Pedro Pérez, Alejandro Pujol i Francisco Polo.
Al principi el sindicat es va centrar en organitzar els comitès de fàbrica que s’havien d’encarregar de la gestió i la col·lectivització de les mateixes[23]. A més el sindicat havia de participar de la vida orgànica de la CNT d’aquells moments bulliciosos. El SUT participava en l’ajuntament i en el comitè revolucionari i impulsava milícies, tant en el front com en la rereguarda. Per si aquestes labors anessin poques també exercia labors culturals, impulsava el CENU local a través del mestre racionalista Josep Carol, i va crear algunes cooperatives, com la de la construcció (presidida per Josep Riudalles) o la cooperativa confederal de consum (inaugurada a l’agost de 1937).
La cooperativa de consum seria un maldecap per al sindicat, ja que van haver de canviar diverses vegades de personal fins a donar amb la plantilla adequada. A més el sindicat disposava d’un forn de pa, que era un dels cinc del poble.
Relació de les indústries fabrils i tèxtils de Castellbell i el Vilar. Arxiu Municipal de Castellbell i el Vilar.
Llista de les fleques del poble. 14/03/1937. Arxiu Municipal de Castellbell i el Vilar.
Una altra de les iniciatives va ser l’enviament al capdavant d’un grup de milicians. En realitat es tractava de diversos grups diferents que sumaven 24 milicians, tots ells de CNT. El 4 d’agost van sortir 7 milicians per al Front d’Aragó. Allí es van unir a la Columna Ascaso, 4a Centúria. Van formar l’anomenat “grup fantasma”, com apareixia en Solidaridad Obrera[24]. El 10 de setembre va partir un grup amb la Columna Terra i Llibertat. Eren 12 milicians[25] i en aquest grup hi havia dues dones: Caterina Cano Fernández i Joana Casajoana Enrich. Per a febrer de 1937 solament quedaven dues persones del poble amb la Columna Terra i Llibertat, que va ser desplaçada als fronts que envoltaven Madrid. La resta van anar tornant al poble, mentre que anaven al capdavant els reclutes de les quintes del 1932, 1933 i 1934, entre ells un gran nombre de cenetistes encara que ja de totes les tendències polítiques del poble. L’ajuntament va aprovar el pagament de diversos milers de pessetes per a les milícies al novembre de 1936.
En una acta del mes de febrer de 1937, presa la paraula algun militant (no apareix cap nom) representant als milicians que havien abandonat el front. En les actes es nomena un “grup Alba”, que haurà de donar les seves armes al comitè de defensa confederal[26]. Podríem deduir que alguns s´havien portat les seves armes des del front. Així mateix podem donar per armat el comitè de defensa del poble. El dubte seria si es tracta del mateix que la Junta de Defensa de Castellbell o si era una entitat únicament dependent de CNT.
Serà a partir del canvi d’any quan sorgeixen alguns conflictes entre les diferents forces antifeixistes, com estava succeint en altres pobles. En primer lloc Muns denúncia que hi ha un veí comunista que recluta nois de 15 i 16 anys per a enviar-los al front. L’ajuntament intervindrà en aquest cas. En segon lloc Esteve Biosca que havia estat l’encarregat de gestionar els proveïments, dimiteix el 9 de febrer de 1937 i queda Joan Codina (de la CNT) a càrrec. La conselleria d’aprovisionament i proveïments seria una font de problemes en el futur.
Un altre conflicte va ocórrer el 13 de febrer. El conseller cenetista Muns denúncia en el ple municipal que Biosca va retirar la bandera rojinegra que onejava a l’ajuntament. Aquest respon que per llei només poden onejar la bandera catalana i la republicana. Pel que sembla la bandera rojinegra estava penjada de l’ajuntament des de l’inici de la guerra. Malgrat la queixa, Biosca continuarà participant amb total normalitat en les assemblees del sindicat. Aquest mateix dia es nomena una patrulla de vigilància de 8 homes (2 per CNT, 2 per ERC, 2 per Rabassaires i 2 pel POUM).
En el primer trimestre de 1937 va existir molta variació dels càrrecs de l’ajuntament. De tal manera que pocs van durar en un mateix càrrec prou com per a exercir una gestió eficaç. Es donava una imatge d’improvisació. No havien passat ni dues setmanes quan Lluís Abelló (CNT) va ser nomenat per a la conselleria de proveïments. Al maig és Francisco Camarero (CNT) qui ocuparà aquesta conselleria. Però Abelló no passava ni l’estat de comptes ni dóna les 22.000 pessetes de la caixa fins a principis de juliol. I això va provocar les protestes de Biosca. Van passant els mesos i la situació dels proveïments s’agreuja. Falten productes, es controlen les despeses i creix el malestar entre la població.
A més entra en escena un nou factor, el dels refugiats, que arriben a la fi de 1936. La CNT assumeix l’acolliment de les famílies de refugiats i per a deixar constància celebren Assemblees Populars massives al març i abril de 1937. En les diferents assemblees que es van celebrar s’exigia el pagament de quotes per treballador o contribucions per empresa al manteniment dels refugiats. A l’abril es va arribar a un acord que els treballadors i treballadores de les fàbriques aportessin el 3% del seu salari setmanal a aquest efecte, i que els pagesos, que no tenien un jornal, aportessin una quantitat fixa de 50 pessetes a la setmana, per un temps indeterminat. A la resta de veïns del poble se’ls assignaria una quota de conveniència[27].
Però aquesta decisió va aixecar butllofes entre els treballadors. El 30 d’abril es va tornar a celebrar una nova assemblea on es comentava el malestar generat per la decisió anterior, de tal manera que fins i tot hi havia hagut una manifestació. La situació tensa tant als responsables d’aquesta decisió (va ser aprovada en assemblea popular, però els qui anaven portant endavant els debats eren membres destacats de les organitzacions antifeixistes i de l’ajuntament) que aquests van presentar la seva dimissió en bloc. Durant la primera setmana de maig totes les organitzacions van confirmar el seu suport als seus representants a l’ajuntament, que van tornar al càrrec. El tema dels refugiats va quedar arreglat després de l’arribada d’una partida econòmica de la Generalitat, encara que els treballadors van continuar pagant quotes de suport fins al mes de juliol.
No sabem si té alguna influència en els fets relatats, però és en aquesta època quan apareix en escena la UGT i el PSUC. La primera vegada que demanen entrar en el consistori és el 20 de març de 1937. En aquesta ocasió tant el POUM com la CNT van amenaçar amb retirarse de l’ajuntament si s’admetia al PSUC. No volien saber res “en aquest poble és impossible la convivència amb aquest partit”[28]. La UGT havia començat a organitzar als tècnics de les fàbriques i exigia tenir un lloc en la societat castellvilarenca, que la CNT li denegava. El 25 de juny va ser atropellat un dels fundadors del PSUC, Francesc Tort i Bonet. No es pot confirmar el motiu, si va ser per desavinences personals o qüestions polítiques. El PSUC entraria a l’ajuntament a l’agost de 1937, amb Jaume Garcia Duarri i Josep Playà Torres com a representants. Tant CNT com el POUM es van retirar de l’ajuntament com a protesta perquè segons ells, el PSUC no estava degudament format al poble. Entenien que era una entitat molt petita i que no tenia legitimitat per a ser a l’ajuntament. Es va acordar enviar una delegació a parlar amb la Generalitat. No obstant això, per pressions del comitè comarcal i per la resposta de la Generalitat, la CNT de Castellbell va acabar acceptant la presència del PSUC a l’ajuntament. En aquest mateix ple es va votar la nova alcaldia per a Esteve Biosca[29].
Un altre assumpte curiós, que va aixecar polèmica, va ser el paper d’un falangista, Antonio Mèrida, que treballava en l’escorxador. En primer lloc, aquest personatge va ser destituït al setembre de 1937. La CNT va intentar ficar gent seva en el seu lloc i per alguna raó no el van aconseguir. No obstant això, Mèrida acaba mantenint el seu càrrec, potser perquè s’havia afiliat a la CNT o potser per contactes personals. El 22 de maig de 1937 en el ple de l’ajuntament Francisco Camarero (CNT) demana un augment de sou per al personal de l’escorxador. Isidre Vila (Rabassaires) li contesta que és curiós que la CNT abans volgués el cap de Mèrida i que ara li pugin el sou[30]. En la postguerra Antonio Mèrida seria el cap de la milícia de la Falange al poble. La seva família treballaria a l’ajuntament fins als anys 80, i segons sembla, era com si fos la seva casa. Seria interessant investigar les relacions de Mèrida amb la CNT a veure què va succeir.
Al març de 1937 es van iniciar els debats a l’ajuntament per a municipalitzar l’habitatge al poble. Es va nomenar un aturat que demanava una ajuda per a subsistir a l’ajuntament, com a encarregat de cobrar els lloguers. Més tard, a iniciativa de la Generalitat es va constituir una caixa immobiliària. Les baralles a l’ajuntament entre les diferents forces van retardar la seva aplicació.
Al setembre de 1937 l’ajuntament constata la falta absoluta de provisions. Es genera una situació d’excepcionalitat i es demana aportacions monetàries ràpides de les empreses. El 24 de setembre s’acorda demanar 47.458, 71 pessetes a les fàbriques. Aquestes paguen aviat però es troben amb la inacció de l’ajuntament. El 20 d’octubre s’ha de retornar els diners a les fàbriques perquè en un mes l’ajuntament no havia comprat els queviures que necessitava. Es va reprovar al conseller que havia gestionat els proveïments, Francesc Pubill Call (CNT). A la fi de setembre va ser assaltat el local del forn del sindicat[31].
El que estava succeint era que existien dos blocs confrontats, d’una banda ERC, UR i PSUC i per l’altre, la CNT i el POUM. A més el POUM per decret de la Generalitat havia d’abandonar tots els seus càrrecs en tots els ajuntaments. Aquests canvis, no van ser tots, el 26 d’octubre assumia l’alcaldia representant a ERC, Francesc Camarero, a qui abans vam veure com a conseller de la CNT.
En aquells moments el PSUC va prendre la iniciativa i el conseller Josep Santamaría Agut va demanar que l’ajuntament es fes responsable dels proveïments. En pocs dies es van tornar a fer els comptes i es van demanar 40.000 pessetes a les fàbriques, que van donar ràpidament. En aquells mesos finals tots els tràmits municipals estan relacionats amb el manteniment dels refugiats i amb la compra de provisions. Al gener de 1938 es va constituir la junta agrària del poble la missió del qual a curt termini va ser la d’intentar pal·liar la necessitat de verdures i carn.
El sindicat reconeix a l’octubre que ha patit una reculada. Per exemple paguen quotes al comitè de zona per 1.083 afiliats. Es pot notar que alguns afiliats han anat a la UGT, però no són molts. El 12 d’abril de 1937 la UGT dóna compte de 30 afiliats al poble, mentre que en el tercer trimestre són 9.032. En aquests moments el president del SUT de CNT és Josep Rosell Solé, que va venir de Manresa. En la dècada de 1910-1920 havia estat el president del poderós sindicat del fabril i tèxtil manresà, i a vegades president de la Federació Local de Manresa.
I arribem al 22 de febrer de 1938. En aquest ple, és triat per a l’alcaldia Ramón Cornadó (CNT). Però la rebutja. Per tant en segona votació surt triat Francesc Ibáñez (CNT), que també rebutja l’alcaldia. En tercera votació va sortir Santamaría (PSUC), qui no va rebutjar l’alcaldia. En el ple següent va assumir el càrrec pel PSUC Francesc Tort, qui acaba sent elegit alcalde el 24 d’abril següent. La causa era que Santamaría va ser reclutat per a l’exèrcit. Podem continuar veient que la guerra s’imposa a la normalitat i que són molts els consellers de tots els ajuntaments de l’Espanya republicana que acaben sent reclutats per a anar al front. No es van lliurar ni alcaldes ni altres càrrecs polítics.
Fins al final de la guerra l’ajuntament va continuar estant encapçalat per Tort Bonet. Com a imitació de la política catalana al juny es va constituir l’anomenat Front Popular Antifeixista de Castellbell i el Vilar, que intentava millorar la moral de la rereguarda, molt minvada per la qüestió dels proveïments i per la guerra.
Castellbell i el Vilar va caure un 28 de gener de 1939 sota el poder de les tropes nacionals. Els republicans en retirada van incendiar alguns dipòsits ferroviaris, i van volar el pont del ferrocarril.
En la postguerra no van ser pocs els que van canviar de jaqueta i van començar les delacions portant als tribunals a desenes de persones. En aquells anys van ser afusellats 9 persones del poble: Salvador Vila Selga, Isidre Vila Subirana, Domènec Bargalló Paloma, Esteve Biosca Sánchez, Francesc Muns Novensà, Joan Esquius Costa, Francesc Ibáñez Domènech, Antoni Franch Tarragó i Rossend Ventura Gomà. Excepte els dos primers la resta tenien carnet de la CNT[33].
La postguerra va implicar unes condicions de vida molt dures. Tan és així que els líders de la Falange temien una rebel·lió de la gent i que la Guàrdia Civil no arribés a temps des del veí Monistrol de Montserrat per a sufocar-la. Els centenars de fugits a França, una autèntica marea, van anar tornant a comptagotes a partir del final de la Guerra Mundial per a refer les seves vides sota un règim franquista que els vigilava estretament[34]. Poc van poder fer per a reconstruir els seus organitzacions[35].
Conclusions
Després d’aquest repàs, més o menys detallat, de la vida d’un poble concret vull ressaltar la importància del context tant a l’hora de seguir línies d’actuació com en l’ambient i la moral de la població i dels militants de qualsevol organització. Un context d’auge revolucionari crea les condicions perquè floreixin les organitzacions revolucionàries i perquè aquestes s’atreveixin a plasmar tots els seus ideals. En canvi, un context de reculada, genera un clima de descoratjament que mina els projectes i impedeix que es plategin noves idees.
En el cas de Castellbell i el Vilar podem veure que el Sindicat Únic va seguir va tenir diverses etapes. En primer lloc, una etapa sindicalista possibilista, coincident amb els anys republicans. En segon lloc, una etapa revolucionària, que neix ja en la primavera de 1936 i que s’esgota en l’estiu de 1937. En tercer lloc, una etapa derrotista, que es plasma al llarg de 1938, coincident amb el declivi de la Guerra Civil. La quarta etapa seria la mera supervivència en la postguerra.
En l’època possibilista, es pot reconèixer el pes de les idees republicanes en el si del sindicat, encapçalades per Esteve Biosca, però no seria l’únic. De fet es pot intuir que el fet que no entrés al poble cap partit marxista es va deure al fet que Biosca i el seu grup d’afins mai es van interessar per aquelles idees. En cas contrari, seria esperable que haguessin format sindicats autònoms o la UGT, com ocorria en altres llocs de la comarca.
El republicanisme de Biosca, segons el que escrivia en els periòdics o segons el que deia en els mítings, no s’intueix independentista català sinó més aviat federalista. Esquerra Republicana de Catalunya va ser un partit molt plural, compost per diverses forces republicanes, unes nacionalistes, altres esquerranes, altres federalistes. Per exemple se sol assumir que el partit Estat Català, que solia integrar-se dins d’Esquerra Republicana, era una organització que odiava l’anarquisme i a la FAI. En canvi els qui venien dels entorns federalistes, col·laboraven, o fins i tot militaven amb els anarquistes dins de les cooperatives obreres, en els sindicats o en els ateneus i altres espais culturals. El trentisme inicial de Biosca va derivar en aquestes posicions. I mai va decidir tampoc seguir els passos d’Ángel Pestaña i el seu Partit Sindicalista, que no va tenir cap presència al poble.
Davant una personalitat tan forta com la de Biosca, durant la Guerra Civil, ERC de Castellbell i el Vilar apareix com un partit que va permetre i va animar la revolució. No sols això, si no que es va nodrir de quadres de la CNT per als quals la col·lectivització de les fàbriques o l’expropiació de propietats de la gent de dretes era una mica de justícia bàsica. No sabem si el sector d’ERC que provenia del Sindicat Agrícola pensava el mateix, segurament eren les dues ànimes dins d’aquella organització local. De totes maneres, segons avançava la guerra i l’ambient general canviava ERC també es refreda i congela les iniciatives revolucionàries. Eventualment xoquen amb els llibertaris que són hegemònics i Biosca serà també un factor.
L’etapa revolucionària es dóna quan Espanya viu una situació de gran auge revolucionari, a partir de març o abril de 1936. Les masses es polititzen, es mobilitzen, s’organitzen. A tot arreu hi ha un flux enorme cap a les organitzacions de l’esquerra revolucionària. I al poble de Castellbell i el Vilar això es nota en la CNT, on hi ha un canvi d’orientació bastant clar. La revolució social que es produeix després de l’aixecament militar és resultat d’aquest clima. I com és lògic aquest ambient dóna lloc a moltíssims projectes i iniciatives. Però l’any 1937 les perspectives d’una llarga guerra i la situació de les provisions, cada dia més escasses i a repartir amb els refugiats, és un agent desmoralitzador. Les successives lleves per a anar al front priven als llibertaris de molts dels seus quadres. Almenys dels més motivats i de molts joves. Després de l’estiu de 1937 l’organització anarcosindicalista cau en crisi i es paralitza fins a octubre. Ha de prendre les regnes del sindicat un veterà militant (Josep Rosell) que a més – segons alguna documentació dels franquistes – pertany al POUM.
En el consell municipal els llibertaris passen de bloquejar l’entrada del PSUC (una organització numèricament insignificant, segons ells) a regalar-los l’alcaldia. Entenc que això és producte del derrotisme del moment. No esperaven res d’estar en el consell municipal, que ja era un mer òrgan administratiu i no un fòrum de debat entre les tendències polítiques que conformaven la societat. L’era revolucionària deriva en derrotisme gairebé de manera natural segons l’organització i els seus militants més destacats s’impregnen de l’ambient general que existia al poble. Els anarcosindicalistes passen d’intentar eliminar a un membre del PSUC a fer-li alcalde.
Recordatori a Biosca, 11/09/2010. Nació Digital. https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/13554/castellbell/vilar/recorda/esteve/biosca/diada
Notes:
[1] Veure Valls Pueyo, 2011, pàg. 126-127.
[2] Gabriel Sirvent, Pere. Classe obrera i sindicats a Catalunya […], p. 405-417.
[3] Valls Pueyo, 2006, pàg. 14-15.
[4] Solidaridad Obrera, 26/04/1932, p. 1
[5] Solidaridad Obrera, 09/07/1932, p. 4
[6] Solidaridad Obrera, 22/11/1932, p. 6
[7] Es tracta de Joan Figueras Rossinyol. Va tenir un paper en l’atemptat contra uns militants del Sindicat Lliure ocorregut en el cafè-bar L’Alhambra de Manresa en 1923. Figueres va ser detingut per aquest atemptat, que va provocar quatre ferits greus, al costat de Joan García Oliver membre rellevant del grup anarquista Los Solidarios. Joan Figueras tenia un germà, Jaume, que va caure víctima dels pistolers del Lliure a Barcelona en aquells anys. L’any 1931, Figueras va ser nomenat secretari del comitè comarcal de l’Alt Llobregat i Cardener i per això li ho va veure donant nombrosos mítings per tots els pobles, com es pot constatar en Solidaridad Obrera o en El Trabajo. En la guerra va partir al capdavant amb la Columna Terra i Llibertat.
[8] Leonci Sanllehí va ser detingut a la revolta de l’Alt Llobregat de gener de 1932. Va passar unes setmanes pres i va poder participar en el Ple de Sabadell d’abril de 1932. Posteriorment estarà lligat als sindicats de la CNT afins a la FAI, participant en el comitè propresos de la comarcal.
[9] “A todos los sindicatos de la Comarcal Cardener – Alt Llobregat. El Trabajo, 22/07/1933, p. 4.”. La comissió estava formada per Valentí Piñol del fabril-tèxtil de Manresa, José Antonio Robles de Puig-reig, Marcel Augés del metall de Manresa, Aniceto Vilalta de Puigreig, Emili Riu de Gironella i José Planas de la fusta de Manresa, a més del citat Biosca de Castellbell i el Vilar.
[10] Acta del Sindicat de Treballadors, 09/04/1933, recollida a Valls Pueyo, 2005, p. 41.
[11] Acta del Sindicat de Treballadors, 11/6/1933, recollida a Valls Pueyo, 2005, p. 43.
[12] Solidaridad Obrera, 15/08/1933, p. 4
[13] Per exemple, Leocada Biosca, Rafaela Vallés, Dolors Ventura, Asunción Muñoz, Teresa Solernou, Luisa Alsina, María Gusí, Elisabet Sáez, Carme Anguera… són nomenades en els comitès de fàbrica anteriors a 1936.
[14] Acta del Sindicat de Treballadors, 19/01/1934, recollida a Valls Pueyo, 2005, p. 61
[15] “Gran Mítin de Orientación Sindical”. El Trabajo, 17/12/1932, p. 4
[16] López Esteve, Manuel. Els fets del 6 d’Octubre de 1934. Annex II. p. 61
[17] Valls Pueyo, 2006, p. 54.
[18] “El laïcisme d’Esquerra”. El Trabajo, 05/05/1934, p. 4.
[19] “Marcando posiciones”. Solidaridad Obrera, 14/01/1936. p. 6
[20] Solidaridad Obrera, 12/07/1936, p. 6. “Al fin el Sindicato de Trabajadores de Castellvell y Villar con 1.200 afiliados, tomó el acuerdo en firme de reingresar en la CNT en asamblea general del 5 del corriente, por reconocer que es hoy en único baluarte de las masas oprimidas.”
[21] Acta del 9/5/36, recollida per Valls Pueyo, 2005, p.80.
[22] La Causa General del poble diu que pertanyien al comitè les següents persones: Abelló Castells, Lluis; Barceló Rovira, Gaspar; Caballol Serra, Sebastià; Cabrina Vilaseca, Valentí; Cano López, Esteve; Casajuana Serrahima, Valentí; Casas Maüll, Jaume; Costa Puig, Rafael; Esquius costa, Joan; Garcia Berzuela, Florenci; Ibáñez Domènech, Francesc; Morales Garrido, Leocadi; Muns Novensà, Francesc; Sáez García, Esteve.
[23] Acta del 7/11/1936. Valls Pueyo, 2005, p. 99
[24] Solidaridad Obrera, 03/11/1936, p. 6. Aquí apareixen 6, però en el llistat de milícies del poble són 7 els que parteixen el 4 d’agost cap a Aragó: Salvador Camí, Octavio Gómez, Joaquín Saez, Josep Torrens, Miquel Prada de Conflent i Rossend Ventura.
[25] La resta de milicians: Antonio Avilés Garcia, Llorenç Belmonte Cano, Ramon Berenguer, Josep Fábregas Roig, Florenci García Berzuela, Joan García López, Alonso Manzanares, Cristòfor Montoya Mayor, Esteve Sáez García, Pere Sáez López. Arxiu Municipal de Castellbell i el Vilar.
[26] Actes 13-14/02/1937, Valls Pueyo, 2005, p. 109
[27] Resum de l’Acta de l’Assemblea Popular del 17 d’abril de 1937. Arxiu Municipal de Castellbell i el Vilar.
[28] Valls Pueyo, 2011, p. 150
[29] Acta de l’Ajuntament, 14/08/1937
[30] Acta de l’Ajuntament, 22/08/1937
[31] Actes del SUT de Castellbell i el Vilar, 29/09/1937, recollides per Pueyo Valls, 2005, p. 123
[32] Estadística per a l’III Congrés dels organitzacions de la Unió General de Treballadors de Catalunya, 23/10/1937.
[33] Valls Pueyo, 2011, p.162
[34] Es comenta que algú tan destacat com Ginés Jódar no va tenir molts problemes amb la justícia franquista després de tornar al poble, cosa que li va comportar sofrir l’ostracisme per part dels seus antics companys per possible delator.
[35] Com a curiositat dir que el poble té una Biblioteca pública anomenada Maria Malla, de les Juventudes Libertarias, inaugurada en 1991.
Bibliografía:
Gómez, Miguel. Teixint el fil roig i negre. Història de l’anarquisme de l’Alt Llobregat i el Cardener. Centre d’Estudis Josep Ester i Borràs, 2019.
Valls i Pueyo, Joan. La CNT a Castellbell i el Vilar (1931-1938). Ajuntament de Castellbell i el Vilar, 2005.
Valls i Pueyo, Joan. La Segona República a Castellbell i el Vilar (1931-1936). Ajuntament de Castellbell i el Vilar, 2006.
Valls i Pueyo, Joan. Història de Castellbell i el Vilar, el mirador de Montserrat. Ajuntament de Castellbell i el Vilar, 2011.
Centre d'estudis Ramona Berni [CERB] 