La Revolució
La derrota de l’aixecament militar del 19 de juliol va portar Catalunya a una catarsi revolucionària. Sallent no seria menys. Quan es va constatar que la guàrdia civil del poble romania fidel a la República i que el mateix ocorria amb el Batalló de Metralladores núm. 4 acantonat a Manresa, ja no calia témer gran cosa. La guàrdia civil va ser enviada a Manresa i els comitès van recuperar 6 pistoles de la caserna i totes les armes del somatén i dels vigilants de la mina. Uns dies després van arribar uns fusells de Barcelona.
De seguida es va reorganitzar l’ajuntament eliminant de la seva composició als regidors de dretes. Alhora es van organitzar diversos comitès. El primer, el Comitè de Defensa Comarcal, compost per militants de la CNT–FAI. La Causa General ofereix els noms de Ginés Navarro Muñoz, Josep Solsona Carré i Josep Riera Fábregas, com a membres d’aquest comitè a Sallent. Els tres eren miners i destacats militants llibertaris i confederals. Aquest comitè es va encarregar d’impulsar al seu torn un Comitè de Milícies Antifeixistes, de caràcter comarcal (presumiblement un comitè va derivar en l’altre), per a eliminar qualsevol conat de revolta feixista. Recordem que en la zona del Llobregat el carlisme tenia un fort pes sociològic i que havien intentat revoltar-se a Gironella.
Com a acció pràctica d’aquest comitè destaca la presa de l’empresa d’autobusos Manresa–Berga, situada en la primera ciutat, així com la confiscació dels tallers d’Oxigen i Construccions Metàl·liques del Llobregat a Sallent. L’empresa va ser reconvertida en una fàbrica d’armes i va arribar a tenir uns 400 obrers i obreres treballant a ple rendiment. En una visita a la fi de 1936 del futur President de la Generalitat, Tarradellas, declararia que “no semblen obrers que treballin per una setmanada, sinó uns artífexs que treballen amb devoció idealista i disciplina de soldades” [1].
Existiria un tercer comitè, el Comitè Revolucionari Antifeixista, que era un comitè que recollia les diferents forces polítiques i sindicals de la població. Ho formaven Jaume Mas i Rafael Bonals per la UGT, José Molina pel PCC (abans de convertir-se en el PSUC), Vicenç Planella pel POUM, Pere Andorrà per ERC i Juan Butchacas, Isidro Flotats, Josep Solsona i Ginés Navarro per CNT. Aquest comitè s’encarregaria en primer lloc de la seguretat. Les seves funcions immediates passaven per requisar totes les armes de la zona, expedir permisos d’armes, controlar el territori, tenir control de qui entrava o sortia del poble, etc.
Les patrulles de Sallent van tenir molt mala fama entre les dretes i com un rampell es va generar una llegenda negra entorn d’elles. Amb tot, és cert que van efectuar execucions de civils. Només el mes de juliol van resultar mortes de manera violenta 9 persones. Entre elles 4 missioners claretians i 2 membres de la Lliga Regionalista [2]. També va ser executat el excenetista Juan Alcón, antic membre de la FAI i represaliat en 1932. La raó va ser que durant les vagues de 1934 va passar a ser confident de la direcció de la mina i per ell diversos companys van ser acomiadats. El 16 d’agost van ser executats 6 membres de la Lliga Regionalista a Castellbell i el Vilar. Entre ells estava l’alcalde que havia dirigit la repressió després d’Octubre de 1934. En total va haver-hi 23 persones del poble que van morir violentament. Les seves accions no sols es van limitar a Sallent sinó que també es van realitzar incursions en altres pobles com Avinyó (on van anar a buscar un altre monjo claretià), Castellbell i el Vilar, Sant Fruitós de Bages i la Pobla de Lillet. Cap a agost el comitè revolucionari va derivar en una entitat civil que realitzava projectes per al poble.
Les patrulles del 28 de juliol. Font: Arxiu Municipal de Sallent – Fons Ajuntament de Sallent
Totes les forces antifeixistes es van fer amb nous locals a costa dels de les dretes i de l’Església. La UGT va ocupar el convent i escoles confessionals. La CNT es va dividir per sindicats. Així que el Fabril i Tèxtil i el ram del Metall van instal·lar la seva seu a les Escoles Confessionals dels missioners del Sagrat Cor; Construcció a l’Església i el Sindicat Únic Miner a la casa parroquial del carrer Clos, 4; les Joventuts Llibertàries i la FAI a la casa de la societat del bisbat de Vic. Altres organitzacions també van prendre altres edificis.
Com a curiositat, en 2017 es va produir el descobriment de 7,6 tones de dinamita i 450 granades de tipus FAI, amagades des de la guerra en un fals envà a la casa parroquial (carrer Clos). Unes obres en l’edifici van deixar al descobert les armes, que van ser ràpidament confiscades per la unitat antiterrorista dels Mossos d’Esquadra.
Els treballadors es van fer càrrec de la majoria de les empreses. Algunes dominant-les completament com la, abans nomenada, Construccions Metàl·liques o la mina, que es va reconstituir en Potasses Ibèriques Col·lectivitzada, la fundició Metalls i Argenteria Ribera. A més es van conformar les cooperatives de lampistes i electricistes d’una banda i la de paletes per l’altre, les dues adherides a la CNT.
Altres empreses, en canvi, van ser gestionades per un comitè de control obrer, encara que nominalment seguien vinculades als antics propietaris. Aquest va ser el cas de Tèxtil Cotonera, SA., la fundició Tallers Morral, la casa Riera, Emilio Cortés, Camprubí de construcció, Mata i Pons, Solervicenç, Berenguer, etc. Durant les primeres setmanes totes les nòmines portaven els segells del Comitè Revolucionari Antifeixista i algunes empreses van pagar transitòriament els salaris a través del comitè. Per tant, el comitè havia de recaptar uns impostos per a això (a pesar que la seva prioritat fos la d’organitzar una milícia).
No van dubtar a imposar multar als qui consideraven persones faccioses o contràries al nou estat de les coses. Eren multes petites, però que es repetien en el temps. Després de la caiguda de Catalunya sota el control franquista seria un dels punts per a processar als detinguts.
I al seu torn l’ajuntament també es va sumar al procés socialitzador. El mes d’agost es municipalitza la companyia de la llum i les dues d’aigües del poble, La Sallentina i Aigües de Cabrianes, SA. També es van iniciar obres per a donar treball als obrers en atur. Al seu torn la cooperativa va ampliar el seu personal i alguns agricultors van ocupar terres que els seus antics propietaris havien fugit del poble.
A nivell de Catalunya, a l’agost de 1936, la CNT va decidir acabar amb el Comitè de Milícies Antifeixista. Això va acabar decidint la seva entrada en el Govern de la Generalitat que es va produir a la fi de setembre. Una de les primeres mesures que va prendre la nova autoritat va ser la d’acabar amb els comitès locals. A Sallent això va fer que el nou ajuntament constituís un consell municipal que va entrar en vigor a l’octubre. El consell es componia de 6 membres d’ERC, 6 de la UGT, 6 de la CNT i 4 dels Rabassaires. Els quatre de la CNT eren Josep Solsona, Domingo Xixons, Emeterio Gandilló i Lluís Manubens. El consell municipal estava presidit per Pere Andorrà, d’ERC, que tenia bones relacions amb els llibertaris. A efectes pràctics aquests controlaven les conselleries més importants (seguretat, proveïments i economia).
El nou consistori va emprendre noves obres públiques per a donar treball als aturats. Per exemple, derruint les esglésies que havien estat incendiades al juliol o ampliant les escoles. També va iniciar la municipalització de l’habitatge. En canvi no va poder desenvolupar altres projectes que tenia, com la construcció d’una petita presa en Cabrianes per a fabricar electricitat.
Les milícies
La guerra va ser una obsessió per als revolucionaris. De fet tota l’economia s’anava orientant a poc a poc a fer front a les exigències del conflicte bèl·lic. Els miners, que havien deixat de produir, es van anar preparant per a la guerra. El 2 de setembre va sortir la primera milícia de Sallent. Aquesta es va unir a la columna que va partir de Manresa el dia 7. Es diria Columna Terra i Llibertat. Malgrat això, al principi aquesta unitat va ser coneguda sota el nom de Roja y Negra, per això hi ha equivocacions. Quan van arribar a Barcelona es van adonar que ja existia una altra columna amb el mateix nom i li ho van canviar.
La columna va ser enviada a Madrid com a reforç que li oferia la Generalitat al Govern de Largo Caballero i van tenir el seu baptisme de foc el dia 11 de setembre. A partir d’aquí la unitat va viure un llarg periple que la va portar des del front de la Serra de Gredos a Toledo a la Serra d’Albarrasí a Conca. Va romandre en els fronts del centre fins a març de 1937, quan va tornar a Catalunya per a militaritzar-se.
La milícia de Sallent conformava la tercera centúria de la columna. El seu delegat va ser Joan Butchacas, i va tenir responsabilitats en el comitè de guerra de la columna, així com Jaume Crusellas, també del poble. Comptava amb entre 120 i 135 milicians. Amb el pas de la guerra aquesta xifra va anar minvant a causa de les baixes i malalties del front.
No obstant això, aquesta no va ser l’única unitat on es van allistar els milicians. Per exemple, va haver-hi 18 militants en la columna Aguiluchos, 7 en la Ascaso, 5 en la Durruti, etc. La CNT va organitzar entre 160 i 175 milicians (només va haver-hi 3 dones entre ells), mentre que la UGT sallentina solament va enviar 8 milicians al capdavant (a la columna Del Barrio) i els catalanistes 16 (a la columna Macià-Companys) [3].
Amb la militarització molts mossos del poble van ser reclutats enviats a les noves unitats que s’anaven formant. La CNT sallentina va voler participar en l’Escola Popular de Guerra, que estava formant oficials per a l’exèrcit. Cap a gener o febrer de 1937 la CNT (i tots els partits en general) enviava joves que en alguns casos havien passat per les milícies per a rebre formació militar reglada i poder utilitzar-los després per a la guerra.
La vida al poble
Parlar de la vida en la rereguarda republicana és sens dubte parlar de la vida social i política de la població. En aquest sentit moltes de les diferències de criteri entre sectors de la població durant la Guerra Civil es dirimien en les noves institucions, encara que també es traduïa en l’ambient del carrer.
En primer lloc cal comentar que a causa del decret de sindicalització obligatòria les centrals sindicals es van expandir extraordinàriament. La CNT sallentina va augmentar la seva hegemonia aconseguint prop de 3.000 afiliats, mentre que la UGT va irrompre amb potència arribant a fregar el miler d’afiliats. Com en moltes altres poblacions a la UGT van ingressar aquells treballadors que no tenien un altre remei que afiliar-se a algun sindicat, i que fins llavors o bé havien estat apolítics o bé simpatitzaven amb les dretes. Aquesta seria la situació del sindicat del comerç ADCI, per exemple. En altres casos es tractava de velles picabaralles personals amb l’anarquisme, com podrien ser la d’aquells miners i treballadores i treballadors del ram del tèxtil que es van afiliar a la UGT [4]. En la primavera de 1936 el PSUC va aconseguir una certa influència entre alguns miners. La secció local del Partit Comunista de Catalunya, que va ser fundada en 1933, va liderar sense problemes el sindicat.
Entre les disputes entre les forces partidàries de la revolució i les seves contràries destacaria la qüestió dels proveïments. L’historiador Agustín Guillamón, ha relatat precisament que els proveïments i l’aprovisionament de la població era clau en la rereguarda. Per això el PSUC es negava en ferm a cedir a les intencions de la Confederació d’instaurar el monopoli del comerç exterior. Joan Comorera, conseller de la Generalitat pel PSUC, va arribar a defensar el “lliure comerç” per a l’adquisició de matèries primeres i provisions. Això provocava que els diferents enviats de cada regió o de cada organització licitessin pels mateixos productes, encarint les compres. Malgrat ser antieconòmic, obeïa a un pla per a crear malestar en la rereguarda. La potent i moderna propaganda del PSUC acusava els comitès de proveïments (gestionats per la CNT) de causar una crisi d’aprovisionament per culpa de la seva escassa preparació. A més es van provocar nombrosos conflictes d’ordre públic en les cues del pa i manifestacions de dones del PSUC exigint la fi dels comitès. Tota aquesta situació corria en paral·lel a la supressió de les patrulles de control (que encara que eren de tots els partits, liderava numèricament la CNT), a la supressió de les conselleries de seguretat dels municipis (arrabassant-los la seva capacitat de gestionar l’ordre públic) i el control de les fronteres per part de la Generalitat (cosa que provocaria els fets de la Cerdanya).
A Sallent la CNT controlava la conselleria de proveïments. En la tardor de 1936 havia fundat una Cooperativa Confederal que utilitzaven les famílies associades. Però la Confederació tenia al cap la socialització del comerç. Així que el 23 d’abril de 1937 es va convocar una assemblea general per a debatre sobre la col·lectivització de les botigues i comerços de la localitat. En un document de la UGT [5] es relata aquest esdeveniment, i descriuen que van assistir unes 1.500 persones i que van aprovar per unanimitat socialitzar el comerç. Per tant la CNT anava a portar al Consell Municipal aquesta decisió popular.
En el consell la socialització va ser paralitzada fins que es posicionessin totes les organitzacions. Es va debatre el 2 de maig, just en l’inici dels Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i aquest episodi sallentí es podria situar en aquell mateix context. La UGT i els Rabassaires es van oposar a aquesta socialització. Els primers perquè no ho veien necessari (encara que cal fixar-se aquí en la quantitat de persones de dretes que componien el seu sindicat de comerç, totalment contràries a qualsevol col·lectivització dels seus negocis), mentre que els segons van respondre que no era competència dels pagesos, ja que tenien altres mitjans de comercialitzar els seus productes. El Centre Republicà (ERC) es va abstenir, argumentant que només farien allò que la Generalitat considerés legal i que no tenien clar si la proposta ho era. El POUM també es va abstenir. A Sallent el POUM va jugar un rol molt secundari en tot moment i es desprèn que mai va disposar de quadres ben preparats.
En la sessió del 4 de maig s’adona del resultat de les assemblees de les diferents organitzacions que traslladaven la negativa. Per consegüent, els consellers delegats de CNT que gestionaven els proveïments dimiteixen. La UGT es nega a prendre la conselleria i proposa una comissió conjunta amb ERC i els Rabassaires per a gestionar d’ara endavant els proveïments. El POUM, per part seva, s’absté de participar en la comissió.
El resultat va ser que la CNT impulsaria d’ara endavant la Cooperativa Confederal, que seria com un gran centre comercial amb preus rebaixats per a la seva afiliació. A més per a més inri van baixar els preus per a fer-li la competència als comerços que havien bloquejat la socialització.
Així estaven les coses al maig, que d’altra banda va resultar tranquil al poble a nivell d’ordre públic. La CNT dominava els telèfons i l’estació de tren, de manera que no va ocórrer res. La UGT s’havia preparat per a defensar els seus locals amb militants comunistes. Així i tot, en el llarg informe abans esmentat reconeixien que no podien haver resistit molt atès que els anarquistes disposaven d’armes de guerra. La nit del 17 al 18 de maig uns militants de l’Agrupación Amigos de Durruti (CNT) estaven amagant unes caixes d’explosius. Pel que sembla va caure a terra un obús que va explotar morint un company i quedant ferit un altre (va perdre una cama i una mà), sense haver estat capaç l’autor de recuperar els seus noms.
No obstant això, el dia 2 de maig, Pedro Mollart Prada de Conflent, militant de CNT, va ser recollit per uns milicians armats que conduïen un cotxe. Mai més es va saber de Mollart i en la Causa General es pressuposa que va ser assassinat. Aquest seria l’únic cas de mort violenta a causa dels Fets de Maig. Tot indica que va ser executat. Es desconeix l’autoria, però donat el context es presumeix que van ser els comunistes.
Un grup d’uns 40 militants miners de Sallent es trobava a Barcelona just en aquells dies dels Fets de Maig. Es trobaven en plenes negociacions sobre les exportacions de potassa a l’estranger. Van combatre en les barricades de Barcelona.
Es pot veure que la CNT sempre va tenir la situació controlada al poble. Per exemple a la fi de setembre de 1937 va haver-hi unes protestes de carrer que afectaven els pagesos, acusats d’acaparament i de boicotejar els proveïments del poble. Al seu torn aquests acusaven “els forasters” de robar-los fruita i verdura de les hortes. El cas va arribar a majors quan la Unió de Rabassaires i ERC van dimitir dels seus càrrecs de l’ajuntament, quedant aquest en mans de CNT i el PSUC. El nou alcalde interí va ser Joan Butchacas durant algunes setmanes, fins que els dimitits van acceptar reintegrar-se. Qui mai va poder reintegrar-se va ser el conseller del POUM, després de ser il·legalitzat aquest partit al juliol de 1937. La seva militància es va implicar d’ara endavant en la CNT, mentre que aquells militants que pertanyien a la UGT van ser expulsats d’aquesta.
Un altre factor de control al poble era la mina. Aquesta va ser presidida per Josep Solsona, destacat militant confederal. Això no va salvar l’empresa d’una forta caiguda de la producció, atès que gran part de la seva plantilla estava en el front i que no disposaven de molts mitjans per a remuntar el treball. El Govern de la República la va nacionalitzar i la va unir a les mines de Súria i Cardona com si fos la mateixa empresa. Així i tot no va canviar molt la manera de funcionar i la producció fins i tot va caure més.
Dels principals problemes que va haver de fer front el Consell Municipal va ser la gran quantitat de refugiats que van arribar. Van ser acollits en diversos centres i també en cases particulars. Altres qüestions que havien rellevància tenien a veure amb la construcció dels refugis, amb l’evacuació de les persones més compromeses al final i amb el desenllaç de la guerra.
Sense tenir números molt precisos es pot estimar en més d’una trentena les persones mortes en els fronts de guerra. D’elles podem conèixer la filiació cenetista de 17, si fem cas de l’extraordinari treball de l’Associació Isaac Puente i el seu projecte Sangre Anarquista [6]. Aquestes 17 víctimes mortals dels combats de guerra es van repartir per totes les batalles en les quals van participar salentins: Brunete, Belchite, Ebre, Peñarroya, caiguda de Catalunya, etc. Suposen el contingent de morts confederals més gran de la comarca de l’Alt Llobregat, per davant fins i tot de Manresa o de Berga.
Un altre balanç el compon la repressió. Les persones represaliades de Sallent van ser diversos centenars. D’entre elles coneixem diversos afusellaments, i entre ells hi ha 6 de la CNT sallentina: Cast Ballesta, Manuel García, Ginés Zamora, Isidre Flotats, Ramon Vilardell (que també era d’ERC) i Eduard Sabartés. A més el cenetista Jaime Carballo va morir a la presó. Per si no fos prou, Joan Poch Sardà i Jaume Escaler Puig –també de la CNT– van morir en el camp d’extermini de Mauthausen-Gusen durant la Segona Guerra Mundial.
Conclusions
L’època republicana va ser un moment de grans convulsions socials. Fruit de l’enfonsament d’un règim impopular, la democràcia republicana mai va aconseguir assentar-se al país, ja que les dretes no li van permetre ni un minut de tranquil·litat. D’altra banda existia una situació d’emergència social que s’identificava amb el problema agrari i amb l’atur obrer a les ciutats i els pobles industrials. Cada nova fàbrica oberta atreia centenars de famílies que buscaven treball a les seves portes, disposades a treballar per jornals de misèria. Els fabricants s’aprofitaven d’aquesta situació estructural i tenien una pèssima opinió de la classe obrera.
En les dècades anteriors, no obstant això, mentre el règim s’anava desintegrant, va sorgir un potent moviment obrer que a més estava dinamitzat per militants llibertaris. Si a això li unim la sacsejada que va suposar la Revolució russa –que va deixar clar que era factible una victòria de les lluites revolucionàries– tenim els ingredients que contextualitzen el període.
La militància llibertària sempre es va vincular a la cultura i la pedagogia, intentant aconseguir l’alliberament social a través de l’educació dels oprimits. Això els va garantir una legitimitat que solia estar molt per sobre de les altres forces obreres i que rivalitzava amb els republicans. Com a més eren treballadors i estaven en les juntes dels sindicats, els va anar possible guanyar influència entre les noves onades migratòries que arribaven en al·luvió a Catalunya.
Sallent podria considerar-se un exemple d’això, atès que l’arribada en massa de milers de persones que arribaven amb el posat i que s’enfrontaven a unes condicions de vida que fregaven l’inhumà, va garantir un gran contingent instal·lat en el malestar. Les idees revolucionàries van arrelar entre els sectors més oprimits, per tant.
Un altre factor a tenir en compte és que Sallent a diferència d’altres municipis de l’Alt Llobregat, va aconseguir resistir la crisi que li va suposar a l’anarcosindicalisme el sector “treintista”. Si bé durant alguns anys van perdre el poderós sector del tèxtil, més endavant el van tornar a recuperar. Això no quitació perquè aprofitant la situació de desorganització entrés en acció la UGT.
Seguint els esdeveniments de la guerra podem veure clar que la CNT va tenir el control de Sallent en tot moment. Malgrat això va tenir enfrontaments amb la UGT, que en 1937 simbolitzava la contrarevolució, però que al no tenir força suficient mai va posar en perill l’hegemonia anarcosindicalista.
També van existir enfrontaments amb el sector catalanista que conformaven ERC i Unió de Rabassaires. Però aquests xocs eren fruit de la complicada mescla de poblacions que es dividia entre catalans i “castellans” (andalusos, murcians, aragonesos, gallecs…). En definitiva era un conflicte latent que va ser comú a altres poblacions del Bages com Cardona o Súria, també mineres. No obstant això, també a Sallent la CNT va saber eludir aquest problema. Es poden constatar les bones relacions amb el republicanisme català que van tenir els membres de les juntes i comitès de la CNT. Existia un enteniment, no exempt de discrepàncies puntuals. Per posar un exemple, els alcaldes per ERC Pere Andorrà i Ramon Arnau van estar afiliats a la CNT durant la guerra. De fet, també es pot constatar el predomini dels cognoms catalans entre el cos dinamitzador de l’anarcosindicalisme sallentí. On predominen els forans rotundament és en la mina. I la mina va ser el factor que va propiciar la milícia de Sallent.
El pas del franquisme va aixafar tot aquest moviment revolucionari local. Els quadres llibertaris van acabar morts, presos o en l’exili. En la generació següent, ja en els anys 60, el seu buit va ser ocupat per una militància formada a la calor dels nous temps. Llavors predominava el PSUC i Comissions Obreres. La CNT no ressorgiria a Sallent fins a 1977.
Notes
[1] Francisco Javier de Madariaga Fernández, Las industrias de guerra de Cataluña durante la Guerra Civil, p. 679.
[2] Causa General, Sallent, 1594, Exp. 11
[3] Dades trobades en CDMH-PS-BARCELONA_GENERALITAT,498, 3 – 4 – 5 i 6
[4] En la Guerra Civil cal tenir en compte que la UGT de Catalunya va ser presa en el congrés regional de juny de 1936 pels militants comunistes. En la seva junta directiva figuraven Antonio Sesé i José Del Barrio, que van manejar hàbilment el sindicat per a estalinitzar·ho ràpidament. Davant l’al·luvió d’afiliats que van tenir a causa de la sindicalització obligatòria de començaments de la guerra, van col·locar als militants del PSUC en els llocs més destacats bloquejant a altres militants que arribaven d’altres forces (especialment als del POUM). A Sallent, per exemple, Rafael Bonals, un dels líders comunistes més destacats, va estar en la Unió Soviètica en 1935. El POUM sallentí no va tenir res a fer en la UGT i bona part dels seus militants va acabar en CNT.
[5] Informe de la Federació Local de la UGT de Sallent, 25 de maig de 1937. Arxiu Municipal del Bages. PS-Barcelona-501. ACBG31-6-T2-62. CDMH-PS-BARCELONA,501
[6] Consultat en <http://www.navioanarquico.org/index.php/sangre>
Bibliografía
Capdevila fornell, Lluís, i Sánchez agustí, Ferran. Flora i història de Sallent. Escola-Taller Arquitecte Porta, 1992. p. 134-137
Flores, Pedro. Memòries de Pedro Flores: A la recerca de l’ideal anarquista. Manresa: Centre d’Estudis del Bages; Generalitat de Catalunya; Arxiu Històric Comarcal de Manresa, 2003.
Flores, Pedro. Las luchas sociales en el Alto Llobregat y Cardoner: Contribución a la historia de Manresa y comarca. Barcelona: [edició de l’autor], 1981.
Giráldez Macía, Jesús. Creyeron que éramos rebaño: La insurrección del Alto Llobregat y la deportación de anarquistas a Canarias y África durante la República. Málaga: Zambra, 2009.
Gómez Casas, Juan. Historia de la FAI: Aproximación a la historia de la organización específica del anarquismo y sus antecedentes de la Alianza de la Democracia Socialista. [Madrid]: Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, 2002.
Guillamón, Agustín. La guerra del pan: Hambre y violencia en la Barcelona revolucionaria: De diciembre de 1936 a mayo de 1937. Barcelona: Aldarull; Dskntrl-ed!, 2014.
López Esteve, Manel. Els fets d’octubre de 1934 a Catalunya: més enllà de l’acció governamental [TESI DOCTORAL]. UPF / 2012
íñiguez, Miguel. Semblanza de José López Montenegro, cañón de la libertad. Ser Histórico, 2017. Consultat en <https://serhistorico.net/2017/04/23/semblanza-de-jose-lopez-montenegro-canon-de-la-libertad/>
Madariaga Fernández, Francisco Javier. Las industrias de guerra de Cataluña durante la Guerra Civil, p. 679.
Pozuelo, Coronada. La proclamació del comunisme llibertari a Sallent: gener de 1932. Esparver. Cercle Literari Sallentí, 1975 – núm. 44 (gen-feb 1983), p. 14-15
Tur, Pilar i Santamaria, Glòria. La periodista Irene Polo i el conflicte miner del 1933 a Sallent. Eix consultat en <https://mnactec.cat/revista-eix/la-periodista-irene-polo-i-el-conflicte-miner-del-1933-a-sallent/>
Arxius
- Arxiu Comarcal del Bages
- Arxiu Municipal de Sallent
- Fons Municipal, 1936-1939
- Arxiu Històric Nacional de Catalunya
- Fons Documental de la Generalitat de Catalunya (Segona República)
- Fons Documental Llei 21 de 2005. Restitució a la Generalitat de Catalunya
- Asociación Isaac Puente (Navio Anárquico)
- Sangre Anarquista
- Centro Documental de la Memoria Histórica
- Fondo Documental de la Delegación Nacional de Servicios Documentales de la Presidencia del Gobierno: Sección Político Social – Barcelona – Sallent
- Fondo Documental del Archivo Histórico Nacional: Causa General de la provincia de Barcelona
Premsa
- El Dia
- Solidaridad Obrera
- Tierra y Libertad
- Pèsol Negre
Centre d'estudis Ramona Berni [CERB] 