“Sallent serà per a la Revolució Social el que Jaca va ser per a la revolució democràtica” [1]
Amb tota seguretat un dels llocs més intensos del conflicte entre el moviment obrer i la legalitat republicana en la dècada de 1930 va ser la població de Sallent. La terrible situació social de la mina i el seu entorn i la radicalització dels miners cap a postures netament revolucionàries serien els factors clau de vida sociopolítica d’aquesta població durant aquells anys.
Com a introducció situarem aquest poble en el seu context. Sallent està en la conca del riu Llobregat, en la plana del Bages, en la part central de Catalunya. Arran de la revolució industrial la seva geografia la va fer idònia per a la construcció de fàbriques tèxtils, com l’anomenada Fàbrica de Cal Ramón, l’origen de la qual es remunta ni més ni menys que a 1806. La vila sallentina seriosa pionera en l’estat espanyol en la instal·lació d’un teler mecànic a la Fàbrica Cal Torres, fundada en 1814. Més tard es fundarien altres fàbriques, aconseguint la xifra d’11 en 1860. Donaven treball a unes 1.200 persones. En 1905, es fundaria la Fàbrica Sala (coneguda a partir dels anys 60 com Les Culleres –las cucharas en castellà– degut al seu canvi d’activitat cap a la fabricació de coberteria). Avui dia la Festa Major Alternativa del poble ret homenatge a aquestes fàbriques, que atorguen el nom de les tres colles juvenils i festives que té el poble [2] (que són la Vella, les Culleres i la Bòbila).
L’existència d’aquestes fàbriques, com és lògic, va produir una proletarització del poble, que va anar atraient famílies que abandonaven el camp en altres comarques catalanes per a guanyar-se la vida treballant de sol a sol a les fàbriques.
Les primeres notícies de vagues a Sallent són de 1850, en una època molt primerenca on els conflictes obrers van aparèixer en tota la comarca de l’Alt Llobregat (que la componen les actuals comarques barcelonines del Bages, Berguedà i Moianès). De seguida aconsegueixen rellevància les societats obreres de Sallent, ja que en 1855 envien un bàndol al general Espartero, que governava a Espanya en aquesta època. Més tard, en 1868, aquelles incipients societats participen en el congrés que va convocar la Direcció Central de Societats Obreres i connecten amb el moviment obrer que està passant en aquests anys del republicanisme federal a l’internacionalisme bakunià. Aquestes societats també ingressarien en 1870 en les Tres Classes del Vapor, la federació obrera del tèxtil.
El primer contacte amb la Internacional ens és relatat molt escaridament. “A Manresa i la seva rodalia es treballa a vegades fins a 18 hores… A Sallent ha millorat alguna cosa la situació, gràcies a la constància de l’associació”[3]. Com es pot deduir hi ha una organització afí a la Internacional en 1872. A la fi de 1873 els conflictes laborals agreujarien la difícil situació política que vivia tot el país. El delegat de Manresa, Francisco Torra escrivia que “els carlistes ens fan una guerra atroç; en moltes parts ens impedeixen l’Associació, amb l’amenaça de pena de mort als representants de les seccions”[4]. En aquells moments Sallent va viure una vaga general que va arribar a tenir un seguiment d’unes 1.000 persones, cosa que constituïa gairebé tota població treballadora en aquells dies. No obstant això, com existien partides carlistes en la zona, i aquestes es dedicaven a amenaçar a les societats obreres internacionalistes, la vaga va fracassar. Els carlistes van arribar a atacar violentament el obrerisme organitzat en diversos punts com Sallent o Manresa.
Deixant enrere l’anomenat Sexenni Democràtic, veiem que aquest primer anarquisme no va acabar de quallar. El moviment obrer i el llibertari van haver de ser refundats de nou. El responsable d’això seria l’aragonès José López Montenegro. Nascut a Saragossa, Montenegro, va ser membre de l’exèrcit en 1868. Va desertar per a unir-se al Cantó de Cartagena en la revolució cantonalista i a partir de llavors va connectar amb el corrent llibertari. Entre 1884 i 1886 ho trobem a Sabadell al costat de Teresa Claramunt (de qui era parella en aquells dies), al capdavant del diari anarcocomunista Los Desheredados . Més tard es mudaria a Sallent.
López Montenegro va exercir de mestre, i consegüentment va fundar el Centre d’Ensenyament Laic de Sallent i va ser impulsor d’una “biblioteca popular” (popular era sinònim de pública en aquells moments). També era maçó i estava fermament connectat amb els moviments republicà, anarquista i obrer del moment. Així doncs, en la complicadíssima vaga que va sacsejar l’Alt Llobregat de 1890 –o millor dit, onada de vagues– va participar en el comitè de vaga de la localitat. Més tard va ser delegat per Sallent en un congrés obrer a Madrid que intentava fundar una organització successora de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), infructuosament.
En la seva faceta de militant anarquista se sap que en 1891 existia un grup anomenat La Vida [5]. Va realitzar diverses conferències sobre la religió i al novembre de 1891 una altra a Manresa sobre els Màrtirs de Chicago al costat de Errico Malatesta i Pedro Esteve, que estaven realitzant una gira de conferències per tot el país. Va ser detingut i condemnat en el Procés de Montjuïc de 1896 i quan va sortir en llibertat va emigrar a l’Argentina.
En 1893 es va realitzar un gran míting del Primer de Maig a Sallent, ja que a Manresa estava prohibit. Ho organitzaven els rabassaires i la societat obrera local, on tenien pes els militants anarquistes. No obstant això, el Procés de Montjuïc desbarataria aquesta aliança. Per fortuna el moviment aconseguiria reposar-se del cop repressiu i en 1899 volem a trobar representants de Sallent en la constitució de la Federació de l’Art Fabril i Tèxtil. Al grup anarquista La Vida el succeiria en la dècada de 1900 el grup Germinal.
No obstant això no tornem a tenir moltes notícies d’aquesta població fins a l’època de 1919. Fins llavors a penes hi ha unes poques referències en la premsa anarquista com La Tramuntana, Tierra y Libertad o Solidaridad Obrera. El que es va difondre més en aquestes dues primeres dècades del segle XX va ser el republicanisme. I connectant amb aquest, precisament en una família molt republicana va néixer el llibertari sallentí més universal, Joan Puig Elias. Puig Elias va ser mestre i fundador de diverses escoles racionalistes que seguien el model pedagògic de Ferrer i Guàrdia. Va arribar a la Guerra Civil sent un reconegut pedagog i això ho va portar a encapçalar el Consell de l’Escola Nova Unificada, que va ser la primera vegada que va haver-hi un sistema educatiu públic (i en català) a Catalunya. No obstant això, la seva militància polític-social no es va desenvolupar al seu poble natal, que va abandonar de jove.
En el Congrés de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de desembre de 1919, Sallent apareix amb un sindicat d’Oficis Diversos que compta amb 1.500 afiliats. Es tracta d’una xifra extraordinària tenint en compte que la població rondava les 4.500 persones. Però és que en aquell any les lluites obreres havien estat duríssimes en tota Catalunya. Les vagues se succeïen –com la de la Canadenca– i els lock-outs patronals també. Tal era així que es van obrir menjadors populars: “A Sallent, amb la solidaritat que rebíem establíem cuines on al migdia i a les nits els vaguistes podien venir a buscar el menjar que volien”[6]. De fet just quan se celebrava el congrés de la CNT es va produir un d’aquests lock-outs.
En els anys 20 s’inicia l’explotació minera que va transformar radicalment la vida de la població. Abans d’això, en 1924, es va inaugurar el ferrocarril Manresa-Berga-Guardiola que passava per Sallent. Més tard es van iniciar els treballs necessaris per a posar en marxa la mina de potassa.
La mina va atreure una onada migratòria procedent del sud-est peninsular (Múrcia, Almeria, Granada i Albacete), cosa que va fer augmentar fortament la població fins prop de 5.500 habitants per a 1930. En 1936 es rondava entre els 6.500 i els 7.000 habitants.
I aquí comencem el relat dels anys 30.
La República
La primera vaga ressenyable d’en aquells dies va ocórrer el 12 de desembre de 1930. Es tractava d’una vaga revolucionària contra el règim monàrquic d’Alfons XII i va ser la que va donar peu als successos de Jaca on s’havia revoltat un batalló de l’exèrcit. Aquella vaga va durar tres dies a Sallent.
La implantació de la República va obrir tot tipus d’expectatives. I els obrers en organitzar-se, volien més. Molt més. En aquell any de 1931 Sallent a diferència d’altres poblacions de la comarca no tenia grups anarquistes estables. El moviment obrer estava unificat en el Sindicat Únic d’Oficis Varis adherit a la CNT. Tinguem en compte que el moviment obrer en aquells dies era plural. Els republicans tenien presència en els sindicats i ho intentaven capitalitzar. Durant tot el període republicà ERC i el Partit Federal considerarien a la CNT com “el seu” sindicat, convivint internament amb els sectors anarquistes i sindicalistes.
Retallada del diari El Dia de Manresa, 24/01/1932.
Amb la República la convivència va estar lluny de ser tranquil·la. En 1931, mentre es produïen diverses vagues mineres en Súria i a Cardona i una important vaga del tèxtil en tota la comarca, a Sallent es va desenvolupar un conflicte en el ram de la construcció de va derivar en una vaga de 14 setmanes. Entre aquesta vaga, la crisi del ram del tèxtil i la irrupció de la mineria s’estava forjant un descontentament social important. En aquells moments de malestar popular (finals de desembre de 1931) van arribar en gira uns representants del Comitè Regional de Catalunya a realitzar un míting. Eren Arturo Parera, Vicente Pérez (Combina) i Buenaventura Durruti. Sembla ser que els seus discursos van electritzar el ja caldejat ambient i van predisposar el poble per al que vindria en les següents setmanes.
La revolta de gener de 1932
La vaga revolucionària va començar a Fígols, comarca del Berguedà, el 20 de gener de 1932. Aviat es va estendre a altres poblacions com Berga, Cardona, Gironella, Súria, Puig-reig, Balsareny o Sallent. En general es va paralitzar tota la comarca i en diversos llocs els obrers van controlar la situació. Un d’ells va ser Sallent.
En aquests moments algú va proposar com a sant i senya el lema que subtitula aquest article: “Sallent serà a la revolució social el que Jaca ha estat per a la revolució democràtica”, i va tenir ganxo. Els vaguistes havien aixecat les vies del tren i van resistir fins que van arribar 16 camions de l’exèrcit i van prendre el poble, baioneta calada.
Els revolucionaris havien implantat el comunisme llibertari durant dos dies. Malgrat la proclama on amenaçaven a qui no estigués d’acord amb el programa anarquista revolucionari, no va haver-hi actes violents. Fins i tot es va respectar l’ajuntament per petició expressa del mateix alcalde, que havia acudit a parlamentar amb els insurrectes. Cal dir que aquests tenien molt poques armes. Havien aconseguit algunes carabines i escopetes del somatén i dels vigilants de la mina. En canvi disposaven de dinamita i d’alguns rudimentaris explosius fets amb pots de conserves.
De resultes d’aquesta insurrecció va haver-hi desenes de detinguts dels quals finalment 14 serien deportats en el vaixell de vapor Buenos Aires [7]. La situació dels deportats sempre va ser d’extrema penúria i van ser tractats en tots els ports com a criminals tot i que alguns deportats no havien participat si més no en els fets. Van compartir càstig amb diversos militants anarquistes com Durruti, Francisco Ascaso, Bruno Lladó o Tomás Cano Ruiz. A causa de les penoses condicions que van patir els deportats va morir Antonio Solé de Sallent. Va ser enterrat a Las Palmas de Gran Canaria gràcies a la Federació Obrera d’aquella ciutat. En arribar aquesta notícia a Sallent va esclatar una vaga espontània en la mina i a la fàbrica de Malpás on treballava Solé.
No obstant això el sector del tèxtil no va voler adherir-se, cosa que marcaria una diferència important. En l’Alt Llobregat la CNT es va dividir en 1932-1933 entre els anomenats Sindicats d’Oposició (també coneguts com treintistes [8]) i els sindicats seguidors de la línia oficial (anarquista revolucionària). A grans trets, el tèxtil i la metal·lúrgia van passar a l’oposició, mentre que la mineria, la construcció i els transports es van quedar en CNT. En 1936 la majoria d’aquests sindicats d’oposició es van reintegrar a la Confederació, exceptuant els de Manresa i alguns grups a Puig-reig, Súria o Sant Vicenç de Castellet que durant la guerra van acabar engrossint les files de la UGT. La clausura dels sindicats i les baralles internes de la CNT van ser aprofitades per altres forces polítiques per a implantar-se en diverses poblacions (en concret pel Bloc Obrer i Pagès (BOC), per la Unió Socialista de Catalunya (USC) i per la UGT).
Dibuix de la revista Bé Negre, núm. 32, del 26 de gener de 1932. Ironitza amb la proclamació del comunisme llibertari en l’Alt Llobregat.
A nivell general la comarca vivia una situació de psicosi. La guàrdia civil patrullava pertot arreu i de tant en tant es trobaven amagatalls amb explosius. Això creava una alarma social avivada per la premsa. Però es tractava d’explosius abandonats pels revolucionaris. El 30 de maig es va realitzar una batuda a Sallent contra un domicili en el qual es trobava el comitè pro-presos en ple [9]. Els detinguts van ser alliberats als dos dies.
La insurrecció de gener de 1933
El 8 de gener va tenir lloc una altra temptativa de proclamar el comunisme llibertari a Sallent. Si bé en 1932 el moviment revolucionari havia estat més o menys espontani –encara que hi havia brou de cultiu de sobres– en 1933 el moviment insurreccional va partir de l’organització de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Així doncs, a les 10 de la nit els revolucionaris van disparar sobre un guàrdia que estava patrullant els carrers, ferint-li, i després van incendiar la caserna de la guàrdia civil del carrer Sant Bernardo, 20. L’incendi no va ser important pel fet que els mateixos guàrdies i alguns veïns el van poder apagar a temps. Però la Guàrdia Civil volia venjança. A partir de les 2 de la matinada els guàrdies van envoltar el local de la CNT del carrer Clos i va començar un tiroteig de pel·lícula. Allí van ser crivellats a trets –en el moment de rendir-se– Francesc Codina Casas, de 20 anys, natural del veí poble de Balsareny, i Andrés Martínez García, de 18 anys i natural d’Almeria. També van resultar ferits altres cinc militants (dos d’ells van ser José Yepes, ferit de bala al braç quan onejava la bandera blanca, i José Raya Pérez) i, per l’altre bàndol, tres guàrdies i un agutzil.
Patrulla de militars a Sallent, 1932. Fons Brangulí, ANC 1-42-N-24090
En el consegüent registre del local de la CNT es van trobar unes cent bombes, d’aquelles que es fabricaven artesanalment amb pots de conserva. Això va ser més que suficient per a clausurar el local durant mesos. En els dies posteriors es va produir una nodrida manifestació contra “els forasters”, que segons ells, s’havien fet els “amos del poble” i amenaçaven la convivència.
Encara que es pugui constatar l’arrelament de l’anarquisme militant entre els miners, sovint això pot semblar una qüestió propagandística o un clixé i no es concreta en quina mesura simpatitzaven o si era una adscripció superficial com podrien haver estat comunistes o republicans. És clar que les penalitats i la repressió van unificar i van cohesionar la plantilla de la mina (i també la d’algunes fàbriques) així com els seus familiars. No en tots els pobles va poder donar-se aquest fenomen, ja que, per exemple, a Fígols o en Súria els llibertaris van perdre corda en 1933 i els partits comunistes van aconseguir organitzar un sector dels miners.
A Sallent el moviment llibertari va organitzar quatre grups anarquistes. O millor dit, els obrers i miners salentins van crear quatre grups anarquistes entre 1931 i 1934 que van ingressar en la FAI, com s’informava en el periòdic Tierra y Libertad. Es deien Germinal, La Peña Invencible, Aurora Naciente i Árbol Libertario, que van conformar entre si una federació local de grups anarquistes. A la comarca del Bages hi havia 3 federacions: Cardona, Manresa i Sallent. Entre aquestes federacions i els altres grups anarquistes de la comarcal, sumaven uns 22 grups.
Aquests grups de Sallent sumarien entre 25 i 30 militants. Gairebé amb total seguretat formaven part de les juntes dels sindicats, del comitè de defensa i el comitè pro-presos. Però a més tenien una intensa vida cultural i social. Per exemple, en 1934 la Federació local de grups va organitzar una “jira libertaria” (amb “j”), una excursió, a la font de Lladó a Puig-reig (juntament amb els grups d’aquest poble). Van aconseguir ajuntar 400 o 500 persones.
A més existia una agrupació de joventuts llibertàries que reunia entre 30 i 50 joves de tots dos sexes. En aquest cas estem parlant de persones molt joves amb un alt grau de politització [10]. S’havien criat a la calor de les lluites socials i el seu idealisme era proverbial. En moltes entrevistes a les persones majors que van conviure amb aquesta mena de militants anarquistes de l’entorn juvenil, es pot concloure que seguien un model de vida ètica. Les persones entrevistades sovint es neguen a reconèixer-se a si mateixes com a anarquistes perquè el model que van veure en aquelles persones de les Joventuts Llibertàries, el seu idealisme, el seu compromís, la seva passió per la cultura o la seva ètica en la vida, eren inigualables.
És a dir, que tenim un moviment llibertari organitzat, en general per militants sallentins, que tenien interès per les idees. I per l’altre costat tenim una situació social explosiva. La periodista Irene Polo va realitzar un reportatge sobre Sallent per al diari barceloní La Rambla [11]. En les seves pàgines relatava que en 1931 van arribar uns 200 obrers “de fora” que van ser allotjats en unes antigues quadres de la fàbrica Torres i altres darrere de la biblioteca municipal. No obstant això, en els últims mesos de 1932 van arribar altres 600 obrers amb les seves famílies. Algunes es van reallotjar entre les cases de Sallent, llogant habitacions en habitatges amuntegats. Però altres van tenir pitjor sort i van habitar en infrahabitatges. En total existien unes 2.000 persones en condicions infrahumanes de les quals només 800 tenien treball.
Al desembre de 1933, la vaga insurreccional no va tenir repercussió en la població.
Les vagues del període
Però el resultat d’aquesta insurrecció no va desbaratar el moviment anarquista. La situació social era tan greu que els obrers estaven disposats a anar fins a les últimes conseqüències. Al març de 1933, és a dir, a solament dos mesos de la insurrecció de gener, 180 miners es van tancar en la mina a 340 metres sota terra. Durant el conflicte van esclatar tres artefactes explosius. Els consegüents detinguts de Sallent van iniciar una vaga de fam a la presó de Manresa que va agitar encara més la tibant situació.
Podem comprovar a més com la repressió no li va passar massa factura al sindicalisme sallentí. En el Ple Regional de la CNT de març de 1933 es comptabilitzaven uns 1.000 afiliats en aquesta població. És a dir, que el moment de major crisi interna de la CNT, Sallent tenia més afiliats que Manresa, que era la capital de la comarca [12].
Al març 1934 l’empresa Potasses Ibèriques, SA (és a dir, la mina) es queixava de la baixa productivitat. Així que van suprimir les primes que compensaven els magres salaris. Com a conseqüència va esclatar una vaga. Aquesta vegada l’empresa tenia preparada una resposta i va contractar esquirols a Galícia. No els van dir que anaven a entrar en una empresa en vaga. Van ser rebuts a pedrades res més entrar al poble i dos d’ells van resultar ferits per un explosiu.
De resultes es va detenir a unes 25 persones, entre elles a Diego Navarro i al seu cosí José Pérez Navarro. En el seu interrogatori, baix tortures, va participar Miquel Badia, llavors secretari d’Ordre Públic de Barcelona i enemic dels anarquistes.
En aquells turbulents mesos d’abril i maig, també estava tenint lloc la vaga general de Saragossa. Els obrers de Sallent s’havien adherit a la campanya organitzada per Solidaridad Obrera, el diari Confederal, i volien acollir als fills dels vaguistes aragonesos. No obstant això, la situació sallentina era tan complicada que les pròpies famílies aragoneses van reclamar als seus fills de tornada tement per ells. De fet, el 5 de maig (dos dies abans d’arribar els nens), una manifestació d’aturats havia apedregat a la guàrdia civil, que va respondre a tirs.
Però els treballadors van guanyar la vaga i van recuperar la prima. Això va provocar que un mes després l’empresa suspengués la prima comunitària. I al seu torn, això desencadena una altra vaga en ser acomiadat un altre treballador, per protestar. La vaga empitjora la situació i l’empresa respon amb un lock-out. Tothom es va quedar sense treball i a poc a poc l’empresa va anar readmetent obrers, i reforçant la seva plantilla amb esquirols. En aquell moment els vaguistes van assassinar a dos d’ells. La tensió era tal que el poble va quedar ocupat per la Guàrdia Civil i el somatén. Josep Dencàs, conseller d’Interior de la Generalitat declararia que “la FAI presenta batalla i nosaltres l’acceptem”.
De manera que el dia 27 d’agost es publica un bàndol en el qual es donen 3 dies perquè tots els acomiadats abandonessin el poble. Era el pacte de la fam. Cap empresari els anava a tornar donar treball i s’havien d’anar. Molts anirien a Manresa on van contribuir a la consolidació de la CNT de la capital del Bages [13]. Tal va ser així que fins i tot es va crear un grup anarquista a Manresa anomenat Los Vengadores de Sallent. Al marge del seu nom teatral, era un grup compost per militants d’aquest poble.
Mentrestant, a l’empresa poc li va durar l’alegria. En 1936 els esquirols gallecs es van anar afiliant a la CNT. A més va perdre la raó per acomiadament improcedent. L’empresa es va veure obligada a readmetre als acomiadats. No sabia què fer amb ells.
Octubre i el Bienni Negre
Arribem a la Revolució d’Octubre de 1934, i el moviment llibertari sallentí es trobava exhaust. Al poble va prendre la iniciativa l’Ajuntament i el sector catalanista, identificat amb Esquerra Republicana (ERC) i Estat Català. Per cert, com va haver-hi tants acomiadaments en la mina els encarregats es van afanyar a contractar tot tipus de treballadors i un grup d’aquest últim partit va entrar a treballar en ella en l’estiu. Això no va agradar res als cenetistes, que els van titllar d’esquirols. La situació sempre va ser tibant entre les dues organitzacions. En canvi no ho era tant amb ERC (a Sallent aquest partit es deia Centre Republicà d’Esquerra) ja que compartien la Cooperativa Obrera Germanor, el gran centre associatiu, cultural i comercial del poble.
El 6 d’Octubre de 1934, res més conèixer-se l’aixecament a Barcelona es va proclamar la República Catalana o més correctament el “Estat Català dins la República Federal Espanyola”. Immediatament es va estendre la vaga general per tot el poble. En la mina va haver-hi un petit enfrontament per a llevar-li les armes als vigilants i pels carrers del poble va estar patrullant un escamot de revolucionaris. L’endemà va baixar a Manresa un nodrit grup armat amb la intenció de combatre. Aquests revolucionaris pertanyien a ERC, Estat Català i també a la cèl·lula comunista del PCC que hi havia en la mina.
No obstant això, la proclamació de l’estat de guerra i l’arribada de les tropes de l’exèrcit (Manresa disposava d’un batalló) van dissuadir a les autoritats i els revolucionaris del poble de prosseguir en les seves intencions. El dia 9 va reprendre el treball la mina i el 10 les fàbriques tèxtils. I va haver-hi un bon nombre de detencions, començant per l’alcalde Magí Oriol Torredenflot i tots els regidors d’ERC.
No obstant això, el nou poder reaccionari que havia pres el control del poble va decidir escarmentar també als anarquistes que quedaven en la mina. De manera que van ser acomiadats 400 miners sense mirar si havien participat o no en la revolta.
L’any 1935 va ser relativament tranquil. Es va aprofitar la reposar-se dels cops de l’any anterior i per a reprendre l’activitat orgànica de l’organització. Per això podem veure militants de Sallent en els Plens comarcals i regionals de les Joventuts Llibertàries i de la CNT.
D’aquesta manera arribem a les eleccions de febrer de 1936. A Sallent va guanyar el Front d’Esquerres (que liderava ERC) i se li va arrabassar el consistori a la dreta reaccionària. Quan els sindicats van poder funcionar amb normalitat es va poder reconstruir l’important Sindicat Únic Miner. En el Congrés de Zaragoza, Sallent estarà representada per aquest sindicat que va donar compte de 721 afiliats. Si bé, és obvi que s’ha perdut força, la CNT encara compta amb molt de suport al poble. Tinguem en compte que per al moment del congrés només portaven dos mesos amb activitat legal i encara no s’havien pogut reconstruir la resta de sindicats.
Una de les principals decisions del Congrés de maig de 1936 va ser la readmissió dels sindicats d’oposició. Com hem dit abans, a Sallent el Sindicat Fabril i Tèxtil tenia aquesta tendència. El sindicat es va reintegrar en la CNT el mes de juny i aquesta entrada també animaria unes altres.
En aquells mesos de maig a juliol de 1936, Sallent va ser un punt d’obligat pas per a les gires de mítings que cada cap de setmana agitaven la vida política espanyola i catalana. Per allí van passar Frederica Montseny, Francisco Ascaso o Antonio Ortiz. Era obvi que l’Organització comptava amb la foguejada militància de l’Alt Llobregat, ja que un grup d’ells participaria en els combats del 19 de juliol a Barcelona.
[Continuarà…]
Notes
[1] El Dia, 23-1-1932, p. 2. Es diu que aquesta era la consigna per a circular per Sallent durant els fets revolucionaris de gener de 1932.
[2] Consultar http://www.lafumera.cat/les-colles/
[3] Pedro Flores, Las luchas sociales en el Alto Llobregat y Cardoner: Contribución a la historia de Manresa y comarca, p. 110.
[4] Actas de los Consejos y Comisión Federal de la Región Española: 1870-1874. Citat per Pedro Flores en Las luchas sociales […].
[5] “Programa del grupo anarquista de Sallent, titulado La Vida”, Pèsol Negre, 2002.
[6] Joan Butchacas, carta a Pedro Flores. Biblioteca del Casino de Manresa. Fons Pedro Flores, carpeta XI.
[7] Juan Jiménez Parra, Salvador Lozano Ruíz, Antonio Moreno Alarcón, Ginés Navarro Muñoz, Ramon Rivera Soler, Antonio Soler Falcó, Eduardo Soler Falcó, Pascual Torres Hernández y Domingo Xixons Revellart. Recollits a Creyeron que éramos rebaño […], p. 237-238.
[8] El Treintisme va ser un corrent del moviment llibertari sorgida arran del Manifest dels Trenta, que van impulsar una sèrie de personatges molt coneguts del moviment. Es basava en una revolució lenta i gradual, donant èmfasi a la preparació dels sindicats abans que llançar-se a una revolució violenta.
[9] Eren Juan Alcón, Benet Cano, Miquel Comellas, Jaume Escolar, Domingo Fitó, Salvador Manyalich y Josep Moradell.
[10] Pedro Flores en Las luchas sociales […], ens dóna alguns noms: Jaume Cruselles, Josep Dot, Cristóbal Ballesta, els germans Haro, José Iglesias, Ricardo Álvarez y José Pérez Navarro.
[11] La periodista Irene Polo i el conflicte miner de Sallent del 1933: <https://mnactec.cat/revista-eix/la-periodista-irene-polo-i-el-conflicte-miner-del-1933-a-sallent/>
[12] Dins del bloc dels sindicats d’oposició estaven: Puig-reig (1.000 afiliats), Callús (300), Castellbell i el Vilar (300), Sant Joan de Vilatorrada (150), el Pont de Vilomara (250), Sant Vicenç de Castellet (Oficis Varis, 700; Construcció, 700), Berga–Calç Rosal (900), Gironella (1.400), Manresa (Fabril i Tèxtil, 1.500; Transport, 100; Fusta, 400; Metall, 300; Alimentació, 125; Llum i Força, sense dades); en total, 8.125 afiliats. L’afiliació del bloc oficial (o faísta) era: Manresa (Construcció i Ferroviaris, 200 afiliats), Sallent (1.000); Navarcles (230); Moià (40); Cardona (475); Balsareny (100); Navàs (400) i Súria (250); en total, 2.470 afiliats.
[13] Pedro Flores en Las luchas sociales […], cita els casos concrets de Manuel Ruíz, Yepes, els germans Malsand, Jesús García, Gabriel Piedra, els germans Alarcón, Girona, Lozano, entre altres.
Bibliografía
Capdevila fornell, Lluís, i Sánchez agustí, Ferran. Flora i història de Sallent. Escola-Taller Arquitecte Porta, 1992. p. 134-137
Flores, Pedro. Memòries de Pedro Flores: A la recerca de l’ideal anarquista. Manresa: Centre d’Estudis del Bages; Generalitat de Catalunya; Arxiu Històric Comarcal de Manresa, 2003.
Flores, Pedro. Las luchas sociales en el Alto Llobregat y Cardoner: Contribución a la historia de Manresa y comarca. Barcelona: [edició de l’autor], 1981.
Giráldez Macía, Jesús. Creyeron que éramos rebaño: La insurrección del Alto Llobregat y la deportación de anarquistas a Canarias y África durante la República. Málaga: Zambra, 2009.
Gómez Casas, Juan. Historia de la FAI: Aproximación a la historia de la organización específica del anarquismo y sus antecedentes de la Alianza de la Democracia Socialista. [Madrid]: Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, 2002.
Guillamón, Agustín. La guerra del pan: Hambre y violencia en la Barcelona revolucionaria: De diciembre de 1936 a mayo de 1937. Barcelona: Aldarull; Dskntrl-ed!, 2014.
López Esteve, Manel. Els fets d’octubre de 1934 a Catalunya: més enllà de l’acció governamental [TESI DOCTORAL]. UPF / 2012
íñiguez, Miguel. Semblanza de José López Montenegro, cañón de la libertad. Ser Histórico, 2017. Consultat en <https://serhistorico.net/2017/04/23/semblanza-de-jose-lopez-montenegro-canon-de-la-libertad/>
Madariaga Fernández, Francisco Javier. Las industrias de guerra de Cataluña durante la Guerra Civil, p. 679.
Pozuelo, Coronada. La proclamació del comunisme llibertari a Sallent: gener de 1932. Esparver. Cercle Literari Sallentí, 1975 – núm. 44 (gen-feb 1983), p. 14-15
Tur, Pilar i Santamaria, Glòria. La periodista Irene Polo i el conflicte miner del 1933 a Sallent. Eix consultat en <https://mnactec.cat/revista-eix/la-periodista-irene-polo-i-el-conflicte-miner-del-1933-a-sallent/>
Arxius
- Arxiu Comarcal del Bages
- Arxiu Municipal de Sallent
- Fons Municipal, 1936-1939
- Arxiu Històric Nacional de Catalunya
- Fons Documental de la Generalitat de Catalunya (Segona República)
- Fons Documental Llei 21 de 2005. Restitució a la Generalitat de Catalunya
- Asociación Isaac Puente (Navio Anárquico)
- Sangre Anarquista
- Centro Documental de la Memoria Histórica
- Fondo Documental de la Delegación Nacional de Servicios Documentales de la Presidencia del Gobierno: Sección Político Social – Barcelona-Sallent
- Fondo Documental del Archivo Histórico Nacional: Causa General de la provincia de Barcelona
Premsa
- El Dia
- Solidaridad Obrera
- Tierra y Libertad
- Pèsol Negre
Centre d'estudis Ramona Berni [CERB] 